Formigó armat

Probablement, ressenyar cada novel·la que llegim de Thomas Bernhard pot ser considerat un exercici sense gaire sentit, perquè la major part de narracions de l’austríac formen un bloc prou homogeni per afirmar que és un d’aquells autors que escriuen un i altre cop el mateix llibre. Una afirmació que, si goséssim fer-la, no tindria en aquest cas cap connotació pejorativa; ans al contrari, serviria més aviat per deixar clara la idea que l’obra de Bernhard és, no tan sols sòlida i contundent com un bloc de formigó armat, sinó també excepcionalment distingible i coherent d’una punta a l’altra.

Però no és del tot cert, esclar: Bernhard no escriu sempre el mateix llibre. Moltes de les seves narracions tenen sens dubte molts punts en comú: solen ser breus —Extinción és una excepció—, tenen per narrador un personatge malalt o pertorbat i estan escrites com a monòlegs asfixiants, vertiginosos, al llarg dels quals assistim a la confessió de totes les obsessions a què Bernhard ens té acostumats: la incapacitat d’actuar, la bogeria, la impossibilitat de relacionar-se amb altres persones, la putrefacció de la societat austríaca… Però cada obra planteja una situació determinada, presenta unes personatges i culmina amb un desenllaç propi; totes afegeixen matisos al compactíssim discurs bernhardià.

Ara acabem de llegir Formigó (traducció de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo, 2020), publicada el 1982. El narrador, Rudolf, està a punt començar un treball sobre Mendelssohn Bartholdy, per al qual fa deu anys que es prepara, però no se sent capaç d’asseure’s a escriure la primera frase, una decisió que ajorna indefinidament amb tota mena d’excuses. La principal és la presència, primer, i l’absència, després, de la seva germana, amb qui aparentment manté una relació molt complicada. N’hi ha d’altres, com el fet de viure a Àustria, ja sigui a Viena, ja sigui a la casa de camp que ocupa en el moment inicial del relat. Finalment pren la decisió de fer un viatge a Mallorca, una destinació que ha sovintejat al llarg de molts anys. Així doncs, s’instal·la en un hotel de Palma amb tot el material que necessita per començar a redactar l’estudi sobre el músic. Vagi on vagi, però, Rudolf no aconseguirà dur a terme el treball, de la mateixa manera que mai no ha aconseguit dur a terme res, fer realitat cap propòsit.

Un fil ben prim, per tant, però suficient perquè Bernhard ens presenti un personatge transtornat, sumit en l’aïllament, queixós, rendista: un paràsit, i ens torni a parlar de tot allò que l’obsedeix. Totes les senyes d’identitat de l’autor són aquí presents, tant temàtiques com formals, com les repeticions i reiteracions contínues, la mescla de frases breus i tallants amb llargues oracions enrevessades i plenes d’incisos, l’absència de cap punt i apart. I l’hostilitat del món a què s’ha d’enfrontar algú tan fràgil com Rudolf. Una hostilitat que ha anat esdevenint cada cop més profètica. Si fa anys llegint una d’aquestes novel·les de Bernhard no podies evitar un somrís davant les exageracions, els exabruptes i la incontinència verbal de l’autor a l’hora de descriure la seva època, avui el somrís, si apareix, queda glaçat quan ens adonem que la distància entre el món que descriu i el món en què vivim s’ha escurçat pràcticament fins a desaparèixer.

