Civilitat

He cridat, he bramulat,
he esgaripat durant hores
des del sofà de casa,
begut l’enteniment,
saturada la capacitat de comprensió,
com si fos ara jo l’únic
habitant del món
—monstruós, ensalvatgit—,
com a única manera
de mantenir encara una espurna
de consciència, i, doncs,
de capacitat de recuperar
seny i constants vitals.

Llavors he llençat bosses
plenes d’escombraries
i de llibres dolents
pel balcó sense por
que ningú pugi a dir-me res,
perquè ningú no puja
a dir-te res mai quan
crides i bramules i esparipes
i empastifes i abandones
la senda de la civilitat.
Fas i vius.
I mai no mors.