Un sol llibre

L’any 1919, segons relata a les seves memòries la vídua d’Óssip Mandelstam (Contra tota esperança, Quaderns Crema), el poeta va dir a Nadejda que el millor lector és aquell que al llarg de tota la vida llegeix un sol llibre. A continuació, ell mateix reconeixia que es veia incapaç de seguir una declaració d’intencions com aquesta; de fet, unes ratlles més avall Nadejda explica on volia anar a parar el poeta: «Quan Mandelstam parlava del “lector d’un llibre únic” es referia a la capacitat, odiada per ell, d’absorbir amb indiferència elements incompatibles, l’atròfia del sentit selectiu, i allò que ell qualificava d'”omnitolerància”.» Mandelstam no suportava aquell lector que diu que s’ho llegeix tot, que es mostra incapaç de mostrar un cert criteri, de triar.

Ser lector d’un sol llibre: esplèndid propòsit i idea immillorable per treure’ns de sobre l’estrès davant de les novetats que arriben constantment als nostres ulls, per espolsar-nos el neguit de no ser capaços de llegir-ho tot, per foragitar el temor que se’ns escapi alguna gran obra, que com a lectors no puguem cobrir tots els fronts en la contesa en què ens trobem involucrats. Perquè és així, acceptem-ho: als lectors, les editorials ens han declarat la guerra, i per això ens bombardegen per terra, mar i Twitter amb nous títols. La guerra, a més, s’ha anat tornant els darrers temps encara més cruenta, perquè entre les novetats no hi ha tan sols obres d’autors vius, coetanis nostres, sinó que cada vegada hi trobem més reedicions de grans clàssics de tots els temps i, fins i tot, noves traduccions d’obres mestres que ja havíem llegit. Els atacs, doncs, venen per totes bandes. I sí, és cert: malgrat tot, encara podem detectar llacunes, llibres injustament oblidats i introbables, obres que ningú no ha traduït.

Davant d’aquesta guerra, la consigna «ser lectors d’un sol llibre», ben entesa, ens pot ser molt útil, pot esdevenir una immillorable arma per defensar-nos… i per ampliar el nostre coneixement. Potser no cal seguir-la al peu de la lletra: un sol llibre…! N’hi ha prou que cadascú l’adapti a les seves circumstàncies com a lector i a les necessitats que li generi el seu propi criteri. Alguns ja fa temps que, en part inconscientment, en part posant-hi una dosi de voluntat, hem anat acotant la literatura que ens interessa, que ens crida l’atenció, que volem llegir. No es pot llegir tot: ho sabem. No cal llegir-ho tot: n’estem convençuts. Cal rellegir: és indiscutible. Com també és indiscutible que el nostre «llibre únic» pot canviar diversos cops al llarg del nostre recorregut vital. Obres que ens van marcar durant la joventut van ser fàcilment substituïdes per altres obres al cap de deu o vint anys, i aquestes, al seu torn, han cedit el pas a d’altres títols en superar el període incert de la mitjana edat.

A la Unió Soviètica, el 1919, però especialment en anys posteriors, com el 1937, Mandelstam tenia molts motius per continuar considerant-se lector d’un sol llibre: la vida dels deportats o els exiliats era un vagareig constant a la recerca d’un sostre i quatre parets on poder dormir, i rares vegades l’espai de què disposaven els individus condemnats a errar i a viure precàriament els permetia conservar gaires pertinences. Els llibres ocupaven espai, eren cars i sovint representaven una amenaça. Per aquest motiu, un cop llegits solien passar a altres mans. La Divina Comèdia va ser un dels «llibres únics» de Mandelstam.

Avui tenim la fal·lera d’anar eixamplant les nostres biblioteques personals. Si examinéssim bé els prestatges que tenim a casa, hi descobriríem dotzenes de llibres que no ens van agradar, que vam deixar a mitges, que mai no intentarem rellegir o que ni tan sols hem llegit i ara ja sabem que no llegirem mai. Per què els conservem, doncs? No és millor mantenir una biblioteca més triada, més curta de títols però on cada volum ens sembli imprescindible i rellegible?

No, no som lectors d’un sol llibre, però l’esforç que hauríem de fer per convertir-nos en un lector així és el camí per afinar el criteri, per no empassar-nos-ho tot i, de retruc, per no angoixar-nos davant cada anunci d’una novetat de què tenim notícia. I ara, editors, podeu continuar les hostilitats: us esperem a la trinxera.