Si pogués no llegir més els diaris fastigosos que s’editen a casa nostra, que no són en absolut diaris, sinó només papers plens de brutícia, que són publicats per uns arribistes cobdiciosos, si pogués no veure més tot això que m’envolta!, vaig dir-me. Una falsedat, com ara veig, em seguia, mentre seia a la meva butaca esperant el moment de la partida, una altra. Deixo un país completament desfet, una forma d’estat repugnant, del qual un s’horroritza cada matí. Primer el van explotar i el van llançar els anomentats conservadors, ara els anomentas socialistes. (Pàg. 91)

Potser aquesta constatació ens pot servir de consol fins a un cert punt; el consol que ens pot proporcionar comprovar novament que el món ja fa molt de temps que va a mal borràs —o, si més no, que ens ho sembla als qui l’habitem—, que Bernhard, com altres abans que ell, ja pensava el mateix: que el nostre món occidental no pot estar més en decadència, que la nostra societat supura per tot arreu, amb la massa d’individus irresponsables que la formen, amb els polítics corruptes i mediocres, amb la cultura relegada al fons de l’armari o convertida en tot menys en cultura, amb el sistema d’ensenyament desballestat, amb les relacions entre uns i altres pervertides o malsanes, etc. Sí, podem pensar que les coses estan molt malament avui: no serem els primers a fer-ho, ja ho sabem, ni serem gaire originals.

Aquesta és la grandesa dels escriptors canònics: que allò que escriuen respecte del seu temps serveix per a tots els temps. Per això la seva obra no passa mai de moda ni prescriu, no queda ultrapassada, i ens permet emmirallar-nos-hi per conèixer millor el món en què vivim i, quan cal, aprendre a treure ferro als discursos més desesperançats. I és que, en el fons, rere la desesperació bernhardiana sol haver-hi sempre algun lloc on aferrar-se per evitar ser arrossegats cap a l’abisme. Cert, n’hi ha pocs, d’agafadors, però n’hi ha algun. A Formigó, per exemple, trobem la figura  de la Kienesberg, la dona que té cura de la casa de Rudolf, discreta i eficient, o també, al capdavall, la mateixa germana…

La traducció de Clara Formosa Plans és fluida, molt llegidora. Ara, al llarg del text hi ha diferents errades de llengua que una bona correcció hauria polit, un defecte que ja remarcàvem en parlar d’una altra traducció de Bernhard, la novel·la Sí. Aquí el problema és menor, però en un volum tan bonic ens agradaria que la correcció del text també fos òptima.

Desenes de milers de vídues alemanyes troben cada any per Nadal sota l’arbre de Nadal, uns dels anomentats tiquets d’hivernada, una de les anomenades llargues estades, com ho ofereixen a grapats les agències de viatges a tots els hotels possibles entre els més abominables de Mallorca, i les envien de viatge a Mallorca, d’on, aquest és el desig secret dels seus fills i compradors dels bons de viatge, si és possible no tornaran mai més i si tornen, serà només com els anomenats joschi, que en l’argot de les agències de viatges vol dir com a cadàver embolicat en una bossa per a congelats. Naturalment jo també conec aquesta Mallorca i aquesta Palma. Viure al Zenith és la cosa més depriment, esmorzar al que en diuen un menjador, que és un soterrani fosc i sense aire, pudent, amb uns mobles de plàstic bruts i trencats i amb uns ancians i unes ancianes ja agonitzants que es mouen amb crosses a dures penes, i gaudir de les vistes al mar a través dels murs infranquejables de formigó de les altes cases de pisos de lloguer només a cinc o sis metres de la finestra. (Pàg. 118)

El formigó ens envolta a tots, és omnipresent en el nostre paisatge, i al final a tots ens espera el mateix destí: un forat de formigó. Mentrestant ens salva la literatura.

Què et demanem, poeta?

Què et demanem, poeta? Doncs què saps, què has llegit, què n’extreus de l’entrellat de ser viu i que aquesta amalgama de recepcions i bagatge es fixi en el poema i, ja fora de tu, exhali l’autèntica emoció. Que siguis pare o mare, que t’ho facis amb la veïna o t’agradi el rock and roll, francament, ens la bufa.

Civilitat

He cridat, he bramulat,
he esgaripat durant hores
des del sofà de casa,
begut l’enteniment,
saturada la capacitat de comprensió,
com si fos ara jo l’únic
habitant del món
—monstruós, ensalvatgit—,
com a única manera
de mantenir encara una espurna
de consciència, i, doncs,
de capacitat de recuperar
seny i constants vitals.

