No soc estúpid!

Sou en un d’aquells moments en què se us entravessen totes les lectures i els llibres a mig llegir s’acumulen damunt la taula? Us agradaria ensopegar amb una novel·la fàcil de llegir, no gaire extensa, que us ajudés a reprendre el fil, però que no tingui res a veure amb les anomenades «lectures d’estiu»? Us agrada la bona literatura? Si aneu fent que sí amb el cap, llavors preneu nota d’aquest títol: Un fill del nostre temps, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll, juny de 2020; traducció d’Anna Soler Horta). Aquesta novel·la de poc més de cent vint pàgines, que llegireu en un tres i no res, còmodament ajaguts a la gandula mentre piqueu uns talls de meló amb menta, no només us omplirà l’esperit, sinó que us retornarà al camí de la bona literatura.

Els qui abans ja hàgiu llegit Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, desembre de 2017), la novel·la que Horváth havia publicat abans de la que ara ens ocupa, ja sabeu una mica per on van els trets des del punt de vista estilístic i també us podeu imaginar quins temes trobareu a Un fill del nostre temps. Però, compte, que no us passi pel cap pensar que potser no val la pena llegir-la, perquè aquesta és tan o més bona que la primera, i totes dues juntes formen un díptic excepcional que esdevé un document de lectura imprescindible en els temps que ens ha tocat viure.

Poso l’accent en la qüestió de l’estil perquè el lector que per primera vegada encari la lectura d’una novel·la de Horváth se sorprendrà davant l’aspecte que l’autor imprimeix al text, sovint constituït per tirades de paràgrafs d’una sola frase breu o molt breu, com si es tractés de versos, de manera que en algunes pàgines ens sembla tenir al davant un poema. Aquest procediment, relacionat amb l’economia de paraules i de recursos que Horváth practica amb mestria, afavoreix que la lectura sigui molt àgil, molt fluida —aquí una part del mèrit se l’endú la traductora per l’excel·lent feina que ha dut a terme—, i que el discurs sembli aparentment senzill, atès que les frases llargues o complexes són raríssimes. Horváth no les necessita per expressar tot el que vol dir.

Aquesta és una de les característiques principals de la seva narrativa: l’economia elevada a la màxima potència. En parlar de Joventut sense Déu ja vam remarcar fins a quin punt Horváth va sempre al gra, deixa de banda tot allò que es podria considerar superflu; de palla no n’hi ha gens ni mica i, per tant, cada paraula, com en un bon poema, sembla necessària. Els silencis i les el·lipsis fan la seva feina i, juntament amb l’ús del monòleg interior, ens confirmen que ens trobem davant d’un autor amb un estil únic i personal, que a l’època havia de ser considerat molt innovador. Encara avui. I, malgrat tot, el text que llegim no se’ns mostra mai àrid o excessivament depurat; a més, està amarat d’un cert lirisme —contingut, això sí—, que juga un paper clau a l’hora de fer-nos empassar sense gaires ganyotes la cullerada d’oli de ricí que s’amaga entre les el·lipsis.

L’altra gran caraterística de la narrativa de Horváth és l’objectivitat que desprèn el text —en un epíleg interessant, Jordi Jané-Lligé esmenta el moviment artisticoliterari de la Nova Objectivitat, amb el qual es relacionava Horváth. Que la metàfora sigui volgudament defugida, que les coses es diguin pel seu nom, dona com a resultat un relat carregat de força i credibilitat, que expressa sense embuts el pensament de l’autor. Així, les idees arriben al lector sense cap filtre, clares i nítides, embolcallades a tot estirar amb les dosis oportunes d’ironia, d’humor i de mala bava, que a més de ser signes d’identitat de Horváth fan que l’obra prengui més volada i, de retruc, envelleixi esplèndidament. I això només està a l’abast dels grans escriptors.

