Contra els poemes breus

Ho admeto d’entrada: soc encara —i aquest «encara» no té cap sentit— sota l’influx de la lectura de les Elegies de Duino. Però també cal que deixi clar que tot el que diré ara ja ho pensava abans de llegir els versos de Rilke. Si m’he decidit a posar per escrit aquests pensaments és perquè la lectura d’uns quants poemaris acabats de publicar m’ha confirmat la idoneïtat d’anotar en alguna banda un seguit d’idees que fa temps que em volten pel cap.

Avui, molts dels poemaris que s’escriuen i es publiquen són un recull de composicions breus o molt breus, de pocs versos i sovint també curts de síl·labes. Aquestes composicions, malgrat el que ens vulguin fer creure, solen ser ràpides d’escriure i, esclar, fàcils de llegir. De fet, molts poemaris d’avui dia es llegeixen en un quart d’hora. Ja ho sé: la poesia no es llegeix ni ràpidament ni de bursada, i a més demana la relectura, la reflexió, la païda… Però el fet és que molts poemaris es poden llegir en deu o quinze minuts, i alguns, no cal dir, ens demanaran poques relectures.

Aquestes composicions breus, dèiem, són ràpides d’escriure: tan sols cal perdre una estona davant del full en blanc —una estona no gaire llarga— i deixar que ens il·lumini una sensació, un sentiment, un record. Si aquesta és una situació en la qual la persona que escriu mira de col·locar-se sovint —davant del full en blanc, amb l’estri per escriure a la mà, buscant un mot o un vers inicial—, li serà més senzill treure aquest primer vers i estirar a continuació la resta del poema. Li serà més fàcil perquè tindrà l’hàbit, tindrà entrenats la membrana que li farà venir al cap una idea i el múscul que li permetrà donar-li forma de vers tot seguit, amb resultats més o menys reeixits. Si en aquest procés demostra tenir-hi una certa gràcia, en qüestió de pocs dies o poques setmanes podrà reunir un bon grapat d’aquestes composicions, que sovint seran el retrat d’un instant, la descripció d’una imatge, la fixació d’un estat d’ànim o d’una impressió causada per un fet, per una visió, per un record o per res en concret, és a dir, per les meres ganes d’escriure alguna cosa, de sentir-se algú que escriu.

Tots aquests poemes són fàcilment etiquetables: poesia instantània, poetuits —efectivament, molts caben en una piulada, i ja es tracta d’això—, ocurrències, eslògans lírics, titulars poètics, poepublicitat… En definitiva, parlem de versos d’elaboració precipitada, digestió ràpida i evacuació rabent. És això poesia? Resposta immediata: pot ser-ho si la composició té prou qualitat. És això la poesia? Aquesta pregunta ja no té una resposta tan immediata; cal entrar en matisos. Però d’entrada diem: no.

Tot, avui, afavoreix el conreu de la poesia breu i dificulta que algú concentri els seus esforços de manera perllongada en la creació d’una obra poètica extensa, complexa i ben travada. Aquesta dificultat prové del gran nombre d’estímuls destorbadors —i pertorbadors, també— que rep qualsevol persona que vol escriure: a les hores dedicades a la feina —en el cas dels qui en tenen—, a les tasques domèstiques i quotidianes, a les obligacions que emanen de la convivència familiar —en el cas dels qui comparteixen la vida amb algú—, cal afegir-hi les hores dedicades als aparells mòbils dotats de pantalla —les xarxes, Google, el que sigui—, les altres aficions o ocupacions —la cuina, el gimnàs, la bicicleta, la cabina del tatuador, el passeig amb el gos i la consegüent recollida de femtes, el canvi de sorra del jaç del gat…—, i finalment les hores dedicades a la lectura, per bé que aquestes, si estan ben invertides, poden comptabilitzar-se al costat de les hores dedicades a escriure, que com veiem seran per força ben poques; ho seran si no comences a sacrificar feina, tasques, aficions i convivència.

