La més gran declaració d’amor

Poques vegades trobarem una novel·la en què l’autor mateix —per mitjà de la veu del narrador, per descomptat— reveli els principals defectes que el lector hi podrà trobar, o en què s’hi inclogui un epíleg que expliqui el llibre a fi que a aquest lector li sigui més fàcil interpretar el que acaba de llegir. Aquestes i altres particularitats fan de Fins a la mort un llibre singular i inclassificable. L’escriptor francès Louis Aragon (1897-1982) la va publicar el 1965, per bé que l’any 1969 hi va afegir l’epíleg que apareix en la versió definitiva, que hem llegit en la traducció de Joan Casas (Edicions 62, 1992).

Es tracta d’una obra experimental que sabran gaudir els qui busquen de tant en tant alguna d’aquelles novel·les que se salten la major part de normes establertes i que exigeixen del lector que sàpiga deixar-se dur per camins poc fressats, fins i tot enrevessats, sense amoïnar-se gaire si tot sovint perd el fil de la història —o de les històries— que ens estan narrant, si confon personatges i situacions, si la lectura el fa endinsar per un caos tot just il·luminat ara i adés per esclats de comprensibilitat o de bellesa.

Començar a llegir un llibre com aquest, doncs, és un risc. Tal com hem insistit en altres apunts del blog amb relació a certes obres, aquesta no és una novel·la que es deixi recomanar. Cadascú ha de decidir si vol entrar o no en el món que ens proposa Aragon, a pesar de la seva pròpia confessió: «Ja ho sé que soc un novel·lista mediocre, sense imaginació, sense poder humà. Dotat potser d’un cert sentit poètic, i d’una mena de facilitat verbal. Les meves novel·les, fet i fet, són només obres de llenguatge. No és perquè m’ho diguin els crítics. Agraden o no agraden. Per què la Falguera no n’hauria de notar la buidor, ella en qui el cant és substància, a la vegada l’ànima i la carn unides?» (pàg. 283).

Buidor? Faramalla? No ens enganyéssim, en aquest món hi ha molt més del que sembla. Hi trobarem un narrador que es desdobla en dos personatges i que estima una dona, la Falguera; l’estima amb bogeria, i d’aquí ve que de seguida confessi que està gelós del personatge en qui es desdobla, és a dir, d’ell mateix, fins al punt que pren la determinació de matar-lo. Aquest és el punt de partida que el duu a escriure el llibre que tenim a les mans i a fer-se preguntes sobre la manera d’escriure’l, a teoritzar sobre la construcció de la novel·la. Aviat comencen a treure el cap digressions de tota mena, històries secundàries, referències a altres llibres i altres autors; els paràmetres d’espai i temps es desdibuixen com ho fa el fil que segueix el relat, i el lector se sent engolit per un xuclador de la mateixa manera que Alícia és engolida pel mirall.

I és que la cosa, com podrà comprovar qui llegeixi Fins a la mort, va de miralls: de la imatge que aquests reflecteixen del narrador —o del que passa quan no en reflecteixen cap…—; del mirall que Stendhal passeja al llarg del camí mentre escriu i del que fa servir Aragon per mirar de fer avançar el relat dins del solc del realisme per on transita aquesta novel·la gairebé impossible. També del mirall que feien servir els pintors per fer els seus autoretrats, una idea que el narrador fa seva i que situa l’obra a l’avantsala de l’autoficció dels nostres dies.

En fi, estic a punt de dir que «Fins a la mort», al capdavall, no és més que una variació sobre la idea de mirall, on, per a mi, l’escala dels reflexos va de la llum enlluernadora a les tenebres, i el mirall tant pot ser obscur com lluminós, tant pot servir per mostra com per deformar, per amagar… Mirin. (Pàg. 362)

Teoria de la novel·la, reflexió sobre la idea del mirall… Tot això i molt més hi trobarem. Però si haguéssim de definir Fins a la mort amb ben poques paraules potser hauríem de dir que és una immensa declaració d’amor de l’autor cap a la seva dona, Elsa Triolet. Aragon, que en els seus inicis va participar activament en moviments com el dadaisme o el surrealisme, al costat de Paul Éluard, Tristan Tzara o André Breton, signa amb aquest llibre una veritable obra d’amour fou, que el confirma com el poeta de l’amor.

Tot Dinamarca ignora que tu m’ets Murmuri, tot Dinamarca ignora els nostres amors, com el sol, a ple migdia, una finestra oberta sobre el cel. Ningú no sap que t’estimo, i que tu m’estimes, molt menys. Ah, podria cridar el teu nom dalt de les teulades, fer-ne campanes, portar a la vista de tots aquest anell amb un sàfir blau que tothom ha vist al teu dit, ensenyar l’estoig que ningú llevat de mi no pot obrir, on guardo el teu retrat, pintat pel jove Abildgaar, que acaba de tornar de Roma, podria dir qualsevol cosa, després d’emborratxar-me a les tavernes, rodolar pels reguerots amb les paraules de la teva orella, o enfilar-me dalt d’una oca salvatge per proclamar damunt les teulades de turquesa aquesta glòria de tu als meus braços, la gent és sorda, estimada, tenen les ninetes foradades, el cor immòbil i qui sap on, no saben que t’estimo, i encara que ho sabessin no ho sabrien, Murmuri! Pensa que hauria pogut deixar escapar el ressò del teu nom com un vague Petrarca, i haurien rigut de mi, dient Laura Laura, ja hi torna amb la seva Laura. Es pensa que n’hi ha prou amb dir Laura perquè sigui primavera, xiuxiuejar Laura i que el rossinyol respongui, cantar Laura i ja som a Sant Joan quan floreix el llorer. Ah, maleït aquell a qui l’amor se li escapa, i serà la riota de tots, vinga, ensenya’ns aquesta Laura, que la puguem comparar… Jo soc aquell que mai no ha dit a l’eco el nom de Murmuri, el nom murmurat als murs, dins la nit pels murs emmurallada… (Pàg. 165)

No podia ser d’altra manera: en un llibre que parla de l’amor hi havia d’aparèixer Laura, com hi apareixerà Otel·lo quan es parla de la gelosia, o Mr. Teste quan ens mostra un autor al costat del seu personatge estimat, o Dr. Jekill i Mr. Hyde quan… Bé, no cal que hi insistim. El cas és que hi ha moltes maneres d’acabar l’any: Aragon ens proposa enfilar-nos a les teulades i declarar-nos. Esclar, no s’hi val fer-ho davant del mirall.

Bon 2021!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.