Si a Joventut sense Deú assistíem a les tribulacions d’un mestre davant dels seus joves alumnes abduïts pel règim nazi, a Un fill del nostre temps podem imaginar-nos que qui ens parla és un d’aquests joves un cop superada l’edat escolar. Sense feina, sense futur, se li acut que l’única sortida que té és allistar-se a l’exèrcit:

Soc soldat.
I m’agrada ser-ho.
Al matí, quan el gebre cobreix els camps, o al vespre, quan la boira surt dels boscos, quan el blat es gronxa i la dalla espurneja, tant si plou com si neva o el sol riu, nit i dia…, sempre estic content d’haver-me allistat a l’exèrcit.
La meva vida torna a tenir sentit! Estava desesperat, tan jove i sense saber cap on tirar. El món no oferia cap sortida i el futur estava mort. Jo ja l’havia enterrat.
Però ara torna a ser a les meves mans i no el penso deixar anar, ressuscitat d’entre els morts!

Així comença la novel·la. A partir d’aquí seguirem el jove soldat al llarg d’un breu recorregut vital marcat per uns pocs esdeveniments: una escaramussa bèl·lica, la visita a una fira d’atraccions —que proporciona unes vistes i algunes reflexions molt benjaminianes— i algunes trobades amb certes persones faran que el jove vagi canviant el seu punt de vista davant el món que l’envolta. Si a l’inici del relat li llegim aquesta mena de pensaments:

Sense la mentida no es pot viure. (Pàg. 18)

No pensis! Pensant només es tenen idees malsanes. (Pàg. 24)

Un dia, quan el temps que vivim hagi passat, el món sabrà apreciar con n’hem sigut, de pacífics.
Ens piquem l’ullet.
Perquè estimem, la pau, de la mateixa manera que estimem la pàtria, per damunt de tot. I ja no fem la guerra, sinó que netegem. (Pàg. 33)

Més endavant li sentirem afirmar:

L’únic que sé és que no es cull res de bo quan es va de bona fe. (Pàg. 71)

Fins que al final exclama:

No m’agrada girar com una baldufa, no soc estúpid! (Pàg. 93)

Com podia ser estúpid un fill del seu temps? Què li podia fer témer una cosa així? Amb tot l’humor i tota la ironia de què era capaç, Horváth retrata el seu, de temps, de forma despietada. No en va, els nazis van intentar esborrar del mapa les seves obres. Un fill del nostre temps va aparèixer l’any 1938, just després de la mort accidental de l’autor quan era a París. Avui podem llegir la novel·la gràcies a l’Editorial Fonoll i a Anna Soler Horta. De debò: llegiu-la.

Escriptors amb paper i amb sense

Del paper que suposadament poden jugar avui els escriptors ja n’hem dit alguna cosa abans, a propòsit d’una figura controvertida com Lucien Rebatet. Però, com que no és una qüestió que s’exhaureixi amb un parell de frases, aprofitem l’astènia estival per aclofar-nos davant l’escriptori i afegir-hi unes quantes reflexions.

El paper de l’escriptor canvia amb el temps? I, en tot cas, és avui, en ple segle XXI, un altre paper del que havia estat anteriorment? Diria que no, però aquesta és una resposta massa fàcil i que no aporta res. Per començar, alguns escriptors, de paper, no en volen jugar cap. I és que de gent que escriu i publica llibres n’hi ha de moltes menes. Hi ha, per descomptat, aquell qui amb les seves obres vol entretenir i prou, que no s’interessa per segons quins debats i que no pretén passar per un intel·lectual. Hi és. I no passa res. Té el seu lloc, fa la seva feina i té un públic, sovint nombrós.

Després hi ha l’escriptor que, es consideri o no un intel·lectual, fa bàsicament autoficció, literatura del jo i la meva circumstància, o que dedica les seves obres a narrar les preocupacions concretes d’un individu —vitals, sentimentals…— en un moment determinat, en un context molt delimitat, sense cap pretensió o —si n’hi havia, de pretensió— sense cap capacitat de fer que l’obra transcendeixi aquest moment. És la mena d’escriptor que farceix els seus llibres amb referències culturals fungibles: cançons i expressions de moda, referents mediàtics, conceptes i cabòries, que no idees, que connecten amb lectors d’una determinada generació i que difícilment diran res a lectors de les generacions següents. Literatura de consum ràpid o de recorregut curt, diguem-ne com vulguem. Sol vendre’s prou bé, sol oblidar-se millor. Si ens posem esplèndids, podríem dir que aquesta mena d’escriptors escriuen com si tinguessin a les mans una Polaroid antiga: el resultat final que ofereixen al lector és un retrat d’un moment concret que amb el temps anirà quedant descolorit. Al blog ja hem parlat de certs llibres així.

