Qui, si jo cridés?

No us faci mandra. No penseu: «Rilke, sí… Uf, aquell!» Venceu totes les reticències, sentiu-vos generosos en l’esforç, pletòrics, capaços d’envestir la lectura més exigent, i llanceu-vos sobre els versos que us esperen rere l’esplèndida coberta amb què l’Editorial Flâneur ha embolcallat les Elegies de Duino.

Rilke és una d’aquells autors que sempre acaben apareixent per una o altra banda: en una citació al començament d’un llibre de poemes, en un pròleg, en una antologia, en un assaig… És un nom recurrent, com ho és el d’André Gide, com ho són tants d’altres. No sempre, però, el sabem situar prou bé. Coetani d’escriptors com Thomas Mann, Robert Walser, Robert Musil, James Joyce o Marcel Proust, va néixer a Praga uns anys abans que Franz Kafka, amb el qual compartia la pertinença a la minoria de parla alemanya que vivia a la capital regada pel Vltava. La seva obra, doncs, s’insereix de ple en el segle XX, per bé que funciona com una síntesi entre tota la poesia produïda al segle XIX i els nous corrents de principis del segle XX, una síntesi que desemboca, però, en una veu única i inimitable que continua essent avui dia tan vigorosa com plenament vigent.

Abans de res, un consell: llegiu —o rellegiu, si voleu— aquestes elegies en veu alta. Feu-ho, sense por. Aquesta és una pràctica aconsellable amb qualsevol autor i qualsevol obra poètica, però és fins i tot imprescindible quan ens proposem llegir versos com els que trobarem a les Elegies de Duino. Aquesta és la millor manera de copsar amb més profunditat el sentit del text que tenim al davant, sobretot si es tracta de versos complexos per mitjà dels quals l’autor vol expressar idees igualment complexes. Quan és així, quan ens proposem llegir poemes que ens exigiran la màxima concentració —per gaudir-los, per penetrar-hi—, que ens demanaran que evitem tota mena de distraccions, qualsevol soroll que ens pugui destorbar, la lectura en veu alta és el millor recurs que tenim a mà. Perquè, en llegir en veu alta, la nostra pròpia veu s’imposarà a qualsevol fressa o remoreig que puguem arribar a percebre i, de retruc, ens endinsarem en el poema tant pels ulls com per l’oïda. El so també fa sentit, i l’enriqueix.

Les versions en català de les elegies que ens ofereixen Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago mereixen tota l’atenció que els puguem prestar, tota la dedicació. I és que el text publicat per Flâneur és una meravella. És tan bo, que no ens podem estar de fer-hi una única observació: tot i que els traductors ja justifiquen per què han optat per eliminar la preposició composta «per a», a nosaltres ens sembla que aquesta s’hauria pogut mantenir en els casos més clars. No podem deixar de pensar com la trobaran a faltar els lectors procedents dels parlars occidentals que la tenen com a forma viva, sobretot si assagen la lectura en veu alta de les elegies, tal com recomanem.

A partir d’aquí, poques coses més podem afegir a una obra que comença amb aquests versos:

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.

Tenim al davant deu elegies —vuit-cents cinquanta-nou versos en total—, al llarg de les quals Rilke exposarà quina creu que és la missió de l’home a la Terra, quina és la seva condició, per a què serveixen les paraules, quin paper hi juguen la natura i els àngels, on són els límits entre la vida i la mort, què hi poden fer, en tot plegat, els amants o els herois, què hi van fer el pare o la mare del mateix poeta…

Començades el 21 de gener de 1912, quan a Rilke li van venir al cap els primers versos mentre sojornava al castell de Duino, prop de Trieste, i acabades el 1922, les elegies traspuen també la foscor d’una època marcada per la Gran Guerra. Però aquesta foscor Rilke ja la duia dins seu des de molt abans, segurament des de la infantesa. El seu encert és haver-la aprofitat per crear una obra lluminosa, enorme, que creix per al lector amb cada relectura.

Per això hi insistim: no, no us faci mandra.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.