Veritat i justícia

Veritat i justícia és tot el que cal per delatar l’Anticrist, per conjurar-ne el perill, per fer que fracassin tots els seus intents de corrompre els humans i dur-los pel camí de l’odi i la violència. Ah, però què difícils que són de trobar i mantenir en els temps que corren, devia pensar Josep Roth mentre escrivia L’Anticrist, un assaig narrat que va publicar el 1934, un any després de l’ascens definitiu d’Adolf Hitler al poder i de veure com els seus propis llibres eren cremats arran de la famosa i infausta «Acció contra l’esperit antialemany».

Però no ens penséssim que el llibre de Roth es limita a comparar la figura de l’Anticrist bíblic amb Hitler. Les coses són més complexes: el mal campa lliure entre els homes —entre tota classe d’homes—, entre els diferents pobles del món —inclòs el jueu—, entre gent de qualsevol ideologia, i només se’l pot foragitar esgrimint la veritat i la justícia com a armes. Dos anys després de l’aparició de L’Anticrist de Roth, Klaus Mann continuaria demostrant fins a quin punt l’enemic s’amaga on menys t’ho esperes amb la seva magnífica novel·la Mephisto.

Semblarà un tòpic dir que Roth fou un visionari, però no es pot negar que la dissecció que fa de l’època que li va tocar viure demostra que es va avançar a altres intel·lectuals contemporanis seus, com Stefan Zweig o Thomas Mann, i la seva obra, llegida avui, sorprèn per la vigència i oportunitat: és un mirall que ens retorna la imatge dels nostres temps, una imatge en què preferiríem no veure’ns representats. La seva anàlisi és tan fina, abasta aspectes tan diversos, penetra tan endins en les contradiccions de la condició humana, que per força supera el pas del temps i arriba fins a nosaltres amb tota la força per fer-nos adonar que, tot referint-se a uns anys concrets, ens parla d’avui, d’ahir, de qualsevol moment al llarg de la història de la humanitat.

A L’Anticrist (Adesiara, 2020, traducció de Pilar Estelrich i Arce), Roth es posa en la pell d’un intel·lectual que és contractat per un diari perquè volti pel món i descrigui el que veu —però perquè ho descrigui d’una determinada manera si no vol ser despatxat. Els seus viatges el porten a la Rússia comunista, als Estats Units, on floreix la indústria de Hollywood, a la mateixa Alemanya de la postguerra, castigada per la inflació. Arreu parla amb homes justos i injustos, busca les causes que han provocat el triomf de l’Anticrist en tantes nacions, en tants àmbits de la civilització, i treu les seves pròpies conclusions.

La dignitat de l’ésser humà resideix en el poder. La llibertat es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han feta fora. I ha quedat petrificada. (Pàp. 108)

Una idea travessa el relat amb insistència: sense veritat ni justícia —i sense amor—, les intencions més belles poden veure’s corrompudes. Que fàcil que és que les paraules perdin el seu sentit veritable quan són dites amb ànsia de fer mal, de mentir, de tergiversar els fets, i aleshores la gent comença a repetir frases i expressions que van quedant buides de sentit.

Noms! Noms! Sons sense forma: despulles que retrunyen, buides, per designar fenòmens inimaginables, és a dir, mancats de cos i de vida. (Pàg. 35)

I pertot arreu, fins i tot on no es trobava escrita, es percebia la presència de la frase que iguala en niciesa la que afirma que la religió és l’opi: em refereixo a la frase «La cultura és poder». (…) Així doncs, a conseqüència d’aquesta frase estúpida, la gent que havia estat impotent durant tant temps, ben igual que els infants, es veia obligada a creure que la cultura comporta alguna recompensa diferent de la que constitueix ella mateixa: cultura, precisament. (Pàg. 102-103)

L’ús que fan del poder els poderosos, el paper que s’atorga a la cultura, la tergiversació del sentit dels mots, la confusió entre veritat i mentida o entre justícia i injustícia… Roth repassa totes les estratègies que posa en joc l’Anticrist per dur a terme les seves maquinacions, per fer que el mal prevalgui i perduri per damunt del bé, sobretot en un món on el silenci i la calma són cada cop béns més escassos, i on la gent viu amuntegada i apressada («la bondat necessita temps i espai», rebla Roth).

L’Anticrist és una bona lectura per als nostres dies de semiconfinament, de frases repetides fins a l’extenuació, de paraules buides —i buidades— de sentit. Ho és perquè no hi manca l’humor —aquell humor que a tot estirar et fa esbossar un lleu somrís— i malgrat que alguna pàgina hagi resistit menys bé el pas del temps. Ho és perquè ens fa veure que tots, cadacun de nosaltres, estem exposats a ser temptats per l’Anticrist. Sap prou bé per què ho diu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.