El paradís

Quan arribes al capdamunt de la muntanya, mentre recuperes l’alè, mires cap a l’est i veus un paisatge immens, amb serralades successives que arrenquen de ben lluny, tocant a l’horitzó: els cims grecs i llatins, els vèrtexs del pensament medieval, el punt culminant del Dant, el morrot de Cervantes, el tuc Góngora, i a continuació els pics successius de Goethe, Novalis, Thomas Mann, Marcel Proust, James Joyce, i molts altres turons que fan de contraforts i enriqueixen la perspectiva. Si et gires cap a l’altra banda, descobreixes, solitària, la mola colossal de Bolaño, retallada damunt del mar. No ets pas al bell mig de la imatge, però ara mateix t’ho sembla. Aquest és el panorama que albires quan t’enfiles al puig Paradiso. I davant d’aquestes vistes, abans de començar el descens, una pregunta se’t fa inevitable: hi tornaràs a pujar?

José Lezama Lima (l’Havana, 1910-1976) va publicar Paradiso —la seva única novel·la acabada— el 1966. L’obra està considerada una de les millors novel·les escrites en castellà publicades al segle XX, i forma part del selecte grup de títols que als anys seixanta van convergir en l’anomenat boom llatinoamericà, al costat de Rayuela o Cien años de soledad, entre d’altres. Però aquí cal anar molt amb compte amb les paraules que utilitzem. En primer lloc, és Paradiso una novel·la? Bé en té la forma: és una obra de narrativa amb un cert fil entorn de la vida de José Cemí, amb qui entrarem en contacte quan era un nen i de qui anirem veient l’evolució, les amistats —amb Foción i Fronesis formen la tríada principal del relat—, els interessos, les pors, en definitiva, els anys de formació. Són molts, però, els personatges que habiten l’univers que ens descriu aquest llibre monumental, un univers situat a la Cuba que va de la segona meitat del segle XIX a les primeres dècades del segle XX. Així doncs, coneixerem també els pares de Cemí, el coronel José Eugenio Cemí i la soferta Rialta, l’àvia Augusta, Oppiano Licario, que esdevindrà el mestre del jove, i molts d’altres.

Aquest cert fil que esmentàvem és inconnex i apareix sovint interromput per tota mena d’excursos més o menys lligats a la història que se’ns explica, per les llargues discussions filosoficoliteràries que entaulen els tres amics, per passatges onírics que a voltes sorgeixen del no-res i que ens descriuen els somnis de Cemí i altres figures, per escenes i situacions paral·leles, per excursions al passat, tot per mitjà d’una complexa combinació de gèneres, de manera que a l’obra es barregen fragments de to assagístic amb tirades de prosa poètica o pàgines que semblen extretes d’unes memòries —efectivament, el llibre conté altes dosis de materials autobiogràfics. Novel·la, doncs, però en tot cas la versió més eixamplada del gènere, la menys encotillada. De fet, tant ha rebut l’epítet d’antinovel·la com de bildungsroman, però cap qualificatiu no s’ajusta prou bé a aquest llibre únic, singularíssim. Les reflexions que el travessen —que sovint tenen com a objecte la poesia i la mateixa creació literària, però també  l’adquisició del coneixement, la teologia, l’esoterisme, l’homosexualitat, etc.—, els procediments narratius, les diferents veus que s’entrelliguen i se succeeixen, tot conflueix en un corpus que pren la forma de novel·la riu. Al capdavall, hi ha moltes raons per afirmar que ens trobem davant d’una novel·la total.

Sentía dos noches. Una, la que sus ojos miraban avanzando a su lado. Otra, la que trazaba cordeles y laberintos entre sus piernas. La primera noche seguía los dictados lunares, sus ojos eran también astros errantes. La otra noche se teñía con el humillo de la tierra, sus piernas gravitaban hacia las entrañas terrenales. Bajaba los párpados, le parecía ver sus ojos errantes describiendo órbitas elípticas entorno al humillo evaporado o el animal carbunclo.

Una era la noche estelar que descendía con el rocío. La otra era la noche subterránea, que ascendía como un árbol, que sostenía el misterio de la entrada en la ciudad, que aglomeraba sus tropas en el centro del puente para derrumbarlo. Cosa rara, el claroscuro buscaba más el color rojo cremoso del cangrejo que el dibujo de sus muelas tiznadas de negro. Se sonrió con cierto temor incipiente, ver como en dos carteles lumínicos, muy cerca uno de otro, muela de cangrejo y carie dental. Condescender con esa ligera broma, le permitió apresurar el paso, como si le prestasen una capa para hacerse indistinto en la noche. Así la noche no tendría que perseguirlo ni él se vería obligado a arengarla, dando manotazos en la neblina, cortando los párrafos como si rompiese el encaje de la araña. (Pàg. 683)

