Contra els poemes breus

Ho admeto d’entrada: soc encara —i aquest «encara» no té cap sentit— sota l’influx de la lectura de les Elegies de Duino. Però també cal que deixi clar que tot el que diré ara ja ho pensava abans de llegir els versos de Rilke. Si m’he decidit a posar per escrit aquests pensaments és perquè la lectura d’uns quants poemaris acabats de publicar m’ha confirmat la idoneïtat d’anotar en alguna banda un seguit d’idees que fa temps que em volten pel cap.

Avui, molts dels poemaris que s’escriuen i es publiquen són un recull de composicions breus o molt breus, de pocs versos i sovint també curts de síl·labes. Aquestes composicions, malgrat el que ens vulguin fer creure, solen ser ràpides d’escriure i, esclar, fàcils de llegir. De fet, molts poemaris d’avui dia es llegeixen en un quart d’hora. Ja ho sé: la poesia no es llegeix ni ràpidament ni de bursada, i a més demana la relectura, la reflexió, la païda… Però el fet és que molts poemaris es poden llegir en deu o quinze minuts, i alguns, no cal dir, ens demanaran poques relectures.

Aquestes composicions breus, dèiem, són ràpides d’escriure: tan sols cal perdre una estona davant del full en blanc —una estona no gaire llarga— i deixar que ens il·lumini una sensació, un sentiment, un record. Si aquesta és una situació en la qual la persona que escriu mira de col·locar-se sovint —davant del full en blanc, amb l’estri per escriure a la mà, buscant un mot o un vers inicial—, li serà més senzill treure aquest primer vers i estirar a continuació la resta del poema. Li serà més fàcil perquè tindrà l’hàbit, tindrà entrenats la membrana que li farà venir al cap una idea i el múscul que li permetrà donar-li forma de vers tot seguit, amb resultats més o menys reeixits. Si en aquest procés demostra tenir-hi una certa gràcia, en qüestió de pocs dies o poques setmanes podrà reunir un bon grapat d’aquestes composicions, que sovint seran el retrat d’un instant, la descripció d’una imatge, la fixació d’un estat d’ànim o d’una impressió causada per un fet, per una visió, per un record o per res en concret, és a dir, per les meres ganes d’escriure alguna cosa, de sentir-se algú que escriu.

Tots aquests poemes són fàcilment etiquetables: poesia instantània, poetuits —efectivament, molts caben en una piulada, i ja es tracta d’això—, ocurrències, eslògans lírics, titulars poètics, poepublicitat… En definitiva, parlem de versos d’elaboració precipitada, digestió ràpida i evacuació rabent. És això poesia? Resposta immediata: pot ser-ho si la composició té prou qualitat. És això la poesia? Aquesta pregunta ja no té una resposta tan immediata; cal entrar en matisos. Però d’entrada diem: no.

Tot, avui, afavoreix el conreu de la poesia breu i dificulta que algú concentri els seus esforços de manera perllongada en la creació d’una obra poètica extensa, complexa i ben travada. Aquesta dificultat prové del gran nombre d’estímuls destorbadors —i pertorbadors, també— que rep qualsevol persona que vol escriure: a les hores dedicades a la feina —en el cas dels qui en tenen—, a les tasques domèstiques i quotidianes, a les obligacions que emanen de la convivència familiar —en el cas dels qui comparteixen la vida amb algú—, cal afegir-hi les hores dedicades als aparells mòbils dotats de pantalla —les xarxes, Google, el que sigui—, les altres aficions o ocupacions —la cuina, el gimnàs, la bicicleta, la cabina del tatuador, el passeig amb el gos i la consegüent recollida de femtes, el canvi de sorra del jaç del gat…—, i finalment les hores dedicades a la lectura, per bé que aquestes, si estan ben invertides, poden comptabilitzar-se al costat de les hores dedicades a escriure, que com veiem seran per força ben poques; ho seran si no comences a sacrificar feina, tasques, aficions i convivència.