Llavors he llençat bosses
plenes d’escombraries
i de llibres dolents
pel balcó sense por
que ningú pugi a dir-me res,
perquè ningú no puja
a dir-te res mai quan
crides i bramules i esparipes
i empastifes i abandones
la senda de la civilitat.
Fas i vius.
I mai no mors.

La casa de foc

I finalment Francesc Serés ha escrit una novel·la. D’acord, sí, arreu llegireu que De fems i de marbres és una trilogia formada per tres novel·les, però De fems i de marbres admet poques etiquetes i cap cotilla, pot ser considerada moltes coses alhora —i totes bones. La casa de foc (Proa, 2020) no és que admeti, sinó que accepta de bon grat aquesta cotilla: és una novel·la amb tots els ets i uts, amb uns personatges protagonistes, uns fets, una intriga, una introducció, un cos i un desenllaç. Res no hi falta.

Tampoc no hi falten, evidentment, les senyes d’identitat de la narrativa del saidinenc: la frase sempre ben construïda, la precisió, el punt de vista singular de l’autor sobre tot allò de què parla, el nervi que imprimeix a qualsevol text que escrigui, la capacitat —i la voluntat— d’analitzar esdeveniments i comportaments… Els narradors de Serés són éssers que observen amb atenció el que passa al seu voltant: fets i persones desfilen sota la lent del microscopi i són objecte d’estudi dins les provetes del seu laboratori. I d’aquesta observació en sorgeixen dubtes, preguntes, comentaris i reflexions.

Vet aquí la gràcia, vet aquí per què els llibres de Serés ofereixen sempre alguna cosa més: perquè, a més de descriure’ns un món —i convidar-nos a entrar-hi—, l’analitza i dissecciona davant la nostra mirada Com a lectors, assistim en directe a les elucubracions que el narrador fa sobre es fets que ens explica. I no tan sols això, sinó que veiem com ell mateix rep els efectes d’aquests fets perquè no deixa mai d’involucrar-s’hi. La seva no sol ser una mirada des de fora, sinó des de l’interior de la història que ens narra, ja sigui perquè l’ha viscuda en primera persona, ja sigui perquè ha intentat entendre-la tant que s’ha identificat amb les persones o les situacions de què ens parla.

A La casa de foc, el lloc, el temps i els personatges són un enclavament de la Garrotxa —el Sallent—, els anys previs i posteriors a la crisi del 2008 i una família formada per una neta, una mare i un avi amb els quals entra en contacte el narrador. Hi ha més personatges, per descomptat. El narrador viurà en una antiga masia d’aquell poble sis anys llargs. La novel·la relata la seva experiència i la relació amb els tres protagonistes, una relació que li deixa una marca indeleble. Així doncs, Serés deixa enrere el paisatge natal, que tan bé va descriure a De fems i de marbres i al qual va tornar a La pell de la frontera, la seva altra obra cabdal, i situa el relat en un racó de la Garrotxa tan esplèndid paisatgísticament, fins i tot idíl·lic, com dur i a voltes sòrdid quan es tracta no pas de passejar-hi un cap de setmana, sinó de viure-hi tot l’any.

La novel·la té força al·licients, el menor dels quals no és la fluïdesa de què Serès aconsegueix dotar la seva prosa, fins al punt que les prop de sis-centes pàgines del volum poden llegir-se en un parell de dies de lectura intensa. La narració dels fets, les reflexions i els diàlegs s’entrellacen al llarg del llibre i fan que la història avanci sense entrebancs gràcies a la consistència de la frase seresiana, sempre sòlida i eficaç, si més no en els dos primers terços de la novel·la, que coincideixen amb les dues primeres parts. A la tercera, els diàlegs guanyen un protagonisme absolut, que ja ve anunciat pel títol: «La conversa infinita». És per mitjà d’aquests diàlegs que el narrador va lligant tots els fils que havien quedat encetats en els altres dos capítols; les converses entre el narrador i la resta de personatges principals ens serveixen el desenllaç de la història.