I llavors hi ha la mena d’escriptor preocupat per les idees, que reflexiona sobre l’epoca que li ha tocat viure i la manera com hi encaixa la condició humana. És una mena més rara que les altres, per raons òbvies, i, compte, no necessàriament capaç de produir obres més bones. Això dependrà del talent, de la capacitat de complir amb les altes expectatives que s’autoimposa. En tots els casos, si ens centrem en la narrativa, trobem obres destacades però també obres mediocres, i el fet que aquestes últimes hagin estat escrites per autors que volen parlar d’idees és potser el que fa més mal. És justament això el que intentàvem dir en aquest apunt sobre la literatura d’alta volada.

Ben mirat, d’idees de debò n’hi ha quatre: són les que travessen els temps, passen d’una època a una altra, a voltes aprimant-se fins a fer-se gairebé invisibles —quan no troben ningú que les reprengui—, a voltes agafant gruix quan els dedica l’atenció algun escriptor talentós i pencaire que sap imprimir-hi el seu propi pensament. Pocs són els capaços de fer-ho, de deixar una certa empremta. I aquí sorgeix el dubte: en el cas que ens trobem davant d’un escriptor d’aquests, d’algú preocupat per les idees, per fer-hi alguna aportació significativa per mitjà de les seves obres, què n’hem d’esperar, què li podem exigir? Algun mena de compromís? Sí, per descomptat, però no pas amb una o altra posició política o ideològica, sinó un compromís amb la condició humana i, esclar, amb la qualitat d’allò que escriu.

D’entrada, hem de ser conscients que les coses són com són: avui l’escriptor intel·lectual a penes té cap transcendència. Allò que pensi, faci o escrigui és irrellevant per a la gran majoria de la població i no servirà per canviar res ni modificar el curs dels esdeveniments. A finals del segle XIX Zola podia publicar un article com «J’accuse…!», commocionar l’opinió pública i sacsejar tot un govern d’un país. Avui, un manifest signat per dotzenes o centenars d’intel·lectuals —d’acord, no n’hi ha tants, però ja m’enteneu— no té cap repercussió.

L’escriptor, doncs, sap que no hi pinta res, en el món actual, que a tot estirar servirà per emprenyar una mica o per fer bonic, segons el grau de sintonia que tingui amb els poders fàctics. I això no és del tot negatiu: si no hi pinta res, a priori l’escriptor es pot sentir menys constret a parlar de segons què, i, per tant, més lliure. Si dic «a priori» és perquè ja sabem que la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol és una fal·làcia i que segons quines idees et poden dur a la presó o a l’exili, com ara la crítica d’institucions tan corrompudes com la monarquia, el poder judicial i les forces policials.

Ara bé, el que pot passar és que, prenent consciència d’aquesta irrellevància, l’escriptor intel·lectual decideixi llançar la tovallola i renunciar a fer la seva aportació; és a dir, decideixi rebaixar l’autoexigència i esdevenir un mer rondallaire, algú que narra històries, escenes, desenllaços. Com que el forat negre de la literatura del jo exerceix una força d’atracció fortíssima, el perill de ser engolit és enorme, un cop desposseït de l’escut protector de les idees. L’altre perill, no tan greu, és el silenci: que decideixi callar.

