La condició humana

Hi ha llibres amb els quals, des del primer paràgraf, saps que t’hi hauràs de barallar, que no t’ho faran fàcil. Comences a llegir i comprens de seguida que et trobes davant d’una obra important, diferent de qualsevol altra, que té un segell propi i un interès indiscutible, però també t’adones que per una raó o altra et costa mantenir l’atenció en la lectura, gaudir-ne prou. Com sempre, les opcions són dues.

És exactament el que m’ha passat amb la novel·la La condition humaine, d’André Malraux —de la qual hi ha una traducció al català de Salvador Vives publicada a Proa, descatalogada des de fa anys—, un llibre en què he esgotat totes dues opcions: vaig emprendre’n la lectura el 2018 i la vaig abandonar després de setanta pàgines, incapaç de connectar amb el ritme entretallat que Malraux imprimeix a la narració. Aquest juny hi he tornat, convençut que la novel·la mereixia aquesta segona oportunitat, i, ara sí, he pogut fer-ne la lectura completa i, fins i tot, he gaudit del que llegia.

La història està ambientada a la Xina i transcorre al llarg d’uns quants dies de la primavera del 1927. Malraux narra els fets que van desencadenar la Guerra Civil Xinesa, que va enfrontar el Kuomintang —Partit Popular de la Xina— i els comunistes que s’hi havien aliat per fer caure el govern i instaurar la república, una guerra que va durar més de vint anys, fins a l’arribada al poder de Mao Zedong el 1949. A Xangai un grup de comunistes encapçalats per Kyo lideren la insurrecció contra el govern. La facció més conservadora del Kuomintang, cedint a la pressió del poder econòmic i de certs membres de la colònia d’europeus establerts a la zona, decideix fer desaparèixer els cabdills comunistes i desfer l’oposició que podrien trobar entre aquest aliats.

Així doncs, Malraux ens presenta els principals elements que integren l’escamot comunista insurgent, alguns representants de la colònia europea que remenen les cireres a Xangai i altres individus que juguen un paper important, com el cap de la policia. Amb uns quants personatges en fa prou per explicar-nos els fets, inspirats en la repressió que va tenir lloc realment, i per parlar-nos de la condició humana i de tot allò que hi va lligat: la dignitat, la por, l’afecte, els dubtes, la sensació de solitud davant del destí de cadascú, l’horror davant la humiliació…

L’acció és narrada seguint una tècnica similar al pla seqüència cinematogràfic; cada escena està separada de la següent per uns pocs minuts, per algunes hores o, a tot estirar, per alguns dies. El primer d’aquests plans el protagonitza Tchen, un dels membres de la cèl·lula comunista insurrecta. Encarregat de matar un home, el trobem a mitjanit dins la cambra on dorm la víctima. Assistim als dubtes que assalten aquell qui ha de matar per primer cop i, alhora, a les dificultats amb què topa, a la dificultat material que suposa treure la vida a algú. L’escena, angoixant i claustrobòfica, és una obertura perfecta per a una obra on cada gest, cada nou pas que han de fer els homes resulta feixuc: en temps convulsos, pensar, decidir o fer són accions que impliquen un sobreesforç, un engavanyament extraordinari. A més, l’acció de les primeres setanta pàgines transcorre de nit, a voltes sota una calitja humida, i tot plegat afegeix densitat al relat… i a la lectura.

A partir d’aquí, els fets es van aclarint a poc a poc, a mesura que les escenes se succeeixen i el lector va adquirint una visió més àmplia i detallada de la situació i del paper que hi juga cada personatge, fins a la magnífica escena final. En tot moment el lector té la impressió que Malraux sap de què parla. El seu coneixement de la Xina i el sud-est asiàtic era profund, fruit de la seva trajectòria vital, que el va dur a emprendre viatges a Indoxina i a la Xina i a entrar en contacte amb membres de la insurrecció comunista.

De vegades es classifica aquesta obra en la categoria de les novel·les històriques, de vegades apareix a la lleixa de les novel·les filosòfiques. Tan sols cal llegir-la per adonar-se que cap d’aquestes etiquetes no li escau. És, això sí, una novel·la peculiar, que avança alguns procediments narratius que retrobarem més endavant en obres d’autors francesos publicades als anys quaranta i cinquanta. La condition humaine va apàreixer el 1933 i va obtenir el premi Goncourt d’aquell any. Posteriorment ha estat considerada una de les novel·les importants de la primera meitat del segle XX —jo potser ho acotaria una mica: de la literatura francesa del selge XX.

En qualsevol cas, llegida avui, ajuda a entendre per què és tan complex aquest continent immens, divers, sovint incomprensible, sempre desconcertador que anomenem Xina, i també ens recorda les febleses i el potencial de la naturalesa humana en uns moments en què aquesta condició de la qual estem tots fets no deixa de sorprendre’ns, desconcertar-nos i atemorir-nos a nosaltres mateixos. Febleses i potencial, defectes i virtuts. Fa mal veure cap a quin plat sembla decantar-se avui la balança. Potser ha estat sempre així; es tracta, almenys, de no perdre l’esperança i de tenir present la convicció que mou la vida de Kyo, el cap dels insurrectes: «Les idées ne devaient pas être pensées, mais vécues.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.