Aquesta és la solució que tria Serés per construir la novel·la, solució que al meu parer provoca que l’obra es desequilibri sensiblement, una sensació que s’accentua per la necessitat que té l’autor d’explicar-ho —i d’explicar-s’ho— tot, fins a l’últim detall, amb pèls i senyals, insistint en cada fet i en cada idea, en les causes i en les conseqüències, donant-hi voltes, portant a col·lació veus diverses per parlar dels mateixos esdeveniments fins que pràcticament totes les cares de cada acció, de cada episodi, quedin exposades, aclarides, explicades. Dic pràcticament, perquè és cert que alguna incògnita es resisteix a ser desvelada.

Tot plegat fa que La casa de foc sigui una novel·la molt llegible, un tast de la bona literatura que pot oferir Serés, però que quedi unes passes enrere respecte de dos cims com De fems i de marbres o La pell de la frontera. Tal vegada, en aquesta novel·la la involucració de l’autor ha tingut un component sentimental més intens, potser Serés s’ha refrenat menys o ha volgut ser deliberadament prolix. Hi ha qui diu que Serés «se’ns ha estovat», o que el títol betsellereja. Com a lector de les seves obres, prefereixo el Serés més contingut, més fred. La casa de foc em deixa el regust d’un llibre excessivament llarg i reiteratiu. Però aquesta és una impressió molt personal que altres lectors no compartiran en absolut; més aviat crec que serà una obra que obrirà el ventall de seresians. A més, inclou pàgines esplèndides i frases d’una lucidesa que enlluerna.

I, sigui com sigui, Serés continuarà sent un dels escriptors més grans que tenim. Al capdavall, els poemes de Pomes Penyeach de Joyce tampoc no són res de l’altre món, i això no treu que l’irlandès continuï sent el monstre que va escriure «Els morts» o Ulisses. Llegiu-lo, i ja direu.

El sacrifici més gran

Si la narrativa es va dotar del concepte de «novel·la total» per referir-se a un selecte grup d’obres enormement ambicioses, que enclouen en elles mateixes tot un món —sense limitar-s’hi— i que abasten una infinitat de temes, d’idees, de personatges i de situacions, el gènere memorialístic també hauria de disposar d’un terme com «llibre de memòries total» per parlar d’algunes obres que són inexhauribles per les mateixes raons que ho són aquelles novel·les. És fàcil que vinguin al cap títols com El món d’ahir, de Stefan Zweig, o la trilogia d’Elias Canetti encapçalada per La llengua salvada, totes dues considerades grans obres canòniques de la literatura universal.

Cap d’aquestes no em sembla superior en ambició, envergadura, profunditat i mestria literària a les memòries que ens va deixar Nadejda Mandelstam, la vídua del gran poeta rus, publicades el 1970 amb el títol Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012, traducció de Jaume Creus). «La vídua del gran poeta rus»… La denominació és exacta, però té el problema que relega Nadejda al paper de cònjuge, de consort, i això és una gran injustícia perquè Contra tota esperança és un monument literari impressionant que converteix l’autora en una de les escriptores més brillants del segle XX.

