No soc estúpid!

Sou en un d’aquells moments en què se us entravessen totes les lectures i els llibres a mig llegir s’acumulen damunt la taula? Us agradaria ensopegar amb una novel·la fàcil de llegir, no gaire extensa, que us ajudés a reprendre el fil, però que no tingui res a veure amb les anomenades «lectures d’estiu»? Us agrada la bona literatura? Si aneu fent que sí amb el cap, llavors preneu nota d’aquest títol: Un fill del nostre temps, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll, juny de 2020; traducció d’Anna Soler Horta). Aquesta novel·la de poc més de cent vint pàgines, que llegireu en un tres i no res, còmodament ajaguts a la gandula mentre piqueu uns talls de meló amb menta, no només us omplirà l’esperit, sinó que us retornarà al camí de la bona literatura.

Els qui abans ja hàgiu llegit Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, desembre de 2017), la novel·la que Horváth havia publicat abans de la que ara ens ocupa, ja sabeu una mica per on van els trets des del punt de vista estilístic i també us podeu imaginar quins temes trobareu a Un fill del nostre temps. Però, compte, que no us passi pel cap pensar que potser no val la pena llegir-la, perquè aquesta és tan o més bona que la primera, i totes dues juntes formen un díptic excepcional que esdevé un document de lectura imprescindible en els temps que ens ha tocat viure.

Poso l’accent en la qüestió de l’estil perquè el lector que per primera vegada encari la lectura d’una novel·la de Horváth se sorprendrà davant l’aspecte que l’autor imprimeix al text, sovint constituït per tirades de paràgrafs d’una sola frase breu o molt breu, com si es tractés de versos, de manera que en algunes pàgines ens sembla tenir al davant un poema. Aquest procediment, relacionat amb l’economia de paraules i de recursos que Horváth practica amb mestria, afavoreix que la lectura sigui molt àgil, molt fluida —aquí una part del mèrit se l’endú la traductora per l’excel·lent feina que ha dut a terme—, i que el discurs sembli aparentment senzill, atès que les frases llargues o complexes són raríssimes. Horváth no les necessita per expressar tot el que vol dir.

Aquesta és una de les característiques principals de la seva narrativa: l’economia elevada a la màxima potència. En parlar de Joventut sense Déu ja vam remarcar fins a quin punt Horváth va sempre al gra, deixa de banda tot allò que es podria considerar superflu; de palla no n’hi ha gens ni mica i, per tant, cada paraula, com en un bon poema, sembla necessària. Els silencis i les el·lipsis fan la seva feina i, juntament amb l’ús del monòleg interior, ens confirmen que ens trobem davant d’un autor amb un estil únic i personal, que a l’època havia de ser considerat molt innovador. Encara avui. I, malgrat tot, el text que llegim no se’ns mostra mai àrid o excessivament depurat; a més, està amarat d’un cert lirisme —contingut, això sí—, que juga un paper clau a l’hora de fer-nos empassar sense gaires ganyotes la cullerada d’oli de ricí que s’amaga entre les el·lipsis.

L’altra gran caraterística de la narrativa de Horváth és l’objectivitat que desprèn el text —en un epíleg interessant, Jordi Jané-Lligé esmenta el moviment artisticoliterari de la Nova Objectivitat, amb el qual es relacionava Horváth. Que la metàfora sigui volgudament defugida, que les coses es diguin pel seu nom, dona com a resultat un relat carregat de força i credibilitat, que expressa sense embuts el pensament de l’autor. Així, les idees arriben al lector sense cap filtre, clares i nítides, embolcallades a tot estirar amb les dosis oportunes d’ironia, d’humor i de mala bava, que a més de ser signes d’identitat de Horváth fan que l’obra prengui més volada i, de retruc, envelleixi esplèndidament. I això només està a l’abast dels grans escriptors.

Si a Joventut sense Deú assistíem a les tribulacions d’un mestre davant dels seus joves alumnes abduïts pel règim nazi, a Un fill del nostre temps podem imaginar-nos que qui ens parla és un d’aquests joves un cop superada l’edat escolar. Sense feina, sense futur, se li acut que l’única sortida que té és allistar-se a l’exèrcit:

Soc soldat.
I m’agrada ser-ho.
Al matí, quan el gebre cobreix els camps, o al vespre, quan la boira surt dels boscos, quan el blat es gronxa i la dalla espurneja, tant si plou com si neva o el sol riu, nit i dia…, sempre estic content d’haver-me allistat a l’exèrcit.
La meva vida torna a tenir sentit! Estava desesperat, tan jove i sense saber cap on tirar. El món no oferia cap sortida i el futur estava mort. Jo ja l’havia enterrat.
Però ara torna a ser a les meves mans i no el penso deixar anar, ressuscitat d’entre els morts!

Així comença la novel·la. A partir d’aquí seguirem el jove soldat al llarg d’un breu recorregut vital marcat per uns pocs esdeveniments: una escaramussa bèl·lica, la visita a una fira d’atraccions —que proporciona unes vistes i algunes reflexions molt benjaminianes— i algunes trobades amb certes persones faran que el jove vagi canviant el seu punt de vista davant el món que l’envolta. Si a l’inici del relat li llegim aquesta mena de pensaments:

Sense la mentida no es pot viure. (Pàg. 18)

No pensis! Pensant només es tenen idees malsanes. (Pàg. 24)

Un dia, quan el temps que vivim hagi passat, el món sabrà apreciar con n’hem sigut, de pacífics.
Ens piquem l’ullet.
Perquè estimem, la pau, de la mateixa manera que estimem la pàtria, per damunt de tot. I ja no fem la guerra, sinó que netegem. (Pàg. 33)

Més endavant li sentirem afirmar:

L’únic que sé és que no es cull res de bo quan es va de bona fe. (Pàg. 71)

Fins que al final exclama:

No m’agrada girar com una baldufa, no soc estúpid! (Pàg. 93)

Com podia ser estúpid un fill del seu temps? Què li podia fer témer una cosa així? Amb tot l’humor i tota la ironia de què era capaç, Horváth retrata el seu, de temps, de forma despietada. No en va, els nazis van intentar esborrar del mapa les seves obres. Un fill del nostre temps va aparèixer l’any 1938, just després de la mort accidental de l’autor quan era a París. Avui podem llegir la novel·la gràcies a l’Editorial Fonoll i a Anna Soler Horta. De debò: llegiu-la.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.