El que és indiscutible és que les idees universals, intemporals, hi seran sempre, i que cada època tindrà la seva manera d’encarar-les, de reflexionar-hi, de fer-s’hi mal. Cada moment històric aboca els escriptors a prestar més atenció a alguna d’aquestes idees. És evident que els intel·lectuals europeus dels anys quaranta o cinquanta no tenien exactament les mateixes preocupacions que els d’avui —ni el mateix pes—, però el paper d’uns i altres diria que no ha canviat. El que ha canviat és el prestigi de la cultura, en una època en què per cultura se sol entendre un totum revoltum constituït per entreteniment, oci i unes petites dosis d’una art qualsevol.

Avui incertesa és una de les paraules clau que defineixen el moment que vivim: la incertesa en tots els àmbits, de la mateixa condició humana, del paper que ens toca jugar com a membres de l’espècie a què pertanyem. Els escriptors tenen per aquesta banda molt camp per córrer si volen dir coses interessants i jugar alguna mena de paper, per petit que sigui. Però han d’aspirar a fer-ho bé, molt bé; si no, és millor optar pel silenci. De soroll ja en suportem massa.

De fet, res

Montserrat Roig i Joan Fuster

En ple 2020, en un món sacsejat per una pandèmia, pel canvi climàtic, pels efectes més nocius de la globalització, pel rebrot del feixisme i la preponderància de la mentida, la falsedat i la malícia en el discurs polític, i —sabent que la llista no acaba aquí— per la guerra devastadora que les elits econòmiques han declarat a la població civil amb la intenció d’empobrir-la, estabornir-la i, un cop atemorida, subjugar-la i sotmetre-la fins a l’esclavitud, la cultura no para de recular en tots els terrenys, en tots els àmbits. Tan sols es manté dempeus, visible, l’ombra del que havia estat la cultura en altres temps, una ombra avui desdibuixada per la lluminositat esclatant de la banalitat: una barreja enlluernadora de frivolitat, superficialitat i manca de criteri. (Probablement cal crear un mot nou per definir aquesta idea tan pròpia del segle XXI.)

Aquesta ombra està tan desdibuixada que ja no permet que ens fem càrrec del cos que la projectava. Però és tot el que tenim: esqueixos esparsos de cultura —podem dir-ne «de cultura» si eixamplem fins a l’absurd la definició del mot— destinats a un públic ampli i poc exigent que els consumirà com una mera mercaderia relacionada amb l’oci. Perquè si no se la pot relacionar amb l’oci i el mercadeig de gran superfície la cultura ja no té lloc en el nostre món.

I malgrat tot hi ha gent que llegeix bones obres, gent que escriu sense pensar en el públic, gent que escolta música —música—, que gaudeix amb el bon cinema, que aprecia les arts. Les arts. Però no són prous. I han quedat orfes. Ens queixem, i amb raó, que els grans mitjans han anat reduint, fins a pràcticament eliminar-los, els espais destinats a la cultura: ni la ràdio, ni la televisió, ni la premsa escrita —que en paper deixa anar els últims cops de cua i que a la xarxa subsisteix sense acabar de trobar la manera de consolidar-se— no paren gaire atenció a la cultura, especialment quan aquesta no va lligada a l’oci o, si més no, al concepte d’espectacle. Tot el que no vagi adreçat a les masses —encara que es tracti de masses modestes— no existeix.

Però el gran, insuperable dubte contra el qual s’estavellaran un cop i un altre les nostres ànsies de sentir parlar de cultura és que no sabem si, per parlar-ne com ho solen fer, és millor que continuïn ignorant-la. El no-res, el buit, ja el coneixem, hi estem avesats, sabem on ens porta. En canvi, temem molt més que aquests mitjans es proposin recuperar espais per a la cultura en les seves programacions, en les seves pàgines, i que en fer-ho no facin altra cosa que foragitar-la definitivament del tot: per les tries que faran, per la frivolitat amb què en parlaran, per la necessitat de cenyir-se a la manera com avui es tracta la cultura i es conceben els programes, espais en què la major part del temps se l’enduen les falques, els anuncis, les sintonies, els prolegòmens, les trucades i les converses sense suc ni bruc. Un exemple concret és el programa Postdates, que vam comentar ja en aquest apunt: 30 segons de programa…, dels quals 3 o 4 corresponen al fragment de l’obra citada. Però és que quan es fan recomanacions no sortim mai del mateix bucle: tot és cosa sabuda, mastegada o mediocre. D’excepcions, poques.