Cal reconèixer que el volum comença bé, amb un prolèg imprescindible de Joseph Brodsky que fa d’obertura perfecta per a l’espectacle que ens espera. Brodsky s’admira que Nadejda, una dona petita, prima, d’aspecte fràgil, que, un cop mort Mandelstam, va deambular durant dècades per tota la Unió Soviètica, sense un domicili fix i, en tot cas, allotjada habitualment en habitacions minses i mal acondiciades, sense un espai privatiu per a ella, passant tota mena de penúries, hagués conservat no sols la memòria del seu company, sinó també la seva poesia, que va memoritzar perquè no es perdés en uns temps en què no tenia cap opció d’aparèixer publicada, ja que més aviat comportava un greu perill per a qualsevol persona que en conservés fragments copiats en qualsevol tros de paper. Però Nadejda no va fer només això —és a dir, sobreviure, escapar un i altre cop a una detenció que hauria estat fatal, conservar l’obra d’un dels més grans poetes russos i lluitar perquè tard o d’hora acabés veient la llum—, sinó que amb seixanta-cinc, malgrat tot el que havia viscut, va treure forces d’on semblava impossible que n’hi pogués haver per escriure unes memòries que són un cim literari del segle XX.

Brodsky mateix afirma que aquestes memòries «són alguna cosa més que un testimoni del seu temps; són una visió de la història a la llum de la consciència i de la cultura». Cert. De cap manera no són un mer relat de la vida de l’autora i dels principals fets que la van marcar, ni una crònica de l’època estalinista, per bé que tot això també hi és. Hi és perquè aquí hi és tot. Evidentment, les vicissituds que Nadejada i Óssip Mandelstam van viure mentre van estar junts formen el nucli central del llibre. La seva relació arrenca el 1919 i acaba amb la mort del poeta en un cam de trànsit, a Sibèria, en una data indefinida entre el 1938 i el 1939. Hi ha un tercer personatge clau que és present en tota l’obra: la poeta Anna Akhmàtova, gran amiga d’Óssip, amb qui va compartir filiació entre el reduït grup dels poetes acmeistes, però també de Nadejda, amb qui va mantenir l’amistat i el contacte al llarg de tota la vida. Algunes de les pàgines més brillants de les memòries són justament les que Nadejda dedica a descriure la relació entre tots dos escriptors i a analitzar amb molta perspicàcia i profunditat la mena de poetes que eren, com escrivien, com concebien l’acte mateix de la creació poètica.

El llibre s’obre amb el poema que Mandelstam va dedicar a Stalin, escrit el novembre de 1933, que va ser la causa directa de la seva primera detenció el 1934 i, al capdavall, de la seva condemna definitiva. Mandelstam solia ironitzar respecte de la sort que podien córrer els escriptors de l’època; per a ell era una mostra del poder immens que tenia la poesia: el poder de matar —de matar els mateixos autors que n’escrivien, esclar. El llibre és ple d’anècdotes que ajuden a entendre el personatge —òbviament, des de la perspectiva personal de qui va ser la seva parella durant prop de dues dècades— i l’època en què va viure. De les innombrables vetllades que Óssip i Nadejda van compartir amb Anna Akhmàtova, l’autora de les memòries n’extreu els moments més significatius. Les hores més dures, en què uns i altres es consumien de fam, immersos en la misèria i en unes condicions de vida pèssimes, tot agreujat per la por constant a una detenció, alternen amb estones de bon humor, hores de converses inacabables, discussions literàries al final de les quals solien fer broma sobre els anys de condemna a Sibèria que s’havien guanyat amb tot el que havien dit al llarg d’una nit.

Actualment, la meva capacitat de control i d’autodisciplina s’ha afeblit i escric aquestes pàgines, malgrat que em diguin que aquells anys han de ser recordats amb molt de tacte. L’única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme i sap distingir entre el que realment compta —el nostre objectiu— i el que és accessori —la pròpia vida mutilada i trepitjada. (Pàg. 462)

Com no podia ser d’altra manera, quan van aparèixer publicades l’any 1970, aquestes memòries van disgustar molta gent, especialment un gran nombre d’escriptors i intel·lectuals de renom que no hi sortien gaire ben parats. Nadejda va explicar-ho tot: les dificultats amb què Óssip i ella es van haver d’enfrontar en mil i una ocasions, les traves que alguns els van posar, les enveges i els odis, les actuacions dels qui s’adherien plenament al règim estalinista, les dels qui optaven per callar i simular que no veien res o que hi podien fer menys. En l’època de les grans purgues, quan centenars de milers de russos van ser deportats als camps de treballs forçats, on els esperava una mort gairebé segura, la por justificava moltes actituds. I, tanmateix, al cap dels anys, les misèries de molts individus van quedar al descobert perquè una doneta insignificant com Nadejda va decidir narrar-les sense pèls a la llengua.

