Si la narrativa es va dotar del concepte de «novel·la total» per referir-se a un selecte grup d’obres enormement ambicioses, que enclouen en elles mateixes tot un món —sense limitar-s’hi— i que abasten una infinitat de temes, d’idees, de personatges i de situacions, el gènere memorialístic també hauria de disposar d’un terme com «llibre de memòries total» per parlar d’algunes obres que són inexhauribles per les mateixes raons que ho són aquelles novel·les. És fàcil que vinguin al cap títols com El món d’ahir, de Stefan Zweig, o la trilogia d’Elias Canetti encapçalada per La llengua salvada, totes dues considerades grans obres canòniques de la literatura universal.
Cap d’aquestes no em sembla superior en ambició, envergadura, profunditat i mestria literària a les memòries que ens va deixar Nadejda Mandelstam, la vídua del gran poeta rus, publicades el 1970 amb el títol Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012, traducció de Jaume Creus). «La vídua del gran poeta rus»… La denominació és exacta, però té el problema que relega Nadejda al paper de cònjuge, de consort, i això és una gran injustícia perquè Contra tota esperança és un monument literari impressionant que converteix l’autora en una de les escriptores més brillants del segle XX.
Cal reconèixer que el volum comença bé, amb un prolèg imprescindible de Joseph Brodsky que fa d’obertura perfecta per a l’espectacle que ens espera. Brodsky s’admira que Nadejda, una dona petita, prima, d’aspecte fràgil, que, un cop mort Mandelstam, va deambular durant dècades per tota la Unió Soviètica, sense un domicili fix i, en tot cas, allotjada habitualment en habitacions minses i mal acondiciades, sense un espai privatiu per a ella, passant tota mena de penúries, hagués conservat no sols la memòria del seu company, sinó també la seva poesia, que va memoritzar perquè no es perdés en uns temps en què no tenia cap opció d’aparèixer publicada, ja que més aviat comportava un greu perill per a qualsevol persona que en conservés fragments copiats en qualsevol tros de paper. Però Nadejda no va fer només això —és a dir, sobreviure, escapar un i altre cop a una detenció que hauria estat fatal, conservar l’obra d’un dels més grans poetes russos i lluitar perquè tard o d’hora acabés veient la llum—, sinó que amb seixanta-cinc, malgrat tot el que havia viscut, va treure forces d’on semblava impossible que n’hi pogués haver per escriure unes memòries que són un cim literari del segle XX.
Brodsky mateix afirma que aquestes memòries «són alguna cosa més que un testimoni del seu temps; són una visió de la història a la llum de la consciència i de la cultura». Cert. De cap manera no són un mer relat de la vida de l’autora i dels principals fets que la van marcar, ni una crònica de l’època estalinista, per bé que tot això també hi és. Hi és perquè aquí hi és tot. Evidentment, les vicissituds que Nadejada i Óssip Mandelstam van viure mentre van estar junts formen el nucli central del llibre. La seva relació arrenca el 1919 i acaba amb la mort del poeta en un cam de trànsit, a Sibèria, en una data indefinida entre el 1938 i el 1939. Hi ha un tercer personatge clau que és present en tota l’obra: la poeta Anna Akhmàtova, gran amiga d’Óssip, amb qui va compartir filiació entre el reduït grup dels poetes acmeistes, però també de Nadejda, amb qui va mantenir l’amistat i el contacte al llarg de tota la vida. Algunes de les pàgines més brillants de les memòries són justament les que Nadejda dedica a descriure la relació entre tots dos escriptors i a analitzar amb molta perspicàcia i profunditat la mena de poetes que eren, com escrivien, com concebien l’acte mateix de la creació poètica.
El llibre s’obre amb el poema que Mandelstam va dedicar a Stalin, escrit el novembre de 1933, que va ser la causa directa de la seva primera detenció el 1934 i, al capdavall, de la seva condemna definitiva. Mandelstam solia ironitzar respecte de la sort que podien córrer els escriptors de l’època; per a ell era una mostra del poder immens que tenia la poesia: el poder de matar —de matar els mateixos autors que n’escrivien, esclar. El llibre és ple d’anècdotes que ajuden a entendre el personatge —òbviament, des de la perspectiva personal de qui va ser la seva parella durant prop de dues dècades— i l’època en què va viure. De les innombrables vetllades que Óssip i Nadejda van compartir amb Anna Akhmàtova, l’autora de les memòries n’extreu els moments més significatius. Les hores més dures, en què uns i altres es consumien de fam, immersos en la misèria i en unes condicions de vida pèssimes, tot agreujat per la por constant a una detenció, alternen amb estones de bon humor, hores de converses inacabables, discussions literàries al final de les quals solien fer broma sobre els anys de condemna a Sibèria que s’havien guanyat amb tot el que havien dit al llarg d’una nit.
