La bastida i el clixé

A L’Acció Paral·lela hem parlat en més d’una ocasió d’obres que deixen al descobert la bastida que han fet servir els autors per construir-les. És probable que no tothom consideri aquest fet com un defecte de l’obra, i en certs casos pot passar fins i tot que l’autor hagi deixat la bastida a la vista volgudament. Són pocs, però, els qui saben fer-ho amb gràcia i finor. En general, quan veiem les costures d’una novel·la és perquè l’autor no ha tingut prou perícia o, tal vegada, ha enllestit la feina precipitadament.

Feliçment, jo soc una dona, novel·la que Maria Aurèlia Capmany va publicar el 1968 —i que hem llegit en l’edició de Barcanova apareguda el 2017—, és una d’aquestes obres. Mentre la llegim, anem veient en tot moment l’engranatge que fa avançar el relat, els fils amb què Capmany embasta cada capítol. I sí, prou veiem que això passa de vegades perquè aquesta és la voluntat de l’autora, però és inevitable que la sensació que provoca el llibre és que hi han faltat unes quantes puntades per deixar el cosit més ben acabat.

La protagonista, Carola Milà, ens explica la seva vida. Capmany utilitza el procediment de fer dir a l’heroïna que escriurà les seves memòries per encàrrec d’un editor, el qual més endavant li demanarà que les converteixi en una obra de ficció per evitar que algú es pugui sentir massa identificat amb el que s’hi explica. Així doncs, Carola Milà comença dient-nos que va néixer el 31 de desembre de 1899 i, a partir d’aquí, ens narra la seva vida tot fent un repàs als principals fets històrics que es van esdevenir a Barcelona i a Catalunya durant la primera meitat del segle XX. On Capmany es mostra més destra és en la descripció de la Barcelona de principis de segle, en l’ambientació i en el relat d’aquests fets. L’estil, simple i àgil, fa que la història avanci amb fluïdesa i el lector en passi via sense gaires entrebancs.

Capmany fa un bon retrat de la burgesia barcelonina i dels moviments obrers i sindicalistes que sacsejaven el panorama social i polític d’aquell temps. Ara bé, els personatges que poblen aquest univers són excessivament estereotipats, mers clixés que representen uns tipus determinats: el burgès, el patró, l’anarquista… Per a Capmany són les peces que necessita i que vol fer servir per pintar el món que ens vol ensenyar, un món on les dones juguen un paper secundari que Carola Milà no està disposada a acceptar. Per aquesta raó la protagonista passarà per tota mena de vicissituds fins que aconsegueix sortir-se amb la seva i esdevenir una dona independent i lliure.

No hi ha cap mena de dubte que Capmany anteposa els seus objectius principals —parlar d’un seguit de valors, mostrar un tipus de dona, descriure una època històrica…— a la possibilitat d’escriure una obra literàriament més reexida. No diem amb això que no volgués escriure una bona novel·la, però és evident que el resultat se’n ressent de forma indiscutible. Joan Fuster, en el seu clàssic volum Literatura catalana contemporània, troba les paraules justes per expressar el que volem dir: «L’utillatge narratiu de Maria Aurèlia Capmany és poc variat, i més aviat sembla que, a mesura que avança la seva obra, tendeix a simplificar-lo. Necessitem morir, El gust de la pols o La pluja als vidres són encara novel·les construïdes amb una laborosa obediència a les regles del gènere, segons la tradició; Un lloc entre els morts, Feliçment, jo soc una dona i Vitrines d’Amsterdam tendeixen a l’esquematisme, a la precipitació en el tempo i en la coherència i fan la impressió de no aprofitar fins a l’extrem possible una matèria inicialment densa i pletòrica. Com també en Quim/Quima. Però Maria Aurèlia Capmany potser no s’hi proposava sinó el que ha fet, i els seus relats convergeixen en una última, insistida moralitat: que el món és “bell” i “mal fet”, i que cal seguir vivint “per tal d’endreçar-lo una mica”. La seva literatura respon a aquestes conviccions.» (Pàg. 390)

És exactament això. Si el plantejament inicial de Feliçment, jo soc una dona és ben interessant i dona peu a crear certes expectatives, a mesura que llegim ens adonem que Capmany aboca en el llibre un excés de situacions i figures que sovint ens passen per davant dels ulls amb excessiva celeritat, sense que s’aprofiti prou la seva presència a l’obra. En alguns moments la successió de personatges és frenètica, estressant; els salts en el temps, desiguals, també empenyen l’obra cap al final. No només veiem les costures del relat, sinó que patim veient tants fils per aquí i per allà, tantes escenes mal atacades al conjunt.

I és una llàstima, perquè el llibre podria haver donat més de si. Ah, les conviccions! Calen i són bones per a tants moments de la vida! La bona literatura, però, no les vol mai gaire a prop.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.