Però Nadejda no es conforma a explicar la seva visió del que va passar; també reflexiona, intenta comprendre el perquè de certs comportaments, i és així que les seves disquisicions converteixen alguns capítols en petits tractats sobre el feixisme, l’antisemitisme, el comportament de la massa davant d’un poder totalitari —una massa abocada a sostenir el règim que la reprimeix—, la vida als camps de treballs forçats o als pobles i petites ciutats on van a parar els deportats que no tenen permís per residir en cap gran ciutat i on malviuen enmig de grans dificultats econòmiques. La seva narració de les corrupteles, la xarxa d’informadors i delators o els petits dictadors que ocupen càrrecs en totes les escales de l’Administració, per bé que crua, no està exempta a voltes d’un cert sentit de l’humor tan fi… com despietat.

Blok ja parlava de la fi d’una civilització que havia substituït la cultura, i comparava la nostra època amb la caiguda de Roma. Segons Blok, la civilització individualista, mancada d’integritat, havia quedat destruïda, i havia arrossegat al mateix temps en la caiguda l’humanisme i els valors ètics. A ocupar el seu lloc venien masses de bàrbars, no tocats per la civilització, que conservaven l’«esperit de la música» i eren portadors d’una cultura nova. És interessant fer notar que per a Blok aquestes masses havien de ser germàniques o eslaves, com si ja el 1918 pressentís el feixisme… (Pàg. 406)

En altres moments s’entreté en petits detalls de la vida en comú amb Óssip, de la intimitat d’altres famílies amb qui van tenir relació. El relat pren llavors un to més intimista, i Nadejda ens parla de la felicitat, del pensament de la mort i l’instint de supervivència, de la idea del suïcidi, o del petit plaer d’un àpat frugal improvisat. Totes les anècdotes i històries, tots els records, estan cosits per mitjà d’una narració precisa, enriquida per tota sort de matisacions, sovint per les mateixes interpretacions que fa l’autora dels fets explicats, de manera que el text resultant guanya profunditat, interès, i també bellesa.

A la guerra, als camps de treball i en el període de terror la gent pensa molt menys en la mort i encara menys en el suïcidi que en la vida normal i corrent. Quan a la terra es formen concentracions de terror letal i munts de problemes absolutament insolubles, les qüestions de caràcter general passen a un segon terme. ¿Per què hem de témer les forces de la natura i les lleis eternes de l’existència si la por ja adopta entre nosaltres una forma social plenament tangible? Per molt estrany que sembli, en això consisteix justament no tan sols l’horror, sinó també la riquesa de la nostra vida. ¿Qui sap què és, això de la felicitat? La plenitud i la intensitat de la vida són conceptes més concrets que la tan celebrada felicitat. (Pàg. 424)

Nadejda Mandelstam va tenir un objectiu a la seva vida —més enllà de conservar-la, cosa que va exigir bona part de les seves forces i la concurrència d’unes quantes casualitats—: preservar la memòria d’Óssip Mandelstam i els poemes que aquest va escriure durant un llarg període de temps sense poder-los publicar. Gràcies a ela podem avui llegir l’obra d’un dels poetes russos més grans. Per assolir els seus fins, Nadejda va haver de fer tota mena de sacrificis, però del més gran tan sols en prenem consciència un cop llegides aquestes memòries: va sacrificar la seva pròpia vida com a escriptora. I ara sabem de què hauria estat capaç. Llegim-la almenys, retem-li aquest homenatge, gaudim del seu talent.