Actualment, la meva capacitat de control i d’autodisciplina s’ha afeblit i escric aquestes pàgines, malgrat que em diguin que aquells anys han de ser recordats amb molt de tacte. L’única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme i sap distingir entre el que realment compta —el nostre objectiu— i el que és accessori —la pròpia vida mutilada i trepitjada. (Pàg. 462)
Com no podia ser d’altra manera, quan van aparèixer publicades l’any 1970, aquestes memòries van disgustar molta gent, especialment un gran nombre d’escriptors i intel·lectuals de renom que no hi sortien gaire ben parats. Nadejda va explicar-ho tot: les dificultats amb què Óssip i ella es van haver d’enfrontar en mil i una ocasions, les traves que alguns els van posar, les enveges i els odis, les actuacions dels qui s’adherien plenament al règim estalinista, les dels qui optaven per callar i simular que no veien res o que hi podien fer menys. En l’època de les grans purgues, quan centenars de milers de russos van ser deportats als camps de treballs forçats, on els esperava una mort gairebé segura, la por justificava moltes actituds. I, tanmateix, al cap dels anys, les misèries de molts individus van quedar al descobert perquè una doneta insignificant com Nadejda va decidir narrar-les sense pèls a la llengua.
Però Nadejda no es conforma a explicar la seva visió del que va passar; també reflexiona, intenta comprendre el perquè de certs comportaments, i és així que les seves disquisicions converteixen alguns capítols en petits tractats sobre el feixisme, l’antisemitisme, el comportament de la massa davant d’un poder totalitari —una massa abocada a sostenir el règim que la reprimeix—, la vida als camps de treballs forçats o als pobles i petites ciutats on van a parar els deportats que no tenen permís per residir en cap gran ciutat i on malviuen enmig de grans dificultats econòmiques. La seva narració de les corrupteles, la xarxa d’informadors i delators o els petits dictadors que ocupen càrrecs en totes les escales de l’Administració, per bé que crua, no està exempta a voltes d’un cert sentit de l’humor tan fi… com despietat.
Blok ja parlava de la fi d’una civilització que havia substituït la cultura, i comparava la nostra època amb la caiguda de Roma. Segons Blok, la civilització individualista, mancada d’integritat, havia quedat destruïda, i havia arrossegat al mateix temps en la caiguda l’humanisme i els valors ètics. A ocupar el seu lloc venien masses de bàrbars, no tocats per la civilització, que conservaven l’«esperit de la música» i eren portadors d’una cultura nova. És interessant fer notar que per a Blok aquestes masses havien de ser germàniques o eslaves, com si ja el 1918 pressentís el feixisme… (Pàg. 406)
En altres moments s’entreté en petits detalls de la vida en comú amb Óssip, de la intimitat d’altres famílies amb qui van tenir relació. El relat pren llavors un to més intimista, i Nadejda ens parla de la felicitat, del pensament de la mort i l’instint de supervivència, de la idea del suïcidi, o del petit plaer d’un àpat frugal improvisat. Totes les anècdotes i històries, tots els records, estan cosits per mitjà d’una narració precisa, enriquida per tota sort de matisacions, sovint per les mateixes interpretacions que fa l’autora dels fets explicats, de manera que el text resultant guanya profunditat, interès, i també bellesa.
A la guerra, als camps de treball i en el període de terror la gent pensa molt menys en la mort i encara menys en el suïcidi que en la vida normal i corrent. Quan a la terra es formen concentracions de terror letal i munts de problemes absolutament insolubles, les qüestions de caràcter general passen a un segon terme. ¿Per què hem de témer les forces de la natura i les lleis eternes de l’existència si la por ja adopta entre nosaltres una forma social plenament tangible? Per molt estrany que sembli, en això consisteix justament no tan sols l’horror, sinó també la riquesa de la nostra vida. ¿Qui sap què és, això de la felicitat? La plenitud i la intensitat de la vida són conceptes més concrets que la tan celebrada felicitat. (Pàg. 424)
Nadejda Mandelstam va tenir un objectiu a la seva vida —més enllà de conservar-la, cosa que va exigir bona part de les seves forces i la concurrència d’unes quantes casualitats—: preservar la memòria d’Óssip Mandelstam i els poemes que aquest va escriure durant un llarg període de temps sense poder-los publicar. Gràcies a ela podem avui llegir l’obra d’un dels poetes russos més grans. Per assolir els seus fins, Nadejda va haver de fer tota mena de sacrificis, però del més gran tan sols en prenem consciència un cop llegides aquestes memòries: va sacrificar la seva pròpia vida com a escriptora. I ara sabem de què hauria estat capaç. Llegim-la almenys, retem-li aquest homenatge, gaudim del seu talent.
L'Acció Paral·lela 