Nosaltres, qui

És impossible. Fer la crítica literària d’un llibre de poemes, diguem-ho d’entrada, és impossible. Cal que siguis un mer lector que viu dins d’una bombolla i que no té contacte amb l’exterior, o si més no cap contacte relacionat amb el gremi: ni amb amics poetes, ni amb editors, ni amb altres crítics o blogaires… Si tu mateix escrius versos, deixa-ho córrer, no provis de fer cap ressenya d’un llibre de poemes, o et veuràs atrapat per una teranyina espessa, espessa. Però, esclar, a L’Acció Paral·lela ens agraden els impossibles. Llegim, escrivim, tenim amistat amb poetes, editors i crítics, i amb tot i això ens disposem a fer ara mateix la ressenya del volum que tenim entre mans: Nosaltres, qui, l’últim llibre de poemes de Mireia Calafell (LaBreu Edicions, 2020).

I començarem amb algunes prèvies que dotaran la ressenya de context. Calafell, nascuda el 1980, arriba enguany a la quarantena; no és, doncs, ni una autora jove ni tampoc una autora que hagi arribat ja a la plena maduresa. Més aviat és una poeta que es troba al bell mig de la seva trajectòria creativa, una trajectòria basada, fins al moment, en quatre obres publicades: Poètiques del cos (2006), Costures (2010), Tantes mudes (2014) i Nosaltres, qui (2020). Una bona xifra. Ni massa, ni massa poques. Calafell s’ha dosificat bé des de la seva primera irrupció en el panorama literari. Tots els títols estan ornats amb algun premi literari; a més, Calafell s’ha forjat un prestigi tant per la qualitat de la seva obra com per la seva activitat com a comissària de Barcelona Poesia i com a col·laboradora en altres esdeveniments poètics. Cal remarcar, a més, que és un dels autors que millor recita la seva pròpia obra.

Anem, però, al gra. Nosaltres, qui, el darrer títol publicat per Calafell, arriba amb l’anunci que en aquesta obra la poeta duu a terme un canvi de to, un cert allunyament del «registre que li ha donat prestigi com a impulsora d’unes poètiques del cos, distanciant-se del gènere com a eix central del discurs», segons que llegim a la solapa del llibre. Bé, sí i no. És cert que Nosaltres, qui obre noves perspectives, anuncia possibles camins que pot seguir a partir d’ara l’obra poètica de Calafell, però en cap cas no ens sembla que suposi un trencament amb el que ha estat fins ara la seva manera de concebre el fet poètic. Al contrari, molts dels poemes d’aquest llibre mantenen intactes els senyals d’identitat de l’escriptura de Calafell, com ara l’ús —sempre tan efectiu— de la repetició o l’acumulació, la contundència del darrer vers, els temes, etc.

Però, sí, és cert que s’hi veu un esforç per fer un pas endavant, i aquest esforç es nota sobretot —i dona els millors fruits— a la primera part del recull, que sota el títol «Vertical» agrupa un bon grapat de composicions en què la poeta reinterpreta certs mites clàssics i en fa una relectura que els actualitza i que li permet parlar, sobretot, de la situació de les dones en el nostre món violentament patriarcal de cada dia. Aquí, Calafell es mostra alhora inspirada i combativa. Per mitjà de versos carregats de força, duu el lector a revisitar aquests mites clàssics i, a continuació, li fa sentir el pes d’una realitat que no té res de mítica i sí molt d’actual i dolorosa. És la realitat, viscuda cada dia, de la violència de gènere, de la violència contra les dones, de la por i els temors que una meitat de la humanitat no es pot treure de sobre. A voltes, Calafell no recorre al mite clàssic, sinó al conte, a un imaginari que ja li forneix la imatge que necessita, com en el cas del poema «Bumerangs»:

Tornen sempre, les aranyes.
Tornen, són enormes i n’hi ha moltes.
Tornen amb els cossos peluts, les potes llargues.
Tornen i encara tenen gana. No han deixat mai, de tenir gana.
De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada.

Òbviament, aquest no és l’únic tema que travessa el llibre, però hi té un pes determinant. Calafell també ens parla de l’amor i del desamor, del sentiment de pèrdua, de la memòria i el pes del record, de la mateixa creació poètica. Ara bé, no en totes les composicions hi veiem la mateixa inspiració o, almenys, el mateix encert a l’hora de casar la forma amb la idea. En general, el llibre fa la impressió d’anar de més a menys. A la primera part, el discurs sol anar ben acompanyat pel ritme de cada poema, per la sonoritat dels versos; el resultat és molts casos un conjunt ben avingut: trobem poemes bells, sòlids, que funcionen com un artefacte literari de gran precisió.

A mesura que el llibre avança, i sobretot quan ja ens hem endinsat en la segona part «Horitzontal»—, la lectura s’entrebanca en algun moment a causa d’un ritme més vacil·lant, o perquè la concisió de la idea transmesa perd uns quants punts i la composició que tenim al davant ens apareix més desdibuixada. Llegirem encara bons poemes, però el conjunt ens sembla més irregular.

Esclar que quin recull de poemes no ho és, d’irregular? Nosaltres, qui ens fa l’efecte de no ser un llibre tan rodó com Tantes mudes, però en tot cas manté un bon nivell; és una obra meritòria que permet i agraeix les relectures, i que continua proporcionant gruix a l’obra de Calafell.

Per si de cas, nosaltres continuarem atents al que publiqui en un futur.

One thought on “Nosaltres, qui

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.