Per aquest motiu, molts dels qui escriuen versos es veuen abocats —si no s’hi aboquen ells mateixos— a produir les composicions breus de què parlàvem abans. I això és un problema, perquè els poemes breus donen de si el que donen de si. Per descomptat que de poemes breus se n’han escrit sempre, ja des dels temps de Safo, i més recentment tenim el conreu del haiku o a la tanka, fruit de la influència de la poesia oriental. Però la mitjana de versos —i seria encara més dramàtic si parléssim de síl·labes— que contenen els poemes dels llibres publicats no ha parat de disminuir els darrers anys. No crec que m’equivoqui si afirmo que és un fenomen prou recent.

Poques idees, poques reflexions hi ha en la major part d’aquests poemaris que avui omplen els prestatges de les llibreries i els magatzems de les editorials, i que sentim dir als recitals que s’organitzen per tot el país. Perquè les idees i la reflexió exigeixen un mínim d’espai, de recorregut. No tota la poesia ha de ser concebuda com a transmissora d’idees, em rebatrà algú. Per descomptat. Però és que avui ens hem situat a l’extrem contrari: l’absència d’idees és absoluta, amb les excepcions que vulgueu. La tradició no apareix per enlloc, oblidada, negligida, directament desconeguda per molts dels qui escriuen versos, o a tot estirar relegada a les pàgines inicials dels llibres o als encapçalaments dels poemes en forma de citacions omnipresents i imprescindibles, que pretenen donar gruix, establir connexions, però que no enganyen a ningú. Quantes vegades aquestes citacions no són la mica de poesia de debò que contenen alguns d’aquests volums.

La brevetat dels poemes dels nostres dies també té molt a veure amb la preponderància aclaparadora de la literatura del jo. Sí, la poesia ha donat peu a parlar molt més directament del jo que la prosa, sense necessitat de recórrer a personatges inventats, als alter ego que apareixen a les obres de ficció. De fet, parlar d’un mateix és habitual, i no comporta d’entrada cap problema. El problema ve del fet que, en la major part de casos, tenim molt poc a dir de nosaltres mateixos; d’aquí la brevetat de les obres. Molts dels qui fan versos només estan interessats —o capacitats— a descriure un instant breu, una imatge que els sembla bella, que els suggereix alguna cosa, sense plantejar-se que no cal que tot sigui publicat, que és ben possible que aquells versos no suposin cap mena d’aportació a la poesia com a gènere i sí molt de soroll afegit. Si això a ells tant els fa, que és molt probable, almenys sí que hauria de preocupar els editors i els lectors més o menys experimentats, i els quatre crítics que parlen de poesia, i les persones que assisteixen als recitals, a qui un cop i un altre els ofereixen gat per llebre i que s’empassen versos que no són versos, sinó un amanit de gràcia passatgera que no deixa pòsit ni rastre de cap mena.

Cal que siguem més exigents, tots plegats. No és fàcil, perquè vol dir anar contra corrent. L’exigència no viu el seu millor moment. Estem massa avesats a veure com s’abaixa el llistó en tots els àmbits de l’activitat humana, i sobretot els que es relacionen amb el coneixement, com ara una certa concepció de la poesia. Pantalles i sistemes operatius coneixen per nosaltres. A més, no podem ignorar que els poemes breus tenen un bon grapat d’al·licients, algun dels quals ja hem esmentat: són fàcils de llegir i de rellegir, senzills de recordar, de ser dits en veu alta i de ser retinguts i gaudits pel públic. I és innegable que un bon poema breu pot esdevenir una composició exquisida, sobretot quan l’autor aconsegueix conjuntar la forma —el ritme, la sonoritat…— i el contingut, un contingut concís, expressat amb les paraules justes per transmetre una idea precisa.

