En ple 2020, en un món sacsejat per una pandèmia, pel canvi climàtic, pels efectes més nocius de la globalització, pel rebrot del feixisme i la preponderància de la mentida, la falsedat i la malícia en el discurs polític, i —sabent que la llista no acaba aquí— per la guerra devastadora que les elits econòmiques han declarat a la població civil amb la intenció d’empobrir-la, estabornir-la i, un cop atemorida, subjugar-la i sotmetre-la fins a l’esclavitud, la cultura no para de recular en tots els terrenys, en tots els àmbits. Tan sols es manté dempeus, visible, l’ombra del que havia estat la cultura en altres temps, una ombra avui desdibuixada per la lluminositat esclatant de la banalitat: una barreja enlluernadora de frivolitat, superficialitat i manca de criteri. (Probablement cal crear un mot nou per definir aquesta idea tan pròpia del segle XXI.)
Aquesta ombra està tan desdibuixada que ja no permet que ens fem càrrec del cos que la projectava. Però és tot el que tenim: esqueixos esparsos de cultura —podem dir-ne «de cultura» si eixamplem fins a l’absurd la definició del mot— destinats a un públic ampli i poc exigent que els consumirà com una mera mercaderia relacionada amb l’oci. Perquè si no se la pot relacionar amb l’oci i el mercadeig de gran superfície la cultura ja no té lloc en el nostre món.
I malgrat tot hi ha gent que llegeix bones obres, gent que escriu sense pensar en el públic, gent que escolta música —música—, que gaudeix amb el bon cinema, que aprecia les arts. Les arts. Però no són prous. I han quedat orfes. Ens queixem, i amb raó, que els grans mitjans han anat reduint, fins a pràcticament eliminar-los, els espais destinats a la cultura: ni la ràdio, ni la televisió, ni la premsa escrita —que en paper deixa anar els últims cops de cua i que a la xarxa subsisteix sense acabar de trobar la manera de consolidar-se— no paren gaire atenció a la cultura, especialment quan aquesta no va lligada a l’oci o, si més no, al concepte d’espectacle. Tot el que no vagi adreçat a les masses —encara que es tracti de masses modestes— no existeix.
Però el gran, insuperable dubte contra el qual s’estavellaran un cop i un altre les nostres ànsies de sentir parlar de cultura és que no sabem si, per parlar-ne com ho solen fer, és millor que continuïn ignorant-la. El no-res, el buit, ja el coneixem, hi estem avesats, sabem on ens porta. En canvi, temem molt més que aquests mitjans es proposin recuperar espais per a la cultura en les seves programacions, en les seves pàgines, i que en fer-ho no facin altra cosa que foragitar-la definitivament del tot: per les tries que faran, per la frivolitat amb què en parlaran, per la necessitat de cenyir-se a la manera com avui es tracta la cultura i es conceben els programes, espais en què la major part del temps se l’enduen les falques, els anuncis, les sintonies, els prolegòmens, les trucades i les converses sense suc ni bruc. Un exemple concret és el programa Postdates, que vam comentar ja en aquest apunt: 30 segons de programa…, dels quals 3 o 4 corresponen al fragment de l’obra citada. Però és que quan es fan recomanacions no sortim mai del mateix bucle: tot és cosa sabuda, mastegada o mediocre. D’excepcions, poques.
Per a tots aquests mitjans representa que el temps és or, però el que fan, curiosament, és llençar els minuts a cabassos. Amb l’excusa que cal aprofitar cada segon, miren de farcir com sigui cada instant, encara que sigui amb xerrameca supèrflua. Entre els llibres recomanats, entre els autors entrevistats, per exemple, que poques vegades els locutors d’aquests mitjans proposen res de nou, que poques vegades s’avancen a fer recomanacions pròpies i sorprenents. Sempre recorren a personatges i obres que tenen ja un mínim de ressò prou ampli, que han estat premiats, que tenen un atractiu extraliterari o extraartístic.
Recordo èpoques en què la cultura era molt més present als mitjans, en què podies veure programes de televisió o escoltar programes de ràdio que et permetien fer descobertes o conèixer certs autors a fons; temps en què els suplements literaris dels diaris rivalitzaven entre si per oferir els millors continguts i disposar de les millors signatures. Algú s’encarregava d’investigar, de moure’s, de buscar, i de trobar. No hi havia Internet, no era possible programar sense haver vist, visitat, llegit. Tot era més difícil i, alhora, tremendament molt més fàcil, diàfan. De tal autor, de tal grup, de tal obra valia la pena parlar-ne perquè algú relacionat amb el programa o amb el mitjà s’havia assegurat de comprovar-ho. I se’n parlava a fons. Qualsevol que avui hagi trepitjat un plató de ràdio o televisió sap que sortirà d’allà sense haver pogut dir res del que volia dir, que la conversa serà curta, dirigida i, novament, banal, tot i la pretensió de profunditat que a priori algú hagi volgut imprimir a allò que estigui passant.
Són temps que no tornaran, per descomptat. Des de llavors, l’esport ha ganyat la batalla de l’atenció mediàtica, la societat s’ha tornat més individualista i esclava del culte al cos i al consumisme que hi va lligat. S’han multiplicat els gimnasos, les biblioteques han esdevingut temples d’una determinada visió de la cultura que no passa per la lectura, i menys encara per certes lectures. A l’escola les humanitats tenen el pes i el tractament que tenen. Som formigues al damunt de bicicletes que, amb el cap buit i lleugerament estressat, respirem l’aire de la natura —o del parc urbà— i esperem l’hora de tornar al cau, l’hora de rebre noves ordres per començar un nou dia, convertits en éssers increïblements intranscendents. No anirem a la guerra perquè fa anys que estem en guerra i no hem sabut adonar-nos-en. Però si ens criden a files hi anirem sense protestar gaire. Com les formigues, estem ben entrenats per a obeir.
L'Acció Paral·lela 