Teories literàries vàries

Les cultures i les literatures sense estat i que s’expressen en una llengua minoritzada sempre es queixen, es reivindiquen, contraataquen, simplifiquen debats, utilitzen arguments reduccionistes o directament racistes o classistes, sembren la confusió, provoquen antipatia i, al final, acaben sucumbint. Les cultures i literatures amb estat propi i que s’expressen en una llengua dominant fan la seva, i avall.

Unes i altres tenen uns quants segles d’història, algun mil·lenni a tot estirar, i d’aquí a uns quants segles ni d’unes ni d’altres no romandrà gaire res… o s’hauran transformat en tota una altra cosa. Per tant, calma. Tenim una certa idea del que ha estat el passat, coneixem el nostre present —que cadascú veu a la seva manera— i ignorem del tot com serà el futur, sobretot a llarg termini. Calma, doncs. I això no vol dir que no tingui sentit que mirem d’explicar-nos aquest present, aquest moment que ens ha tocat viure, o que no hàgim d’intentar que el futur immediat pugui ser diferent de com l’intuïm.

Tot això ve a tomb perquè una noia que escriu versos en català i en castellà afirma en un mitjà de comunicació que els seus textos en castellà són cultura catalana, i el nostre petit món virtual entra en erupció pliniana. Que bé que tria les paraules, però, la noia en qüestió; perquè no diu pas que els seus versos en castellà siguin literatura catalana, sinó cultura catalana. Esclar, el concepte «cultura» admet una interpretació molt més àmplia que el concepte «literatura», i costa d’entendre que surtin a la llum certes equiparacions o confusions. Per això és més complex definir què és la cultura catalana o qualsevol altra cultura que no pas què és la literatura catalana o qualsevol altra literatura, per exemple.

Si donem un breu cop d’ulls als diccionaris, trobarem aquestes definicions de cultura. El DIEC ens dona, entre d’altres, aquesta accepció:

Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.

El diccionari de la RAE fa servir aquestes paraules:

Conjunto de modos de vida y costumbres, conocimientos y grado de desarrollo artístico, científico, industrial, en una época, grupo social, etc.

Segons Le Petit Robert:

Ensemble des aspects intellectuels, artistiques d’une civilisation. La culture occidentale, orientale. Politique en faveur de la culture.

I, finalment, segons el Collins English Dictionary:

A culture is a particular society or civilization, especially considered in relation to its beliefs, way of life, or art.

«Societat», «poble», «època», «grup social», «civilització»… Si a partir d’aquestes definicions ens queda ben clar que decidir què és cultura i què no és cultura és complicat, decidir què és o què no és cultura catalana ja podem pensar que serà encara més difícil. Són molts els components ideològics, socials, històrics, personals, etc., que entren en joc a l’hora d’adscriure segons què, segons quines produccions, a una determinada cultura.

Provem-ho ara amb la literatura. Els mateixos diccionaris d’abans ens en donen aquestes definicions:

DIEC:

Art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit.

Activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic.

Conjunt de produccions literàries d’un poble, d’un període, destinades a un públic determinat. Literatura grega. Història de la literatura anglesa. La literatura medieval. Literatura juvenil.

RAE:

Arte de la expresión verbal.

Conjunto de las producciones literarias de una nación, de una época o de un género. La literatura griega. La literatura del siglo XVI.

Le Petit Robert:

Les œuvres écrites, dans la mesure où elles portent la marque de préoccupations esthétiques ; connaissances, activités qui s’y rapportent.

Œuvres littéraires. La littérature française, allemande.

Collins:

Novels, plays, and poetry are referred to as literature, especially when they are considered to be good or important.

…classic works of literature.
…a Professor of English Literature.
It may not be great literature but it certainly had me riveted!
The book explores the connection between American ethnic and regional literatures.

Ben mirat, aquestes diverses accepcions, amb exemples inclosos, no ens ajuden gaire, ja que també deixen el camp obert a múltiples interpretacions. Per tant, ens cal recórrer a obres que tracten la qüestió amb més deteniment. Wellek i Warren, en el seu clàssic volum Teoría literaria, ja apunten les dificultats que implica la idea de la «nacionalitat» a l’hora d’estudiar les diferents «literatures nacionals». Si en parlar de la literatura medieval d’expressió llatina afirmen que no té sentit compartimentar les obres tenint en compte certs criteris lingüístics o polítics, reconeixen que la llengua és una qüestió que cal tenir present en estudiar les literatures actuals, per bé que deixen la qüestió justament oberta en espera de noves aportacions.

Una d’aquestes aportacions, modesta però ben interessant, és la que fa José María Valverde a l’opuscle La literatura (Montesino, 1982). Llegim-la:

Toda literatura ha de ser tradición: ante todo, sólo puede existir porque hay unas formas previas, heredadas, que incitan a producir otras, en parte análogas y en parte diferentes. En la nuestra, en la llamada «tradición occidental», el desarrollo histórico de la literatura adquiere su peculiar vitalidad —y su calidad de «historia» propiamente dicha— gracias a la dialèctica que se hace posible al configurarse la idea de los «clásicos», idea que, a la vez, establece unos modelos y permite —y aun manda— distanciarse de ellos. (…) La «tradición», pues, es el modo como el escritor encuentra que se le aparece su propia lengua —insisto, no como sintaxis y sonido, sino com costumbres de empleo—, con determinadas ofertas y miserias, con peculiares facilidades y dificultades, con modelos y vacíos. (Pàg. 65-66)

Valverde comença parlant de la «tradición occidental», conpcete també molt ampli, però de seguida afina més per on van els trets segons ell, i rebla el clau unes línies més avall:

Lo más difícil para el lector normal es darse cuenta de que la «tradición» es el conjunto de facilidades y dificultades que presenta el modo establecido de uso de una lengua a quien la escribe con pretensiones literarias, y eso, especialmente en la relación que, por la historia cultural y social, existe entre «lengua escrita» (por los escritores) y «lengua hablada» (por todos). (Pàg. 66)

Algú que escrigui versos en castellà, en fer-ho, en posar-se a escriure’ls, té com a referents, per dir alguns noms, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Vinyoli,  Gabriel Ferrater o Maria Mercè-Marçal? Aquesta és la seva tradició? No és descartable que algú pugui respondre afirmativament a aquesta pregunta, encara que sigui com a boutade, o per provocar alguna reacció, o potser, fins i tot, creient de debò que és així. Jo crec més factible que certes persones que escriuen versos, de tradició, de referents, no en tinguin, no en segueixin o, senzillament, no en coneguin cap. Això no vol dir que cadascú no sigui lliure de voler adscriure’s a la tradició literària o cultural que li vingui de gust. Però la crítica, l’acadèmia i el lector llegit —tant de bo poguéssim incloure aquí els mitjans de comunicació— han de saber destriar el gra de la palla i defugir el soroll que embruta i malmena tots els debats fins a fer-los estèrils —menys per als dominants, esclar, que sempre en treuen profit.