Que sí, que tot és compatible, per descomptat. Però a la pràctica la lectura (i la cultura en general) sembla que té en l’esport un contrincant invencible. En tot cas, l’experiència, el coneixement empíric, sol evidenciar que la relació entre lector i esportista pateix un greu desequilibri: mentre que un jove lector pot esdevenir en algun moment un jove que fa esport, un jove que comença capficat amb l’esport difícilment esdevindrà un lector. Dit amb altres paraules: com més hores de gimnàs, més massa muscular i més raquitisme cultural.
No parlem aquí d’excursionisme, que algú podria equiparar amb l’esport raonadament, però que és tota una altra manera d’entendre l’activitat física que ha quedat restringida a practicants d’una certa edat força avançada.
Des de fa dècades, els governs de tots els colors ja sabem què és el que han promogut incessantment, fins a l’extrem de fer-nos sentir culpables si exercim d’Oblómov durant algunes estones del dia. Però, si algú pot pensar que tot això que diem és una bajanada, val la pena que parem atenció a les paraules que un cert individu molt més respectable que nosaltres dedicava a l’esport a mitjan anys setanta del segle passat. Parlem de Thomas Bernhard i el fragment que transcrivim apareix al seu llibre L’origen (Edicions del Salobre, traducció de Clara Formosa):
A l’esport, en totes les èpoques i sobretot per tots els governs, per bones raons, se li ha donat sempre la més gran importància, distreu, ofusca i malmet les masses, i sobretot les dictadures saben per què en qualsevol cas estan a favor de l’esport. Qui està a favor de l’esport, té les masses al seu costat, qui està a favor de la cultura, ho deia el meu avi, les té en contra, per això tots els governs estan sempre a favor de l’esport i en contra de la cultura.
Perquè les coses s’entenguin cal dir-les així de gruixudes. Bernhard ho sabia, i se li entén tot.
L'Acció Paral·lela 