Un sol llibre

L’any 1919, segons relata a les seves memòries la vídua d’Óssip Mandelstam (Contra tota esperança, Quaderns Crema), el poeta va dir a Nadejda que el millor lector és aquell que al llarg de tota la vida llegeix un sol llibre. A continuació, ell mateix reconeixia que es veia incapaç de seguir una declaració d’intencions com aquesta; de fet, unes ratlles més avall Nadejda explica on volia anar a parar el poeta: «Quan Mandelstam parlava del “lector d’un llibre únic” es referia a la capacitat, odiada per ell, d’absorbir amb indiferència elements incompatibles, l’atròfia del sentit selectiu, i allò que ell qualificava d'”omnitolerància”.» Mandelstam no suportava aquell lector que diu que s’ho llegeix tot, que es mostra incapaç de mostrar un cert criteri, de triar.

Ser lector d’un sol llibre: esplèndid propòsit i idea immillorable per treure’ns de sobre l’estrès davant de les novetats que arriben constantment als nostres ulls, per espolsar-nos el neguit de no ser capaços de llegir-ho tot, per foragitar el temor que se’ns escapi alguna gran obra, que com a lectors no puguem cobrir tots els fronts en la contesa en què ens trobem involucrats. Perquè és així, acceptem-ho: als lectors, les editorials ens han declarat la guerra, i per això ens bombardegen per terra, mar i Twitter amb nous títols. La guerra, a més, s’ha anat tornant els darrers temps encara més cruenta, perquè entre les novetats no hi ha tan sols obres d’autors vius, coetanis nostres, sinó que cada vegada hi trobem més reedicions de grans clàssics de tots els temps i, fins i tot, noves traduccions d’obres mestres que ja havíem llegit. Els atacs, doncs, venen per totes bandes. I sí, és cert: malgrat tot, encara podem detectar llacunes, llibres injustament oblidats i introbables, obres que ningú no ha traduït.

Davant d’aquesta guerra, la consigna «ser lectors d’un sol llibre», ben entesa, ens pot ser molt útil, pot esdevenir una immillorable arma per defensar-nos… i per ampliar el nostre coneixement. Potser no cal seguir-la al peu de la lletra: un sol llibre…! N’hi ha prou que cadascú l’adapti a les seves circumstàncies com a lector i a les necessitats que li generi el seu propi criteri. Alguns ja fa temps que, en part inconscientment, en part posant-hi una dosi de voluntat, hem anat acotant la literatura que ens interessa, que ens crida l’atenció, que volem llegir. No es pot llegir tot: ho sabem. No cal llegir-ho tot: n’estem convençuts. Cal rellegir: és indiscutible. Com també és indiscutible que el nostre «llibre únic» pot canviar diversos cops al llarg del nostre recorregut vital. Obres que ens van marcar durant la joventut van ser fàcilment substituïdes per altres obres al cap de deu o vint anys, i aquestes, al seu torn, han cedit el pas a d’altres títols en superar el període incert de la mitjana edat.

A la Unió Soviètica, el 1919, però especialment en anys posteriors, com el 1937, Mandelstam tenia molts motius per continuar considerant-se lector d’un sol llibre: la vida dels deportats o els exiliats era un vagareig constant a la recerca d’un sostre i quatre parets on poder dormir, i rares vegades l’espai de què disposaven els individus condemnats a errar i a viure precàriament els permetia conservar gaires pertinences. Els llibres ocupaven espai, eren cars i sovint representaven una amenaça. Per aquest motiu, un cop llegits solien passar a altres mans. La Divina Comèdia va ser un dels «llibres únics» de Mandelstam.

Avui tenim la fal·lera d’anar eixamplant les nostres biblioteques personals. Si examinéssim bé els prestatges que tenim a casa, hi descobriríem dotzenes de llibres que no ens van agradar, que vam deixar a mitges, que mai no intentarem rellegir o que ni tan sols hem llegit i ara ja sabem que no llegirem mai. Per què els conservem, doncs? No és millor mantenir una biblioteca més triada, més curta de títols però on cada volum ens sembli imprescindible i rellegible?

No, no som lectors d’un sol llibre, però l’esforç que hauríem de fer per convertir-nos en un lector així és el camí per afinar el criteri, per no empassar-nos-ho tot i, de retruc, per no angoixar-nos davant cada anunci d’una novetat de què tenim notícia. I ara, editors, podeu continuar les hostilitats: us esperem a la trinxera.