Però la poesia, i tornem ara la pregunta que hem deixar més amunt sense respondre, no són només els poemes breus, no és només una ocurrència ben expressada; també són idees, també és discurs. El que passa és que travar un discurs demana hores, esforç, capacitat i solitud. Les Elegies de Duino de Rilke són un bon exemple del que volem dir. N’hi ha molts d’altres. Brodsky, per exemple. «Aparentment el món està ocupat per vius», fa un vers seu del poema «Epíleg». Demostrem-ho, demostrem que estem vius, que no ens conformem amb qualsevol cosa. Siguem molt més exigents amb la poesia que llegim i escrivim. O deixem-ho córrer.

 

Elogi de la circularitat

Amb la publicació de Veus al Ras el 2017, l’escriptor illenc Sebastià Perelló prometia emocions fortes en l’àmbit de la novel·lística catalana. Aquella novel·la, més aviat breu d’envergadura però àmplia d’abast, apuntava uns temes, unes formes i un estil que permetien que el lector es creés unes expectatives elevades respecte del que pogués arribar més endavant. Doncs bé, el que ha arribat més endavant és La mar rodona (Club Editor, 2020), publicada aquest setembre de l’any I de la pandèmia, una novel·la molt més extensa, més ambiciosa encara —si algú pensava que la primera no ho era prou—, una obra, en definitiva, portentosa.

En començar la lectura de La mar rodona, de seguida ens adonem que ens trobem davant d’un autor que té coses a dir —coses de gruix, s’entén— i que es proposa dir-les d’una molt determinada manera. I a mesura que avancem comprovarem que sí, que se’n surt, i que se’n surt amb escreix. La novel·la pren la forma d’un tríptic: està formada per tres relats independents que situen l’acció a Mallorca en tres períodes ben diferenciats. El primer, «Paper banyat», ens duu fins a l’any 1936 i té per narrador el fill d’un barber que ens explica les vicissituds d’aquell moment històric marcat per l’esclat de la Guerra Civil. El segon, «La peixera», ens trasllada als anys setanta: una dona cau morta enmig del carrer i la duen a la sabateria que hi ha allà a prop mentre esperen que algun familiar o les autoritats es facin càrrec de la difunta. El tercer, «A lloure», ens porta fins a pràcticament la nostra època: un jove amant d’una certa mena de literatura narra la seva aventura dirigint un hotel singular al costat de la filla d’un hoteler potentat.

Tres moments, tres situacions, tres relats que permeten a Perelló fer desfilar davant dels ulls del lector tota una galeria de personatges —els clients de la barberia, de la sabateria i de l’hotel, a més d’una llarga nòmina de comparses— que donaran forma i consistència al món que l’autor ens vol descriure. Ho farà ajudant-se de les veus dels tres narradors, per mitjà de les quals anirà desgranant les idees i les reflexions que són la raó de l’obra, el motiu que ha dut l’autor a escriure-la.

Al llarg dels prop de cent anys en què s’emmarca la novel·la el món ha canviat molt: ha canviat el pes de la tradició, s’han transformat les formes de vida, s’ha desfigurat el paisatge, s’han alterat els usos lingüístics… Però els canvis més importants en una illa com Mallorca segurament s’han produït en la darreres dècades i han estat provocats per la irrupció del turisme. Qualsevol persona que no visqui en un indret qualificat de destinació turística deu haver pensat alguna vegada: què en pensen, del turisme, els que hi viuen? Com veuen les transformacions que causa aquest turisme? Què els sembla la dependència, la submissió respecte d’aquest paper d’amfitrions forçats que els ha tocat jugar? Aquestes i altres preguntes se les ha plantejat Perelló, i, esclar, ha sentit la necessitat de trobar-hi alguna mena de resposta.