En segon lloc, dèiem que Paradiso està escrita en castellà: és cert? Sí, per descomptat, però això no treu que molts fragments de l’obra puguin ser tan incomprensibles per a un lector culte de llengua castellana com ho és Finnegans Wake per a un lector culte de llengua anglesa. Lezama afirmava que ell no volia ser especialment hermètic ni volia marejar més del compte el lector, que aquesta era senzillament la seva manera d’escriure. Ens l’haurem de creure. De l’estil de Lezama s’ha dit sobretot que és barroc, però això és dir ben poca cosa. Per una banda, la prosa lezamiana té els fonaments fermament establerts damunt d’un lèxic riquíssim, aclaparador —i acaparador—, fruit de la cultura vastíssima de l’autor i que veu de tota mena de fonts: el parlar de la seva Cuba natal, el seu propi idiolecte, les lectures, els llenguatges especialitzats… A més, Lezama inventa termes, modifica accepcions; juga amb els mots i amb les normes per crear formes noves i nous significats. Afegim-hi l’ús constant de la metàfora i de tota mena de recursos. Tot plegat fa que a Paradiso el llenguatge guanyi un protagonisme molt remarcable.

És inevitable, doncs, que el lector que encara la lectura de Paradiso per primer cop entri en xoc en endinsar-se en les pàgines inicials i corri el perill de caure en el desànim. Les primeres rampes d’aquesta ascensió l’agafaran desprevingut, i li caldrà un esforç ingent per mirar de sobreposar-se i prosseguir la ruta cap al cim. Tanmateix, cal dir que bona part de la dificultat ve d’un aspecte criticable de l’edició: la puntuació. Hem llegit la novel·la en la versió publicada el 2018 per Alianza Editorial; en el volum s’hi diu que aquesta edició «reproduce el texto, revisado y autorizado por Lezama Lima, que publicó en México Ediciones Era, en 1968, al cuidado de Julio Cortázar y Carlos Monsiváis, si bien para esta edición se tiene a la vista la imprescindible edición crítica coordinada en 1988 por Cintio Vitier». Doncs bé, sigui com sigui, hem de dir que la puntuació és caòtica; l’ús erràtic de les comes desorienta el lector constantment. No sabem si Lezama va puntuar el text tal com ens ha arribat, però això no treu que algú hauria de fer la feina de posar ordre a un aspecte tan important, sobretot en una obra on predomina la frase llarga, lenta, complexa. Els futurs lectors agrairan que algú revisi a fons la puntuació de Paradiso.

Hem començat la ressenya amb una al·legoria paisatgística. A la novel·la n’hi ha molts, de paisatges, n’hi ha molta, de geografia: per mitjà de les lectures, dels referents que esquitxen el relat, de les citacions i els comentaris, viatgem pels llocs capitals de la nostra civilització, de la cultura occidental i oriental, però especialment per la vella Europa: França, Itàlia, Alemanya, la península Ibèrica… Visitem les grans ciutats, els principals centres culturals, però també petits racons plens d’encant. Tot ho veiem amb una nitidesa rara gràcies a l’habilitat de Lezama per descriure una estampa, per evocar un lloc o un moment concret. I això té molt de mèrit si pensem que Lezama no va viatjar mai a Europa i amb prou feines va sortir de la seva Cuba natal.

El coro de los estudiantes que había oído por primera vez el hechizo de los numerales cargados de símbolos pitagóricos, prorrumpió en aplausos mezclados con risotadas de alegría amigotera. (…)

—Recuerda —dio Cemí—, que Herder se le hacía insufrible a Goethe, porque en su presencia tenía la costumbre de aplaudir alguna cosa que le gustaba dicha por el guardián de Margarita

—Los que nos oían —le contestó Fronesis—, estaban ansiosos e ser simples masas corales, no participar en el ascenso del número en el canto. Eso es uno de los signos de lo cuantitativo en nuestra época, su comodidad para convertirse en coro, aunque halle o no los grandes acentos trágicos. Son la vergonzante respuesta de sometimiento al destino, o mejor de ausencia total para enfrentarse con el fatum. (…) Como hay la poesía en estado puro, hay también el coro en estado puro en los tiempos que corren, que tiene la obligación impuesta de no rebelarse, de no participar, de no enterrar a su hermano muerto. Creían que nos halagaban y nos entristecían. (Pàg. 501)

L’obra és inabastable, susceptible de múltiples interpretacions, fins i tot de relectures que permetin aprofundir en el sentit de la història, en els coneixements que vessa cadascuna de les set-centes pàgines del volum. Són molts els al·licients per proposar-se una lectura com aquesta. Però, tal com hem fet en el cas d’altres novel·les monstre —finalment hem trobat l’epítet definitiu—, no serem nosaltres els qui l’aconsellem a ningú. Que cadascú la fullegi, si vol, que cadascú jutgi i decideixi si vol fer aquest cim. N’hi ha molts d’altres per pujar. Ara, aquell qui intenti l’ascensió ja sap que no tot seran penúries: a mig camí, quan més pateixi per arribar al cim d’aquest Paradís, gaudirà de l’ombra que projecta la mola immensa de Bolaño amb els seus 2.666 m. La pujada, llavors, se li farà més benigna.