Despullant Zweig

Fa just un any publicàvem al blog un comentari sobre la relació epistolar entre Stefan Zweig i Klaus Mann, després d’haver llegit la correspondència entre tots dos escriptors, apareguda el 2016 en una edició en francès. En aquell apunt (Au-dessus de la mêlée) expressàvem un seguit de reticències respecte de la imatge de Zweig que ha arribat fins als nostres dies, que ens el feia veure com un gran cronista de l’època que li va tocar viure i un home de món compromès amb el pacifisme. Doncs bé, les nostres sospites s’han vist confirmades gràcies a les aportacions que fa Antoni Martí Monterde en l’assaig Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner Editor, 2020).

Martí Monterde centra el seu assaig en el comentari dels articles que Zweig va escriure just a l’inici de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en l’exegesi del relat «El llibreter de Mendel». L’anàlisi d’aquests textos li permet despullar el personatge i demostrar el que ja intuíem: que Zweig va ser un individu complex, no exempt de contradiccions, una constatació que Martí Monterde recull a les conclusions de l’assaig, quan afirma que Zweig és un bon reflex de la complexitat i les contradiccions que han caracteritzat la història d’Europa, especialment la de la primera meitat del segle XX. De fet, aquesta és la matèria de què està constituïda qualsevol persona, i els intel·lectuals, éssers que solen defugir les simplificacions i els camins massa planers —altrament, quina mena d’intel·lectuals serien?—, no queden al marge de les dificultats que els planteja cada època ni de la possibilitat d’equivocar-se en certes tries i haver de rectificar posteriorment.

Zweig, per raons que queden ben exposades i demostrades per Martí Monterde amb la relectura que fa de l’obra del vienès, va escriure l’any 1914, i en altres moments, articles i cartes on es mostrava exultant amb l’esperit que animava el poble alemany a estendre el seu domini sobre una Europa emmalaltida. L’evolució dels esdeveniments —en primer terme, el desenllaç de la Gran Guerra i, posteriorment, el caire que va prendre la situació política europea fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial— va dur Zweig a matisar la seva postura, a reformular les seves opinions i, finalment, a voler sepultar sobre milers de pàgines els textos que havia escrit en certs moments de la seva vida, fins al punt que a El món d’ahir ens acaba oferint una visió d’ell mateix i del seu capteniment que poc tenia a veure amb el que va passar en realitat. Bé, per descomptat, l’evolució dels fets va tenir per a l’escriptor —i per a la seva dissortada parella— encara una conseqüència última: el suïcidi. 

És ben probable que durant una bona part de la seva vida Zweig es considerés una figura inviolable, protegida rere els murs infranquejables de la seva projecció com a escriptor i intel·lectual de renom. Fill d’una família benestant, podia viatjar, visitar els centres culturals del moment, establir relacions amb altres grans personatges del món de les lletres i el pensament. Formava part d’una certa aristocràcia de la intel·lectualitat europea, i actuava com si no li calgués prendre cap precaució tot i el seu origen jueu. El cas, però, és que els seus errors en el diagnòstic de la situació europea no van limitar-se a la Gran Guerra. L’any 1930 va interpretar el gran auge del partit nazi a les eleccions legislatives alemanyes com una mostra de les ànsies de revolta de la joventut, una anàlisi que li va merèixer els retrets amargs de Klaus Mann, molt més clarivident davant tot el que estava succeint.

Sigui com sigui, més tard que d’hora i forçat per les evidències, Zweig comprendrà la gravetat del moment històric. I, malgrat tot, sembla que mai no acabarà de baixar de la seva torre d’ivori, com si no pogués evitar mantenir-se allunyat de la realitat —que, paradoxalment, tant li agradava comentar—, sumit en la impossibilitat de deixar de ser el cronista de la nostàlgia, d’un món que potser mai no va existir però que ell s’entesta a descriure’ns. Com es pot entendre, si no, que l’any 1940 escrigués a Klaus Mann per dir meravelles del Brasil i que fins i tot publiqués un llibret sobre el país adreçat a estrangers amb el mateix to laudatori, prescindint del fet que en aquells moments el Brasil es trobés sota la dictadura de Getúlio Vargas o passant per alt l’existència de les favelas i de la misèria en què vivia una part de la població?