Perquè tots ja som turistes, és amb els seus ulls que miram, ens embala el seu fervor, l’illa ja és l’exuberància i la nimietat que ens oferim i que hem après a tastar amb la seva boca, les seves mans i la seva pell, que és la nostra. El turisme ens ha vampiritzat la mirada a tots plegats, l’experiència dels llocs és la seva. I tot són vistes i panorames, i res no fa aquella olor de cada dia. Aquest és el gran teatre i és ca nostra. Una illa recreativa. Tot és un decorat, un paradís d’artifici, i l’hotel n’és la catedral. (Pàg. 200)

Gairebé podríem afirmar que el turisme és avui un tema universal, com la mort o la vida, com l’amor, com la condició humana, i ho és perquè té el poder de condicionar i transformar vides, societats, paisatges…, tot. I no hi ha marxa enrere. Així, doncs, a La mar rodona sembla que Perelló miri d’assajar respostes a totes aquestes preguntes: qui érem, d’on veníem, què ens ha passat, com hem viscut, cap on anem? Per això a la novel·la hi té un pes específic la memòria, hi descobrim les pors de tot un seguit de personatges, els dubtes i les angoixes que provenen de la insularitat que determina les seves vides. En el darrer relat, a totes aquestes qüestions s’hi afegiran tot un seguit d’altres reflexions que parteixen de la dissecció que l’autor fa de l’hotel com a lloc, com a idea, com a concepte. Perelló ens arriba a parlar de l’hospitalitat, en uns termes que a voltes semblen remetre al famós llibre d’Edmond Jabès. I encara hi ha lloc per als excursos metaliteraris, que arriben a configurar una certa poètica de l’autor murmurada per la veu del narrador. Ho hem dit al començament: aquí hi ha ambició.

I aquestes notes ja són la divagació atropellada, no la d’un que s’ha esllomat, sinó la d’una veu engolada que s’ha rendit a la seva pròpia inconsistència. Aquesta remor de riera que t’endú. Deu ser la nit insular. Com si escrivís amb els mots que he bandejat. (Pàg. 286)

És aquesta una obra rodona? No ho pot ser, no ho ha de ser. Rodons ho són els best-sellers on tot queda ben polit i ben lligat i que, a banda d’avorrir el lector inquiet, no faran mai cap mena d’aportació al gènere. Els llibres que són fruit d’una gran ambició literària solen presentar imperfeccions, cantells per polir, i és així com els volem.

Les tres parts del tríptic tenen una llargada diferent: la primera és la més curta; la darrera, la més llarga. Potser un pèl massa, pot pensar algú; és més llarga perquè les idees s’hi van repetint amb una certa obstinació. Aquesta podria ser una de les imperfeccions de què parlàvem: és com si l’autor s’agradés tot escrivint i no trobés el moment de tallar el fil, de deixar de tornar un i altre cop sobre la mateixa idea. Però no hem d’oblidar que en el títol del llibre hi ha una mar rodona, un oceà que envolta una illa i que suggereix la idea de circularitat, característica pròpia de la condició d’insularitat de què parla Perelló. I, esclar, amb la cura que Perelló posa a l’hora d’explicar-se, a l’hora de dir el que vol dir, és lògic —i coherent— que jugui amb aquesta circularitat des del punt de vista estilístic, i que per tant les idees vagin i tornin en un moviment sinuós i constant. Forma i contingut ben avinguts: què més es pot demanar? Sobretot quan l’una i l’altre, a més de justificar-se mútuament, es conjuminen per configurar una obra plena d’al·licients, absolutament diferenciada de tot el que s’escriu ara, i d’una contundència literària que situa Perelló al capdavant dels narradors dels nostres dies, segons el nostre parer.

