Una comèdia deliberada

En una filmografia tan extensa com la de Woody Allen hi ha de tot: algunes grans pel·lícules, d’altres de prou bones i unes quantes de francament mediocres. En totes assistim al desplegament —amb més o menys encert, amb més o menys gràcia o brillantor— dels recursos que fan d’Allen un director amb veu pròpia i distingible. Uns recursos que, òbviament, Allen posa a disposició de les seves dèries, de les seves fixacions, dels temes que inevitablement acaben apareixent en tots els seus films.

Com també és inevitable que certes situacions i, sobretot, certs tipus humans es vagin repetint en molts dels llargmetratges, senzillament perquè són els que permeten a Allen dir tot el que vol expressar. Ara bé, en veure tota la trajectòria d’Allen, un té la sensació que els anys en què el director va ser capaç de treure el millor de si han quedat ja molt enrere. Es tracta d’una època en què va rodar seguides un bon grapat de pel·lícules admirables, en què tot: personatges, situacions, diàlegs, escenaris…, tot estava perfectament conjuntat per donar com a resultat obres molt rodones. Allen s’hi mostra en plenitud de forces.

A partir d’un cert moment, la producció comença a decaure, comença a perdre qualitat, esdevé més irregular. Encara farà pel·lícules prou destacables, però de manera més ocasional. Les forces, la inspiració, ja no són les mateixes. A poc a poc, el discurs sembla que va quedant esgotat, que les idees ja han estat expressades abans, i davant la persistent sensació de déjà-vu un comença a preguntar-se si cal que Allen continuï allargant la trajectòria amb nous títols.

Fa de mal dir, esclar. Els incondicionals sempre en volen més. Els detractors mai no n’han volgut saber res. Entre uns i altres, hi ha els qui de tant en tant han sentit la curiositat d’arribar-se fins a un cinema per veure alguna pel·lícula d’Allen que algun amic o conegut els ha recomanat molt: si els ha agradat potser hi tornaran; si els ha decebut els costarà més donar-li una nova oportunitat.

Apreciacions, judicis de valor, impressions que queden en un pla excessivament subjectiu, ja ho sé. Perquè, des de quin punt de vista faig aquesta breu reflexió? No la faig com a incondicional que ha vist totes les pel·lícules d’Allen i les ha trobat totes estupendes, algunes, fins i tot, veritables obres mestres. Tampoc no la faig com a detractor que a penes n’ha vist cap però que, per raons que ell sabrà, sent una antipatia insuperable cap al cineasta i ha decidit que res del que ha fet paga la pena de veure. La faig des del punt de vista d’algú a qui li agrada el cinema, que ha vist la majoria de films del director i que en alguns hi ha sabut apreciar el talent, l’originalitat, el to, la capacitat de dir segons què i de dir-ho d’una manera molt determinada, però que se sent obligat a ser crític amb d’altres films que, en la seva modesta opinió d’espectador, no aporten res de nou i ni tan sols li permeten passar una bona estona al cinema.

Mònica Mir, darrera obra de Miquel de Palol (Angle Editorial, 2020) és un exemple perfecte del que vull dir. Si bé no deixa de plantejar algunes reflexions interessants, oportunament posades al dia, el conjunt de l’obra em confirma que les obsessions de l’autor ja han estat a bastament expressades anteriorment, i que situacions i personatges cauen en una redundància, una prolixitat i una superfluïtat que m’aboquen inevitablement al tedi, fins al punt que, quan a la pàg. 426 el narrador es pregunta: «per això la deliberada comèdia de la Mònica-llibre per prendre’ns el pèl a tots?», tan sols se m’acut respondre-li que, efectivament, ja és ben bé això.

2 thoughts on “Una comèdia deliberada

  1. S’agraeix la sinceritat. Jo també seré sincer. A l’escriptor Miquel de Palol li tinc tírria. No sé si tanta com a Julià de Jòdar i a Bru de Sala. Tots tres són bastant desagradables i prescindibles. Jo mateix visc tant content (és un dir) sense haver-ne llegit pràcticament res. Algun article escadusser, alguna vomitada, alguna elucubració diarreica… En de Palol encara té un sentit de l’humor, alguna sortida que et fa riure; però el que és el de Jòdar n’hi ha per ofegar-lo en un cossi de salfumant. Quant a de Sala potser el salvaríem de l’afusellament però no de la cadena perpètua. És fill de per allà Comarquinal i això encara té un grau. De de Palol vaig intentar llegir la novel•la “El testament d’Alcestis” i en vaig sortir malalt a la plana 54. I si no vaig cremar el llibre va ser perquè no era meu, sinó de la biblioteca del barri i me l’haurien fet pagar. També ho vaig intentar amb una altra que començava amb la història d’una parella de superlesbianes que volien llogar el semen d’un paio per fecundar-ne una i poder tenir un fill. També vaig plegar a temps de tornar-me boig. Tots tres escriptors són d’allò més tòxics. Si féssim una enquesta al carrer, a la gent corrent, ningú en sabria res. Ni falta que fa. De virus n’estem servits.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.