No és estrany que un altre intel·lectual de molt de pes com Karl Kraus afirmés que Zweig era «un dels xarlatans més representatius de la cultura europea», o que, més recentment, Claudio Magris el considerés —cito Martí Monterde— «un humanista endarrerit i fora del seu temps, una personalitat simpàtica i cordial però inadequada als problemes de l’època que, a còpia d’evocacions bonhomioses, acaba imposant una visió clàssica, gairebé obligatòria, de Viena i d’Europa; un escriptor que arruïna el notable interès d’alguns dels seus relats amb un llast d’ingenuïtat estilística i èmfasi sentimental. “Zweig és el clàssic exponent del vague cosmopolitisme humanista sorgit de la civilització habsbúrgica; un confús humanitarisme internacional au dessus de la mêlée, que hauria hagut de ser la superació de les contradiccions habsbúrgiques, i que només va ser la conseqüència cultural”» (pàg. 152). Com veiem, la visió esbiaixada no la va tenir només d’Europa, sinó d’arreu on va posar els peus, com el mateix Brasil. Quant al llast d’ingenuïtat estilística i èmfasi sentimental, en tindríem un bon exemple en la seva novel·la més extensa, La impaciència del cor.

Tot plegat semblaria fornir-nos prou material per fer una esmena a la totalitat de la seva obra. No seria just. No ho seria perquè, com ja ha quedat dit, l’home és un ésser complex i marcat per les contradiccions, i el lector d’avui, susceptible de rebre els atacs d’un enemic infame com són els prejudicis, farà bé de recordar que, si ha gaudit amb les obres d’un Céline o d’un Rebatet, també podrà continuar gaudint de l’obra de Zweig, i de voler gaudir-ne coneixent-ne tots els aspectes, per bé que estigui convençut que avui un personatge com aquest li seria ben antipàtic: elitista, ciutadà del món, defensor de causes que no interessen a ningú, interessat a cercar el contacte amb els grans noms de l’època i vessant condescendència amb joves com Klaus Mann, incapaç de tocar de peus a terra i, malgrat tot, impel·lit a dir-hi la seva sobre tota mena de coses —el xarlatà de Kraus, els xarlatans dels nostres dies.

L’assaig de Martí Monterde, sempre sòlid i ben travat —per bé que no mancat d’una certa redundància, com ara en la tria de citacions amb què acompanya el discurs, o també necessitat d’una darrera revisió que hauria polit algunes errades i evitat algun vici, com la repetició obsessiva en poques ratlles del concepte de metalepsi, una llicència d’acadèmic—, ens forneix material per comprendre’l i per fer-nos adonar que no hem de defallir: ens anima a rellegir Zweig, a descobrir-ne llums i ombres, i a continuar gaudint-lo fent un esforç per treure’ns del damunt aquests prejudicis que tot lector acumula inevitablement al llarg dels anys i de les lectures. Siguem capaços de fer-ho.

Quatre sonets

Ara que tornem a viure en un quasiconfinament, que els amics són lluny encara que siguin a prop, que la solitud ens deixa hores per llegir i hores per veure-les passar, ens refugiem en quatre sonets que parlen d’això: de la solitud i del pas del temps. Pero no són quatre sonets. Són quatre cims des d’on es contempla meravellosament bé el paisatge dels nostres dies.

1

Solo et pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi et lenti,
et gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio human l’arena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi:

sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
et fiumi et selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, et io co·llui.

Petrarca. Sonet 35 del Cançoner

2

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

J.V. Foix. Sol, i de dol

3

Mientras por competir con tu cabello
Oro bruñido al sol relumbra en vano,
Mientras con menosprecio en medio el llano
Mira tu blanca frente al lilio bello;

Mientras a cada labio, por cogello,
Siguen más ojos que al clavel temprano,
Y mientras triunfa con desdén lozano
Del luciente cristal tu gentil cuello,

Goza cuello, cabello, labio y frente,
Antes que lo que fue en tu edad dorada
Oro, lilio, clavel, cristal luciente,

No sólo en plata o vïola troncada
Se vuelva, más tú y ello juntamente
En tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.

Luis de Góngora

4

L’ennemi

Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils ;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu’il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.

Voilà que j’ai touché l’automne des idées,
Et qu’il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux.

Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Le mystique aliment qui ferait leur vigueur ?