Per aquest motiu, molts dels qui escriuen versos es veuen abocats —si no s’hi aboquen ells mateixos— a produir les composicions breus de què parlàvem abans. I això és un problema, perquè els poemes breus donen de si el que donen de si. Per descomptat que de poemes breus se n’han escrit sempre, ja des dels temps de Safo, i més recentment tenim el conreu del haiku o a la tanka, fruit de la influència de la poesia oriental. Però la mitjana de versos —i seria encara més dramàtic si parléssim de síl·labes— que contenen els poemes dels llibres publicats no ha parat de disminuir els darrers anys. No crec que m’equivoqui si afirmo que és un fenomen prou recent.

Poques idees, poques reflexions hi ha en la major part d’aquests poemaris que avui omplen els prestatges de les llibreries i els magatzems de les editorials, i que sentim dir als recitals que s’organitzen per tot el país. Perquè les idees i la reflexió exigeixen un mínim d’espai, de recorregut. No tota la poesia ha de ser concebuda com a transmissora d’idees, em rebatrà algú. Per descomptat. Però és que avui ens hem situat a l’extrem contrari: l’absència d’idees és absoluta, amb les excepcions que vulgueu. La tradició no apareix per enlloc, oblidada, negligida, directament desconeguda per molts dels qui escriuen versos, o a tot estirar relegada a les pàgines inicials dels llibres o als encapçalaments dels poemes en forma de citacions omnipresents i imprescindibles, que pretenen donar gruix, establir connexions, però que no enganyen a ningú. Quantes vegades aquestes citacions no són la mica de poesia de debò que contenen alguns d’aquests volums.

La brevetat dels poemes dels nostres dies també té molt a veure amb la preponderància aclaparadora de la literatura del jo. Sí, la poesia ha donat peu a parlar molt més directament del jo que la prosa, sense necessitat de recórrer a personatges inventats, als alter ego que apareixen a les obres de ficció. De fet, parlar d’un mateix és habitual, i no comporta d’entrada cap problema. El problema ve del fet que, en la major part de casos, tenim molt poc a dir de nosaltres mateixos; d’aquí la brevetat de les obres. Molts dels qui fan versos només estan interessats —o capacitats— a descriure un instant breu, una imatge que els sembla bella, que els suggereix alguna cosa, sense plantejar-se que no cal que tot sigui publicat, que és ben possible que aquells versos no suposin cap mena d’aportació a la poesia com a gènere i sí molt de soroll afegit. Si això a ells tant els fa, que és molt probable, almenys sí que hauria de preocupar els editors i els lectors més o menys experimentats, i els quatre crítics que parlen de poesia, i les persones que assisteixen als recitals, a qui un cop i un altre els ofereixen gat per llebre i que s’empassen versos que no són versos, sinó un amanit de gràcia passatgera que no deixa pòsit ni rastre de cap mena.

Cal que siguem més exigents, tots plegats. No és fàcil, perquè vol dir anar contra corrent. L’exigència no viu el seu millor moment. Estem massa avesats a veure com s’abaixa el llistó en tots els àmbits de l’activitat humana, i sobretot els que es relacionen amb el coneixement, com ara una certa concepció de la poesia. Pantalles i sistemes operatius coneixen per nosaltres. A més, no podem ignorar que els poemes breus tenen un bon grapat d’al·licients, algun dels quals ja hem esmentat: són fàcils de llegir i de rellegir, senzills de recordar, de ser dits en veu alta i de ser retinguts i gaudits pel públic. I és innegable que un bon poema breu pot esdevenir una composició exquisida, sobretot quan l’autor aconsegueix conjuntar la forma —el ritme, la sonoritat…— i el contingut, un contingut concís, expressat amb les paraules justes per transmetre una idea precisa.

Però la poesia, i tornem ara la pregunta que hem deixar més amunt sense respondre, no són només els poemes breus, no és només una ocurrència ben expressada; també són idees, també és discurs. El que passa és que travar un discurs demana hores, esforç, capacitat i solitud. Les Elegies de Duino de Rilke són un bon exemple del que volem dir. N’hi ha molts d’altres. Brodsky, per exemple. «Aparentment el món està ocupat per vius», fa un vers seu del poema «Epíleg». Demostrem-ho, demostrem que estem vius, que no ens conformem amb qualsevol cosa. Siguem molt més exigents amb la poesia que llegim i escrivim. O deixem-ho córrer.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.