I el cert és que, malgrat aquesta singularitat, per l’estil l’obra ens ha recordat la manera de fer d’un altre narrador que sol evitar qualsevol concessió de cara al lector. Ens referim a Ponç Puigdevall, que amb la novel·la D’incògnit va fer també un exercici d’estil extraordinari. No diem pas que tots dos llibres tinguin gaires punts de contacte. D’incògnit és una obra més fosca, més hermètica, que situa el lector en el límit de la resistència; potser gosaríem dir que és també menys reexida, però això ja és cosa de cadascú. Sense cap espurna d’humor, la novel·la de Puigdevall s’emmiralla en el Bernhard més càustic i malhumorat. La novel·la de Perelló, en canvi, essent també prou fosca i desesperançada, obre de tant en tant alguna finestra per deixar entrar una glopada d’humor, un aire d’humanitat menys tenyida per la grisor.

Però si relacionem les dues obres és també perquè tots dos autors empren la comparació de forma sistemàtica, com a recurs constant per construir les frases i fer avançar la narració. Si en la ressenya que vam fer de D’incògnit remarcàvem l’abús premeditat de la partícula com si, a La mar rodona hem retrobat aquest abús, especialment a la primera part, on hi ha pàgines en què apareix fins a vuit vegades. Un tret estilístic buscat i volgut, per descomptat. D’altra banda, si dèiem abans que l’obra de Puigdevall era més hermètica, ara, unes línies més avall, no ens fa res rectificar i convenir que potser ens hem precipitat, perquè la novel·la de Perelló és a voltes tan o més impenetrable a causa d’una exuberància lèxica i fraseològica que demana al lector un esforç complementari si vol copsar bé el sentit d’alguns passatges i gaudir plenament del que està llegint. Ja ho dèiem: aquí no es fan concessions; aquí es fa literatura —i no, no esmentarem ara novel·letes d’avui dia que corren a explicitar al lector el significat d’alguns mots. Perelló ha fet la seva feina i el lector ha de fer la seva.

Aquesta riquesa, el model de llengua que adopta Perelló, no és un mer artifici, no és atrezzo, sinó que forma part també del cor de l’obra. És per això que podem afirmar sense por que La mar rodona és un monument alçat per fer memòria també de la llengua, d’un patrimoni que va quedant enrere, esborrat, anorreat, com el paisatge, com certes formes de vida. Som peixos dins una peixera, i cada mot que es perd és una gota menys d’aigua que ens queda. Però mentre es publiquin llibres així sabrem ser feliços.

Nosaltres, qui

És impossible. Fer la crítica literària d’un llibre de poemes, diguem-ho d’entrada, és impossible. Cal que siguis un mer lector que viu dins d’una bombolla i que no té contacte amb l’exterior, o si més no cap contacte relacionat amb el gremi: ni amb amics poetes, ni amb editors, ni amb altres crítics o blogaires… Si tu mateix escrius versos, deixa-ho córrer, no provis de fer cap ressenya d’un llibre de poemes, o et veuràs atrapat per una teranyina espessa, espessa. Però, esclar, a L’Acció Paral·lela ens agraden els impossibles. Llegim, escrivim, tenim amistat amb poetes, editors i crítics, i amb tot i això ens disposem a fer ara mateix la ressenya del volum que tenim entre mans: Nosaltres, qui, l’últim llibre de poemes de Mireia Calafell (LaBreu Edicions, 2020).

I començarem amb algunes prèvies que dotaran la ressenya de context. Calafell, nascuda el 1980, arriba enguany a la quarantena; no és, doncs, ni una autora jove ni tampoc una autora que hagi arribat ja a la plena maduresa. Més aviat és una poeta que es troba al bell mig de la seva trajectòria creativa, una trajectòria basada, fins al moment, en quatre obres publicades: Poètiques del cos (2006), Costures (2010), Tantes mudes (2014) i Nosaltres, qui (2020). Una bona xifra. Ni massa, ni massa poques. Calafell s’ha dosificat bé des de la seva primera irrupció en el panorama literari. Tots els títols estan ornats amb algun premi literari; a més, Calafell s’ha forjat un prestigi tant per la qualitat de la seva obra com per la seva activitat com a comissària de Barcelona Poesia i com a col·laboradora en altres esdeveniments poètics. Cal remarcar, a més, que és un dels autors que millor recita la seva pròpia obra.

