Despullant Zweig

Fa just un any publicàvem al blog un comentari sobre la relació epistolar entre Stefan Zweig i Klaus Mann, després d’haver llegit la correspondència entre tots dos escriptors, apareguda el 2016 en una edició en francès. En aquell apunt (Au-dessus de la mêlée) expressàvem un seguit de reticències respecte de la imatge de Zweig que ha arribat fins als nostres dies, que ens el feia veure com un gran cronista de l’època que li va tocar viure i un home de món compromès amb el pacifisme. Doncs bé, les nostres sospites s’han vist confirmades gràcies a les aportacions que fa Antoni Martí Monterde en l’assaig Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner Editor, 2020).

Martí Monterde centra el seu assaig en el comentari dels articles que Zweig va escriure just a l’inici de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en l’exegesi del relat «El llibreter de Mendel». L’anàlisi d’aquests textos li permet despullar el personatge i demostrar el que ja intuíem: que Zweig va ser un individu complex, no exempt de contradiccions, una constatació que Martí Monterde recull a les conclusions de l’assaig, quan afirma que Zweig és un bon reflex de la complexitat i les contradiccions que han caracteritzat la història d’Europa, especialment la de la primera meitat del segle XX. De fet, aquesta és la matèria de què està constituïda qualsevol persona, i els intel·lectuals, éssers que solen defugir les simplificacions i els camins massa planers —altrament, quina mena d’intel·lectuals serien?—, no queden al marge de les dificultats que els planteja cada època ni de la possibilitat d’equivocar-se en certes tries i haver de rectificar posteriorment.

Zweig, per raons que queden ben exposades i demostrades per Martí Monterde amb la relectura que fa de l’obra del vienès, va escriure l’any 1914, i en altres moments, articles i cartes on es mostrava exultant amb l’esperit que animava el poble alemany a estendre el seu domini sobre una Europa emmalaltida. L’evolució dels esdeveniments —en primer terme, el desenllaç de la Gran Guerra i, posteriorment, el caire que va prendre la situació política europea fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial— va dur Zweig a matisar la seva postura, a reformular les seves opinions i, finalment, a voler sepultar sobre milers de pàgines els textos que havia escrit en certs moments de la seva vida, fins al punt que a El món d’ahir ens acaba oferint una visió d’ell mateix i del seu capteniment que poc tenia a veure amb el que va passar en realitat. Bé, per descomptat, l’evolució dels fets va tenir per a l’escriptor —i per a la seva dissortada parella— encara una conseqüència última: el suïcidi. 

És ben probable que durant una bona part de la seva vida Zweig es considerés una figura inviolable, protegida rere els murs infranquejables de la seva projecció com a escriptor i intel·lectual de renom. Fill d’una família benestant, podia viatjar, visitar els centres culturals del moment, establir relacions amb altres grans personatges del món de les lletres i el pensament. Formava part d’una certa aristocràcia de la intel·lectualitat europea, i actuava com si no li calgués prendre cap precaució tot i el seu origen jueu. El cas, però, és que els seus errors en el diagnòstic de la situació europea no van limitar-se a la Gran Guerra. L’any 1930 va interpretar el gran auge del partit nazi a les eleccions legislatives alemanyes com una mostra de les ànsies de revolta de la joventut, una anàlisi que li va merèixer els retrets amargs de Klaus Mann, molt més clarivident davant tot el que estava succeint.

Sigui com sigui, més tard que d’hora i forçat per les evidències, Zweig comprendrà la gravetat del moment històric. I, malgrat tot, sembla que mai no acabarà de baixar de la seva torre d’ivori, com si no pogués evitar mantenir-se allunyat de la realitat —que, paradoxalment, tant li agradava comentar—, sumit en la impossibilitat de deixar de ser el cronista de la nostàlgia, d’un món que potser mai no va existir però que ell s’entesta a descriure’ns. Com es pot entendre, si no, que l’any 1940 escrigués a Klaus Mann per dir meravelles del Brasil i que fins i tot publiqués un llibret sobre el país adreçat a estrangers amb el mateix to laudatori, prescindint del fet que en aquells moments el Brasil es trobés sota la dictadura de Getúlio Vargas o passant per alt l’existència de les favelas i de la misèria en què vivia una part de la població?

No és estrany que un altre intel·lectual de molt de pes com Karl Kraus afirmés que Zweig era «un dels xarlatans més representatius de la cultura europea», o que, més recentment, Claudio Magris el considerés —cito Martí Monterde— «un humanista endarrerit i fora del seu temps, una personalitat simpàtica i cordial però inadequada als problemes de l’època que, a còpia d’evocacions bonhomioses, acaba imposant una visió clàssica, gairebé obligatòria, de Viena i d’Europa; un escriptor que arruïna el notable interès d’alguns dels seus relats amb un llast d’ingenuïtat estilística i èmfasi sentimental. “Zweig és el clàssic exponent del vague cosmopolitisme humanista sorgit de la civilització habsbúrgica; un confús humanitarisme internacional au dessus de la mêlée, que hauria hagut de ser la superació de les contradiccions habsbúrgiques, i que només va ser la conseqüència cultural”» (pàg. 152). Com veiem, la visió esbiaixada no la va tenir només d’Europa, sinó d’arreu on va posar els peus, com el mateix Brasil. Quant al llast d’ingenuïtat estilística i èmfasi sentimental, en tindríem un bon exemple en la seva novel·la més extensa, La impaciència del cor.

Tot plegat semblaria fornir-nos prou material per fer una esmena a la totalitat de la seva obra. No seria just. No ho seria perquè, com ja ha quedat dit, l’home és un ésser complex i marcat per les contradiccions, i el lector d’avui, susceptible de rebre els atacs d’un enemic infame com són els prejudicis, farà bé de recordar que, si ha gaudit amb les obres d’un Céline o d’un Rebatet, també podrà continuar gaudint de l’obra de Zweig, i de voler gaudir-ne coneixent-ne tots els aspectes, per bé que estigui convençut que avui un personatge com aquest li seria ben antipàtic: elitista, ciutadà del món, defensor de causes que no interessen a ningú, interessat a cercar el contacte amb els grans noms de l’època i vessant condescendència amb joves com Klaus Mann, incapaç de tocar de peus a terra i, malgrat tot, impel·lit a dir-hi la seva sobre tota mena de coses —el xarlatà de Kraus, els xarlatans dels nostres dies.

L’assaig de Martí Monterde, sempre sòlid i ben travat —per bé que no mancat d’una certa redundància, com ara en la tria de citacions amb què acompanya el discurs, o també necessitat d’una darrera revisió que hauria polit algunes errades i evitat algun vici, com la repetició obsessiva en poques ratlles del concepte de metalepsi, una llicència d’acadèmic—, ens forneix material per comprendre’l i per fer-nos adonar que no hem de defallir: ens anima a rellegir Zweig, a descobrir-ne llums i ombres, i a continuar gaudint-lo fent un esforç per treure’ns del damunt aquests prejudicis que tot lector acumula inevitablement al llarg dels anys i de les lectures. Siguem capaços de fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.