Per a tots aquests mitjans representa que el temps és or, però el que fan, curiosament, és llençar els minuts a cabassos. Amb l’excusa que cal aprofitar cada segon, miren de farcir com sigui cada instant, encara que sigui amb xerrameca supèrflua. Entre els llibres recomanats, entre els autors entrevistats, per exemple, que poques vegades els locutors d’aquests mitjans proposen res de nou, que poques vegades s’avancen a fer recomanacions pròpies i sorprenents. Sempre recorren a personatges i obres que tenen ja un mínim de ressò prou ampli, que han estat premiats, que tenen un atractiu extraliterari o extraartístic.

Recordo èpoques en què la cultura era molt més present als mitjans, en què podies veure programes de televisió o escoltar programes de ràdio que et permetien fer descobertes o conèixer certs autors a fons; temps en què els suplements literaris dels diaris rivalitzaven entre si per oferir els millors continguts i disposar de les millors signatures. Algú s’encarregava d’investigar, de moure’s, de buscar, i de trobar. No hi havia Internet, no era possible programar sense haver vist, visitat, llegit. Tot era més difícil i, alhora, tremendament molt més fàcil, diàfan. De tal autor, de tal grup, de tal obra valia la pena parlar-ne perquè algú relacionat amb el programa o amb el mitjà s’havia assegurat de comprovar-ho. I se’n parlava a fons. Qualsevol que avui hagi trepitjat un plató de ràdio o televisió sap que sortirà d’allà sense haver pogut dir res del que volia dir, que la conversa serà curta, dirigida i, novament, banal, tot i la pretensió de profunditat que a priori algú hagi volgut imprimir a allò que estigui passant.

Són temps que no tornaran, per descomptat. Des de llavors, l’esport ha ganyat la batalla de l’atenció mediàtica, la societat s’ha tornat més individualista i esclava del culte al cos i al consumisme que hi va lligat. S’han multiplicat els gimnasos, les biblioteques han esdevingut temples d’una determinada visió de la cultura que no passa per la lectura, i menys encara per certes lectures. A l’escola les humanitats tenen el pes i el tractament que tenen. Som formigues al damunt de bicicletes que, amb el cap buit i lleugerament estressat, respirem l’aire de la natura —o del parc urbà— i esperem l’hora de tornar al cau, l’hora de rebre noves ordres per començar un nou dia, convertits en éssers increïblements intranscendents. No anirem a la guerra perquè fa anys que estem en guerra i no hem sabut adonar-nos-en. Però si ens criden a files hi anirem sense protestar gaire. Com les formigues, estem ben entrenats per a obeir.

La condició humana

Hi ha llibres amb els quals, des del primer paràgraf, saps que t’hi hauràs de barallar, que no t’ho faran fàcil. Comences a llegir i comprens de seguida que et trobes davant d’una obra important, diferent de qualsevol altra, que té un segell propi i un interès indiscutible, però també t’adones que per una raó o altra et costa mantenir l’atenció en la lectura, gaudir-ne prou. Com sempre, les opcions són dues.

És exactament el que m’ha passat amb la novel·la La condition humaine, d’André Malraux —de la qual hi ha una traducció al català de Salvador Vives publicada a Proa, descatalogada des de fa anys—, un llibre en què he esgotat totes dues opcions: vaig emprendre’n la lectura el 2018 i la vaig abandonar després de setanta pàgines, incapaç de connectar amb el ritme entretallat que Malraux imprimeix a la narració. Aquest juny hi he tornat, convençut que la novel·la mereixia aquesta segona oportunitat, i, ara sí, he pogut fer-ne la lectura completa i, fins i tot, he gaudit del que llegia.