– Ô douleur ! ô douleur ! Le Temps mange la vie,
Et l’obscur Ennemi qui nous ronge le cœur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie !

Baudelaire. Les fleurs du mal

Un bon garçon

Un vespre de l’any 2014, mentre sèiem a la taula rodona que presidia la llibreria Préférences, situada al cor de Tula, capital administrativa de la Corresa, el millor llibreter que he conegut mai, l’enyorat Pierre Landry, ens va deixar degustar unes gotes d’un whisky francès sorprenent. Aquest era un gest habitual. Ja el primer dia que vam entrar a la llibreria, i en qualitat de perfectes desconeguts, en Pierre va venir a la porta a donar-nos la benvinguda amb els braços oberts i tota la seva gran corpenta per oferir-nos, com a amfitrió, casa seva. Al centre del local hi vam veure aquella taula rodona amb un sobre de vidre on descansaven piles de llibres acabats d’arribar, els títols que el mateix Pierre llegia en aquell moment i alguna ampolla —de whisky, de licor de nous o del que ell tingués a punt aquell dia—, a més de tasses de te o de cafè. Sota el vidre jeien els volums més preuats per a en Pierre: al mig, Préférences, de Julien Gracq. Tota una declaració d’intencions. Rere el taulell lluïa la col·lecció gairebé completa de la Pléiade.

En Pierre, a primer terme, assegut a la taula rodona

El visitant, doncs, era convidat a acomodar-se al voltant de la taula i entaular conversa amb el mateix Pierre o altres clients, assidus o esporàdics —en Pierre no feia diferències de tracte amb ningú que s’interessés per la bona literatura. I això era el que hi havia a Préférences: bona literatura. En Pierre era quebequès. Un bon dia va deixar el Canadà —i la taverna…— seguint les passes d’una dona i es va instal·lar en un dels departaments més rurals d’Occitània, on va obrir la llibreria amb la intenció de no fer concessions. Allí no hi podies anar a buscar best-sellers ni obres destinades al gran públic, llevat que ell considerés que tenien prou qualitat per entrar en aquelles parets. Era habitual veure piles enormes d’obres excel·lents però de difusió escassíssima —recordo per exemple una columna amb la traducció al francès de l’immens Gran Sertao, de Guimaraes—, i també volums rars i edicions magnífiques de les quals ell s’havia enamorat.

Aquell vespre vam comentar la notícia del dia: el premi Nobel de literatura havia estat concedit a l’escriptor francès Patrick Modiano. Jo no n’havia llegit mai res, i li vaig preguntar a en Pierre què en pensava, de Modiano. La seva resposta va ser clara com l’aigua de la pluja que picava contra els vidres:

—Un bon garçon.

Però escriu bé?, vaig insistir.

—Un bon garçon —va repetir.

Tot seguit, en Pierre va llegir les frases inicials de l’assaig de Gracq «La littérature à l’estomac», inclòs al volum Préférences, on l’escriptor descriu un panorama devastador de la literatura francesa a principis dels anys cinquanta. Segons el llibreter, el panorama no havia fet sinó empitjorar.

—Però un premi Nobel no el donen a qualsevol— vaig objectar.

—Gallimard aime de se donner un prix de temps en temps…

Així, per a Pierre, es tractava d’això. La totpoderosa Gallimard, quan li convenia, feia premiar un autor del seu catàleg. La idea, en el fons, no em semblava escabellada. L’editorial tenia els diners i la influència per comprar un Nobel i els que calgués. En Pierre va tornar-nos a omplir el vas amb una mica més de whisky i vam continuar conversant mentre la pluja regava els carrers i el cel s’anava enfosquint. De sobte ens va treure un llibret de poesia bilingüe: era una antologia de poemes de Joan Vinyoli que s’havia fet dur. I és que en Pierre era un gran conversador, d’aquells que es deleixen per escoltar. I algun dia Vinyoli devia haver aparegut a la conversa…

Dins la llibreria, la il·luminació, sempre esplèndida, ens va permetre badar encara una estona davant les prestatgeries. Vam sortir de casa d’en Pierre, com sempre, amb algun bon llibre sota el braç i havent après alguna cosa nova. Ens va deixar el 2018, però el recordarem sempre.