Anem, però, al gra. Nosaltres, qui, el darrer títol publicat per Calafell, arriba amb l’anunci que en aquesta obra la poeta duu a terme un canvi de to, un cert allunyament del «registre que li ha donat prestigi com a impulsora d’unes poètiques del cos, distanciant-se del gènere com a eix central del discurs», segons que llegim a la solapa del llibre. Bé, sí i no. És cert que Nosaltres, qui obre noves perspectives, anuncia possibles camins que pot seguir a partir d’ara l’obra poètica de Calafell, però en cap cas no ens sembla que suposi un trencament amb el que ha estat fins ara la seva manera de concebre el fet poètic. Al contrari, molts dels poemes d’aquest llibre mantenen intactes els senyals d’identitat de l’escriptura de Calafell, com ara l’ús —sempre tan efectiu— de la repetició o l’acumulació, la contundència del darrer vers, els temes, etc.

Però, sí, és cert que s’hi veu un esforç per fer un pas endavant, i aquest esforç es nota sobretot —i dona els millors fruits— a la primera part del recull, que sota el títol «Vertical» agrupa un bon grapat de composicions en què la poeta reinterpreta certs mites clàssics i en fa una relectura que els actualitza i que li permet parlar, sobretot, de la situació de les dones en el nostre món violentament patriarcal de cada dia. Aquí, Calafell es mostra alhora inspirada i combativa. Per mitjà de versos carregats de força, duu el lector a revisitar aquests mites clàssics i, a continuació, li fa sentir el pes d’una realitat que no té res de mítica i sí molt d’actual i dolorosa. És la realitat, viscuda cada dia, de la violència de gènere, de la violència contra les dones, de la por i els temors que una meitat de la humanitat no es pot treure de sobre. A voltes, Calafell no recorre al mite clàssic, sinó al conte, a un imaginari que ja li forneix la imatge que necessita, com en el cas del poema «Bumerangs»:

Tornen sempre, les aranyes.
Tornen, són enormes i n’hi ha moltes.
Tornen amb els cossos peluts, les potes llargues.
Tornen i encara tenen gana. No han deixat mai, de tenir gana.
De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada.

Òbviament, aquest no és l’únic tema que travessa el llibre, però hi té un pes determinant. Calafell també ens parla de l’amor i del desamor, del sentiment de pèrdua, de la memòria i el pes del record, de la mateixa creació poètica. Ara bé, no en totes les composicions hi veiem la mateixa inspiració o, almenys, el mateix encert a l’hora de casar la forma amb la idea. En general, el llibre fa la impressió d’anar de més a menys. A la primera part, el discurs sol anar ben acompanyat pel ritme de cada poema, per la sonoritat dels versos; el resultat és molts casos un conjunt ben avingut: trobem poemes bells, sòlids, que funcionen com un artefacte literari de gran precisió.

A mesura que el llibre avança, i sobretot quan ja ens hem endinsat en la segona part —«Horitzontal»—, la lectura s’entrebanca en algun moment a causa d’un ritme més vacil·lant, o perquè la concisió de la idea transmesa perd uns quants punts i la composició que tenim al davant ens apareix més desdibuixada. Llegirem encara bons poemes, però el conjunt ens sembla més irregular.

Esclar que quin recull de poemes no ho és, d’irregular? Nosaltres, qui ens fa l’efecte de no ser un llibre tan rodó com Tantes mudes, però en tot cas manté un bon nivell; és una obra meritòria que permet i agraeix les relectures, i que continua proporcionant gruix a l’obra de Calafell.

Per si de cas, nosaltres continuarem atents al que publiqui en un futur.

Qui, si jo cridés?