La història està ambientada a la Xina i transcorre al llarg d’uns quants dies de la primavera del 1927. Malraux narra els fets que van desencadenar la Guerra Civil Xinesa, que va enfrontar el Kuomintang —Partit Popular de la Xina— i els comunistes que s’hi havien aliat per fer caure el govern i instaurar la república, una guerra que va durar més de vint anys, fins a l’arribada al poder de Mao Zedong el 1949. A Xangai un grup de comunistes encapçalats per Kyo lideren la insurrecció contra el govern. La facció més conservadora del Kuomintang, cedint a la pressió del poder econòmic i de certs membres de la colònia d’europeus establerts a la zona, decideix fer desaparèixer els cabdills comunistes i desfer l’oposició que podrien trobar entre aquest aliats.

Així doncs, Malraux ens presenta els principals elements que integren l’escamot comunista insurgent, alguns representants de la colònia europea que remenen les cireres a Xangai i altres individus que juguen un paper important, com el cap de la policia. Amb uns quants personatges en fa prou per explicar-nos els fets, inspirats en la repressió que va tenir lloc realment, i per parlar-nos de la condició humana i de tot allò que hi va lligat: la dignitat, la por, l’afecte, els dubtes, la sensació de solitud davant del destí de cadascú, l’horror davant la humiliació…

L’acció és narrada seguint una tècnica similar al pla seqüència cinematogràfic; cada escena està separada de la següent per uns pocs minuts, per algunes hores o, a tot estirar, per alguns dies. El primer d’aquests plans el protagonitza Tchen, un dels membres de la cèl·lula comunista insurrecta. Encarregat de matar un home, el trobem a mitjanit dins la cambra on dorm la víctima. Assistim als dubtes que assalten aquell qui ha de matar per primer cop i, alhora, a les dificultats amb què topa, a la dificultat material que suposa treure la vida a algú. L’escena, angoixant i claustrobòfica, és una obertura perfecta per a una obra on cada gest, cada nou pas que han de fer els homes resulta feixuc: en temps convulsos, pensar, decidir o fer són accions que impliquen un sobreesforç, un engavanyament extraordinari. A més, l’acció de les primeres setanta pàgines transcorre de nit, a voltes sota una calitja humida, i tot plegat afegeix densitat al relat… i a la lectura.

A partir d’aquí, els fets es van aclarint a poc a poc, a mesura que les escenes se succeeixen i el lector va adquirint una visió més àmplia i detallada de la situació i del paper que hi juga cada personatge, fins a la magnífica escena final. En tot moment el lector té la impressió que Malraux sap de què parla. El seu coneixement de la Xina i el sud-est asiàtic era profund, fruit de la seva trajectòria vital, que el va dur a emprendre viatges a Indoxina i a la Xina i a entrar en contacte amb membres de la insurrecció comunista.

De vegades es classifica aquesta obra en la categoria de les novel·les històriques, de vegades apareix a la lleixa de les novel·les filosòfiques. Tan sols cal llegir-la per adonar-se que cap d’aquestes etiquetes no li escau. És, això sí, una novel·la peculiar, que avança alguns procediments narratius que retrobarem més endavant en obres d’autors francesos publicades als anys quaranta i cinquanta. La condition humaine va apàreixer el 1933 i va obtenir el premi Goncourt d’aquell any. Posteriorment ha estat considerada una de les novel·les importants de la primera meitat del segle XX —jo potser ho acotaria una mica: de la literatura francesa del selge XX.

En qualsevol cas, llegida avui, ajuda a entendre per què és tan complex aquest continent immens, divers, sovint incomprensible, sempre desconcertador que anomenem Xina, i també ens recorda les febleses i el potencial de la naturalesa humana en uns moments en què aquesta condició de la qual estem tots fets no deixa de sorprendre’ns, desconcertar-nos i atemorir-nos a nosaltres mateixos. Febleses i potencial, defectes i virtuts. Fa mal veure cap a quin plat sembla decantar-se avui la balança. Potser ha estat sempre així; es tracta, almenys, de no perdre l’esperança i de tenir present la convicció que mou la vida de Kyo, el cap dels insurrectes: «Les idées ne devaient pas être pensées, mais vécues.»