Escriptors amb paper i amb sense

Del paper que suposadament poden jugar avui els escriptors ja n’hem dit alguna cosa abans, a propòsit d’una figura controvertida com Lucien Rebatet. Però, com que no és una qüestió que s’exhaureixi amb un parell de frases, aprofitem l’astènia estival per aclofar-nos davant l’escriptori i afegir-hi unes quantes reflexions.

El paper de l’escriptor canvia amb el temps? I, en tot cas, és avui, en ple segle XXI, un altre paper del que havia estat anteriorment? Diria que no, però aquesta és una resposta massa fàcil i que no aporta res. Per començar, alguns escriptors, de paper, no en volen jugar cap. I és que de gent que escriu i publica llibres n’hi ha de moltes menes. Hi ha, per descomptat, aquell qui amb les seves obres vol entretenir i prou, que no s’interessa per segons quins debats i que no pretén passar per un intel·lectual. Hi és. I no passa res. Té el seu lloc, fa la seva feina i té un públic, sovint nombrós.

Després hi ha l’escriptor que, es consideri o no un intel·lectual, fa bàsicament autoficció, literatura del jo i la meva circumstància, o que dedica les seves obres a narrar les preocupacions concretes d’un individu —vitals, sentimentals…— en un moment determinat, en un context molt delimitat, sense cap pretensió o —si n’hi havia, de pretensió— sense cap capacitat de fer que l’obra transcendeixi aquest moment. És la mena d’escriptor que farceix els seus llibres amb referències culturals fungibles: cançons i expressions de moda, referents mediàtics, conceptes i cabòries, que no idees, que connecten amb lectors d’una determinada generació i que difícilment diran res a lectors de les generacions següents. Literatura de consum ràpid o de recorregut curt, diguem-ne com vulguem. Sol vendre’s prou bé, sol oblidar-se millor. Si ens posem esplèndids, podríem dir que aquesta mena d’escriptors escriuen com si tinguessin a les mans una Polaroid antiga: el resultat final que ofereixen al lector és un retrat d’un moment concret que amb el temps anirà quedant descolorit. Al blog ja hem parlat de certs llibres així.

I llavors hi ha la mena d’escriptor preocupat per les idees, que reflexiona sobre l’epoca que li ha tocat viure i la manera com hi encaixa la condició humana. És una mena més rara que les altres, per raons òbvies, i, compte, no necessàriament capaç de produir obres més bones. Això dependrà del talent, de la capacitat de complir amb les altes expectatives que s’autoimposa. En tots els casos, si ens centrem en la narrativa, trobem obres destacades però també obres mediocres, i el fet que aquestes últimes hagin estat escrites per autors que volen parlar d’idees és potser el que fa més mal. És justament això el que intentàvem dir en aquest apunt sobre la literatura d’alta volada.

Ben mirat, d’idees de debò n’hi ha quatre: són les que travessen els temps, passen d’una època a una altra, a voltes aprimant-se fins a fer-se gairebé invisibles —quan no troben ningú que les reprengui—, a voltes agafant gruix quan els dedica l’atenció algun escriptor talentós i pencaire que sap imprimir-hi el seu propi pensament. Pocs són els capaços de fer-ho, de deixar una certa empremta. I aquí sorgeix el dubte: en el cas que ens trobem davant d’un escriptor d’aquests, d’algú preocupat per les idees, per fer-hi alguna aportació significativa per mitjà de les seves obres, què n’hem d’esperar, què li podem exigir? Algun mena de compromís? Sí, per descomptat, però no pas amb una o altra posició política o ideològica, sinó un compromís amb la condició humana i, esclar, amb la qualitat d’allò que escriu.

D’entrada, hem de ser conscients que les coses són com són: avui l’escriptor intel·lectual a penes té cap transcendència. Allò que pensi, faci o escrigui és irrellevant per a la gran majoria de la població i no servirà per canviar res ni modificar el curs dels esdeveniments. A finals del segle XIX Zola podia publicar un article com «J’accuse…!», commocionar l’opinió pública i sacsejar tot un govern d’un país. Avui, un manifest signat per dotzenes o centenars d’intel·lectuals —d’acord, no n’hi ha tants, però ja m’enteneu— no té cap repercussió.

L’escriptor, doncs, sap que no hi pinta res, en el món actual, que a tot estirar servirà per emprenyar una mica o per fer bonic, segons el grau de sintonia que tingui amb els poders fàctics. I això no és del tot negatiu: si no hi pinta res, a priori l’escriptor es pot sentir menys constret a parlar de segons què, i, per tant, més lliure. Si dic «a priori» és perquè ja sabem que la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol és una fal·làcia i que segons quines idees et poden dur a la presó o a l’exili, com ara la crítica d’institucions tan corrompudes com la monarquia, el poder judicial i les forces policials.

Ara bé, el que pot passar és que, prenent consciència d’aquesta irrellevància, l’escriptor intel·lectual decideixi llançar la tovallola i renunciar a fer la seva aportació; és a dir, decideixi rebaixar l’autoexigència i esdevenir un mer rondallaire, algú que narra històries, escenes, desenllaços. Com que el forat negre de la literatura del jo exerceix una força d’atracció fortíssima, el perill de ser engolit és enorme, un cop desposseït de l’escut protector de les idees. L’altre perill, no tan greu, és el silenci: que decideixi callar.

El que és indiscutible és que les idees universals, intemporals, hi seran sempre, i que cada època tindrà la seva manera d’encarar-les, de reflexionar-hi, de fer-s’hi mal. Cada moment històric aboca els escriptors a prestar més atenció a alguna d’aquestes idees. És evident que els intel·lectuals europeus dels anys quaranta o cinquanta no tenien exactament les mateixes preocupacions que els d’avui —ni el mateix pes—, però el paper d’uns i altres diria que no ha canviat. El que ha canviat és el prestigi de la cultura, en una època en què per cultura se sol entendre un totum revoltum constituït per entreteniment, oci i unes petites dosis d’una art qualsevol.

Avui incertesa és una de les paraules clau que defineixen el moment que vivim: la incertesa en tots els àmbits, de la mateixa condició humana, del paper que ens toca jugar com a membres de l’espècie a què pertanyem. Els escriptors tenen per aquesta banda molt camp per córrer si volen dir coses interessants i jugar alguna mena de paper, per petit que sigui. Però han d’aspirar a fer-ho bé, molt bé; si no, és millor optar pel silenci. De soroll ja en suportem massa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.