No us faci mandra. No penseu: «Rilke, sí… Uf, aquell!» Venceu totes les reticències, sentiu-vos generosos en l’esforç, pletòrics, capaços d’envestir la lectura més exigent, i llanceu-vos sobre els versos que us esperen rere l’esplèndida coberta amb què l’Editorial Flâneur ha embolcallat les Elegies de Duino.

Rilke és una d’aquells autors que sempre acaben apareixent per una o altra banda: en una citació al començament d’un llibre de poemes, en un pròleg, en una antologia, en un assaig… És un nom recurrent, com ho és el d’André Gide, com ho són tants d’altres. No sempre, però, el sabem situar prou bé. Coetani d’escriptors com Thomas Mann, Robert Walser, Robert Musil, James Joyce o Marcel Proust, va néixer a Praga uns anys abans que Franz Kafka, amb el qual compartia la pertinença a la minoria de parla alemanya que vivia a la capital regada pel Vltava. La seva obra, doncs, s’insereix de ple en el segle XX, per bé que funciona com una síntesi entre tota la poesia produïda al segle XIX i els nous corrents de principis del segle XX, una síntesi que desemboca, però, en una veu única i inimitable que continua essent avui dia tan vigorosa com plenament vigent.

Abans de res, un consell: llegiu —o rellegiu, si voleu— aquestes elegies en veu alta. Feu-ho, sense por. Aquesta és una pràctica aconsellable amb qualsevol autor i qualsevol obra poètica, però és fins i tot imprescindible quan ens proposem llegir versos com els que trobarem a les Elegies de Duino. Aquesta és la millor manera de copsar amb més profunditat el sentit del text que tenim al davant, sobretot si es tracta de versos complexos per mitjà dels quals l’autor vol expressar idees igualment complexes. Quan és així, quan ens proposem llegir poemes que ens exigiran la màxima concentració —per gaudir-los, per penetrar-hi—, que ens demanaran que evitem tota mena de distraccions, qualsevol soroll que ens pugui destorbar, la lectura en veu alta és el millor recurs que tenim a mà. Perquè, en llegir en veu alta, la nostra pròpia veu s’imposarà a qualsevol fressa o remoreig que puguem arribar a percebre i, de retruc, ens endinsarem en el poema tant pels ulls com per l’oïda. El so també fa sentit, i l’enriqueix.

Les versions en català de les elegies que ens ofereixen Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago mereixen tota l’atenció que els puguem prestar, tota la dedicació. I és que el text publicat per Flâneur és una meravella. És tan bo, que no ens podem estar de fer-hi una única observació: tot i que els traductors ja justifiquen per què han optat per eliminar la preposició composta «per a», a nosaltres ens sembla que aquesta s’hauria pogut mantenir en els casos més clars. No podem deixar de pensar com la trobaran a faltar els lectors procedents dels parlars occidentals que la tenen com a forma viva, sobretot si assagen la lectura en veu alta de les elegies, tal com recomanem.

A partir d’aquí, poques coses més podem afegir a una obra que comença amb aquests versos:

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.

Tenim al davant deu elegies —vuit-cents cinquanta-nou versos en total—, al llarg de les quals Rilke exposarà quina creu que és la missió de l’home a la Terra, quina és la seva condició, per a què serveixen les paraules, quin paper hi juguen la natura i els àngels, on són els límits entre la vida i la mort, què hi poden fer, en tot plegat, els amants o els herois, què hi van fer el pare o la mare del mateix poeta…

Començades el 21 de gener de 1912, quan a Rilke li van venir al cap els primers versos mentre sojornava al castell de Duino, prop de Trieste, i acabades el 1922, les elegies traspuen també la foscor d’una època marcada per la Gran Guerra. Però aquesta foscor Rilke ja la duia dins seu des de molt abans, segurament des de la infantesa. El seu encert és haver-la aprofitat per crear una obra lluminosa, enorme, que creix per al lector amb cada relectura.

Per això hi insistim: no, no us faci mandra.