Formigó armat

Probablement, ressenyar cada novel·la que llegim de Thomas Bernhard pot ser considerat un exercici sense gaire sentit, perquè la major part de narracions de l’austríac formen un bloc prou homogeni per afirmar que és un d’aquells autors que escriuen un i altre cop el mateix llibre. Una afirmació que, si goséssim fer-la, no tindria en aquest cas cap connotació pejorativa; ans al contrari, serviria més aviat per deixar clara la idea que l’obra de Bernhard és, no tan sols sòlida i contundent com un bloc de formigó armat, sinó també excepcionalment distingible i coherent d’una punta a l’altra.

Però no és del tot cert, esclar: Bernhard no escriu sempre el mateix llibre. Moltes de les seves narracions tenen sens dubte molts punts en comú: solen ser breus —Extinción és una excepció—, tenen per narrador un personatge malalt o pertorbat i estan escrites com a monòlegs asfixiants, vertiginosos, al llarg dels quals assistim a la confessió de totes les obsessions a què Bernhard ens té acostumats: la incapacitat d’actuar, la bogeria, la impossibilitat de relacionar-se amb altres persones, la putrefacció de la societat austríaca… Però cada obra planteja una situació determinada, presenta unes personatges i culmina amb un desenllaç propi; totes afegeixen matisos al compactíssim discurs bernhardià.

Ara acabem de llegir Formigó (traducció de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo, 2020), publicada el 1982. El narrador, Rudolf, està a punt començar un treball sobre Mendelssohn Bartholdy, per al qual fa deu anys que es prepara, però no se sent capaç d’asseure’s a escriure la primera frase, una decisió que ajorna indefinidament amb tota mena d’excuses. La principal és la presència, primer, i l’absència, després, de la seva germana, amb qui aparentment manté una relació molt complicada. N’hi ha d’altres, com el fet de viure a Àustria, ja sigui a Viena, ja sigui a la casa de camp que ocupa en el moment inicial del relat. Finalment pren la decisió de fer un viatge a Mallorca, una destinació que ha sovintejat al llarg de molts anys. Així doncs, s’instal·la en un hotel de Palma amb tot el material que necessita per començar a redactar l’estudi sobre el músic. Vagi on vagi, però, Rudolf no aconseguirà dur a terme el treball, de la mateixa manera que mai no ha aconseguit dur a terme res, fer realitat cap propòsit.

Un fil ben prim, per tant, però suficient perquè Bernhard ens presenti un personatge transtornat, sumit en l’aïllament, queixós, rendista: un paràsit, i ens torni a parlar de tot allò que l’obsedeix. Totes les senyes d’identitat de l’autor són aquí presents, tant temàtiques com formals, com les repeticions i reiteracions contínues, la mescla de frases breus i tallants amb llargues oracions enrevessades i plenes d’incisos, l’absència de cap punt i apart. I l’hostilitat del món a què s’ha d’enfrontar algú tan fràgil com Rudolf. Una hostilitat que ha anat esdevenint cada cop més profètica. Si fa anys llegint una d’aquestes novel·les de Bernhard no podies evitar un somrís davant les exageracions, els exabruptes i la incontinència verbal de l’autor a l’hora de descriure la seva època, avui el somrís, si apareix, queda glaçat quan ens adonem que la distància entre el món que descriu i el món en què vivim s’ha escurçat pràcticament fins a desaparèixer.

Si pogués no llegir més els diaris fastigosos que s’editen a casa nostra, que no són en absolut diaris, sinó només papers plens de brutícia, que són publicats per uns arribistes cobdiciosos, si pogués no veure més tot això que m’envolta!, vaig dir-me. Una falsedat, com ara veig, em seguia, mentre seia a la meva butaca esperant el moment de la partida, una altra. Deixo un país completament desfet, una forma d’estat repugnant, del qual un s’horroritza cada matí. Primer el van explotar i el van llançar els anomentats conservadors, ara els anomentas socialistes. (Pàg. 91)

Potser aquesta constatació ens pot servir de consol fins a un cert punt; el consol que ens pot proporcionar comprovar novament que el món ja fa molt de temps que va a mal borràs —o, si més no, que ens ho sembla als qui l’habitem—, que Bernhard, com altres abans que ell, ja pensava el mateix: que el nostre món occidental no pot estar més en decadència, que la nostra societat supura per tot arreu, amb la massa d’individus irresponsables que la formen, amb els polítics corruptes i mediocres, amb la cultura relegada al fons de l’armari o convertida en tot menys en cultura, amb el sistema d’ensenyament desballestat, amb les relacions entre uns i altres pervertides o malsanes, etc. Sí, podem pensar que les coses estan molt malament avui: no serem els primers a fer-ho, ja ho sabem, ni serem gaire originals.

Aquesta és la grandesa dels escriptors canònics: que allò que escriuen respecte del seu temps serveix per a tots els temps. Per això la seva obra no passa mai de moda ni prescriu, no queda ultrapassada, i ens permet emmirallar-nos-hi per conèixer millor el món en què vivim i, quan cal, aprendre a treure ferro als discursos més desesperançats. I és que, en el fons, rere la desesperació bernhardiana sol haver-hi sempre algun lloc on aferrar-se per evitar ser arrossegats cap a l’abisme. Cert, n’hi ha pocs, d’agafadors, però n’hi ha algun. A Formigó, per exemple, trobem la figura  de la Kienesberg, la dona que té cura de la casa de Rudolf, discreta i eficient, o també, al capdavall, la mateixa germana…

La traducció de Clara Formosa Plans és fluida, molt llegidora. Ara, al llarg del text hi ha diferents errades de llengua que una bona correcció hauria polit, un defecte que ja remarcàvem en parlar d’una altra traducció de Bernhard, la novel·la . Aquí el problema és menor, però en un volum tan bonic ens agradaria que la correcció del text també fos òptima.

Desenes de milers de vídues alemanyes troben cada any per Nadal sota l’arbre de Nadal, uns dels anomentats tiquets d’hivernada, una de les anomenades llargues estades, com ho ofereixen a grapats les agències de viatges a tots els hotels possibles entre els més abominables de Mallorca, i les envien de viatge a Mallorca, d’on, aquest és el desig secret dels seus fills i compradors dels bons de viatge, si és possible no tornaran mai més i si tornen, serà només com els anomenats joschi, que en l’argot de les agències de viatges vol dir com a cadàver embolicat en una bossa per a congelats. Naturalment jo també conec aquesta Mallorca i aquesta Palma. Viure al Zenith és la cosa més depriment, esmorzar al que en diuen un menjador, que és un soterrani fosc i sense aire, pudent, amb uns mobles de plàstic bruts i trencats i amb uns ancians i unes ancianes ja agonitzants que es mouen amb crosses a dures penes, i gaudir de les vistes al mar a través dels murs infranquejables de formigó de les altes cases de pisos de lloguer només a cinc o sis metres de la finestra. (Pàg. 118)

El formigó ens envolta a tots, és omnipresent en el nostre paisatge, i al final a tots ens espera el mateix destí: un forat de formigó. Mentrestant ens salva la literatura.

One thought on “Formigó armat

  1. “Formigó” m’ha agradat molt. De Bernhard és una de les que més m’ha agradat. El conte, dintre de la novel•la, de la parella alemanya que s’instal•la a Mallorca i que acaba d’una manera tràgica és boníssim. Em faig creus que Bernhard m’agradi tant i que el pugui llegir sense entrebancs. Encara no m’ho explico.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.