…hi ha la bona confitura

Si en l’anterior apunt ens pronunciàvem en contra de la tendència actual a escriure poemes molt breus, ara no ens sap greu repescar el tòpic que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura per parlar d’una novel·la breu molt interessant. Ben mirat, de vegades els tòpics fan prou servei. Un altre diu que cada família és un món —si més no les que no són felices, com estableix la cèlebre frase inaugural d’Anna Karenina—, i també ens ha vingut al cap després de llegir Proleterka, novel·la que l’escriptora suïssa Fleur Jaeggy, de llengua italiana, va publicar el 2001. Es tracta, doncs, d’una obra del nostre segle i que ara hem llegit en català gràcies a la traducció d’Anna Casassas (Editorial Les Hores, 2018).

Proleterka ens narra la relació, quasi inexistent, entre un pare i una filla. Una relació que queda restringida pràcticament a un viatge de quinze dies que fan tots dos quan la noia és una adolescent. Es tracta d’un creuer a bord del Proleterka, un vaixell d’aspecte gris i aire militar, noliejat per la corporació en què treballa el pare i per mitjà del qual aquesta corporació s’endú de vacances els seus treballadors. La filla narra ara en primera persona, ara en tercera, moments del viatge que els ha de dur per diversos racons de la Mediterrània i fins a Grècia. En paral·lel ens explica altres moments de la seva vida, tot allò que li pot servir a ella mateixa per comprendre per què molts anys més tard, un matí qualsevol, li ve el desig de recuperar les cendres del seu pare.

Estirant el tòpic, podríem afirmar que en el pot petit hi ha poca confitura però sol haver-hi molta fruita, perquè per fer-la bé i perquè quedi ben espessa n’han calgut grans quantitats. Això passa en aquest relat de 75 pàgines on la història es condensa en uns quants moments, en un grapat de records, sense que a l’autora li calgui explicar-ho tot, dels personatges, de les seves vides, i on per tant cada paraula compta. Jaeggy domina els silencis, les el·lipsis; a voltes sembla que esculpeixi el relat per mitjà dels buits. Un pensa que se situa davant de l’obra com ho devia fer Gargallo quan concebia les seves escultures. De tanta síntesi provenen tant un punt d’aridesa que fa molt de bé a la història, com també tota la contundència que exhala el text.

Les criatures es desinteressen dels pares quan les deixen. No són sentimentals. Són passionals i fredes. En certa manera, n’hi ha que abandonen els afectes, els sentiments, com si fossin coses. Amb determinació, sense tristesa. Es converteixen en estranys. De vegades en enemics. Ja no són els éssers abandonats, sinó que es baten mentalment en retirada. I se’n van. Cap a un món obscur, fantàstic i miserable. I tot i així de vegades demostren felicitat. Com un exercici de funambulisme. Els pares no són necessaris. Hi ha poques coses necessàries. Hi ha criatures que es governen soles. El cor, cristall incorruptible. Aprenen a simular. I la ficció esdevé la part més activa, més real, atractiva com els somnis. Ocupa el lloc del que considerem real. Potser és únicament això, hi ha criatures que tenen la gràcia del distanciament. (Pàg. 16-17)

La difícil relació d’una filla amb el seu pare, però també amb res que tingui a veure amb una família: drama universal que Jaeggy narra amb mestria, fent de l’economia de mitjans una excel·lent marca de la casa. En aquestes pàgines hi passa tot el que passa a la vida sense que calgui que tot ens sigui explicat; cada lector omplirà els buits a partir de la seva experiència vital —i lectora. Però Jaeggy també fa les seves tries: tria què diu i què calla, evidentment, i què no vol que sigui trobat ni explícitament ni implícita, com ara la tendresa, una de les grans absents —al costat de les paraules, esclar— de les vides que ens dona a conèixer. No hi ha tendresa entre pare i filla, no n’hi pot haver; ni entre la filla i altres parents, ni tampoc en les experiències sexuals que tindrà a bord del Proleterka davant la mirada absent, però no tant com això, del seu pare.

L’instint homicida patern. L’instint del meu i del teu. De la possessió. Dein Vater. Meine Tochter. El teu pare. La meva filla. Una colla de possessions inútils. (Pàg. 82-83).

Què més no hi trobarà el lector, a Proleterka? Reserveu-vos una tarda llarga, un dia qualsevol d’aquesta tardor grisa i agradable, i comproveu-ho per vosaltres mateixos.