…hi ha la bona confitura

Si en l’anterior apunt ens pronunciàvem en contra de la tendència actual a escriure poemes molt breus, ara no ens sap greu repescar el tòpic que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura per parlar d’una novel·la breu molt interessant. Ben mirat, de vegades els tòpics fan prou servei. Un altre diu que cada família és un món —si més no les que no són felices, com estableix la cèlebre frase inaugural d’Anna Karenina—, i també ens ha vingut al cap després de llegir Proleterka, novel·la que l’escriptora suïssa Fleur Jaeggy, de llengua italiana, va publicar el 2001. Es tracta, doncs, d’una obra del nostre segle i que ara hem llegit en català gràcies a la traducció d’Anna Casassas (Editorial Les Hores, 2018).

Proleterka ens narra la relació, quasi inexistent, entre un pare i una filla. Una relació que queda restringida pràcticament a un viatge de quinze dies que fan tots dos quan la noia és una adolescent. Es tracta d’un creuer a bord del Proleterka, un vaixell d’aspecte gris i aire militar, noliejat per la corporació en què treballa el pare i per mitjà del qual aquesta corporació s’endú de vacances els seus treballadors. La filla narra ara en primera persona, ara en tercera, moments del viatge que els ha de dur per diversos racons de la Mediterrània i fins a Grècia. En paral·lel ens explica altres moments de la seva vida, tot allò que li pot servir a ella mateixa per comprendre per què molts anys més tard, un matí qualsevol, li ve el desig de recuperar les cendres del seu pare.

Estirant el tòpic, podríem afirmar que en el pot petit hi ha poca confitura però sol haver-hi molta fruita, perquè per fer-la bé i perquè quedi ben espessa n’han calgut grans quantitats. Això passa en aquest relat de 75 pàgines on la història es condensa en uns quants moments, en un grapat de records, sense que a l’autora li calgui explicar-ho tot, dels personatges, de les seves vides, i on per tant cada paraula compta. Jaeggy domina els silencis, les el·lipsis; a voltes sembla que esculpeixi el relat per mitjà dels buits. Un pensa que se situa davant de l’obra com ho devia fer Gargallo quan concebia les seves escultures. De tanta síntesi provenen tant un punt d’aridesa que fa molt de bé a la història, com també tota la contundència que exhala el text.

Les criatures es desinteressen dels pares quan les deixen. No són sentimentals. Són passionals i fredes. En certa manera, n’hi ha que abandonen els afectes, els sentiments, com si fossin coses. Amb determinació, sense tristesa. Es converteixen en estranys. De vegades en enemics. Ja no són els éssers abandonats, sinó que es baten mentalment en retirada. I se’n van. Cap a un món obscur, fantàstic i miserable. I tot i així de vegades demostren felicitat. Com un exercici de funambulisme. Els pares no són necessaris. Hi ha poques coses necessàries. Hi ha criatures que es governen soles. El cor, cristall incorruptible. Aprenen a simular. I la ficció esdevé la part més activa, més real, atractiva com els somnis. Ocupa el lloc del que considerem real. Potser és únicament això, hi ha criatures que tenen la gràcia del distanciament. (Pàg. 16-17)

La difícil relació d’una filla amb el seu pare, però també amb res que tingui a veure amb una família: drama universal que Jaeggy narra amb mestria, fent de l’economia de mitjans una excel·lent marca de la casa. En aquestes pàgines hi passa tot el que passa a la vida sense que calgui que tot ens sigui explicat; cada lector omplirà els buits a partir de la seva experiència vital —i lectora. Però Jaeggy també fa les seves tries: tria què diu i què calla, evidentment, i què no vol que sigui trobat ni explícitament ni implícita, com ara la tendresa, una de les grans absents —al costat de les paraules, esclar— de les vides que ens dona a conèixer. No hi ha tendresa entre pare i filla, no n’hi pot haver; ni entre la filla i altres parents, ni tampoc en les experiències sexuals que tindrà a bord del Proleterka davant la mirada absent, però no tant com això, del seu pare.

L’instint homicida patern. L’instint del meu i del teu. De la possessió. Dein Vater. Meine Tochter. El teu pare. La meva filla. Una colla de possessions inútils. (Pàg. 82-83).

Què més no hi trobarà el lector, a Proleterka? Reserveu-vos una tarda llarga, un dia qualsevol d’aquesta tardor grisa i agradable, i comproveu-ho per vosaltres mateixos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.