Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

L’aliteratura

Una bona representació del nouveau roman

I si la millor literatura fos l’aliteratura? Esclar: però què és l’aliteratura? L’escriptor i crític francès Claude Mauriac s’empesca aquest terme l’any 1956 i el fa aparèixer en un article publicat a Le Figaro on defineix l’aliteratura com «la literatura alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». Mauriac considera que l’aliteratura és «un centre mai no assolit, però cap al qual s’adrecen, des que hi ha homes i des que aquests escriuen, els autors honestos». El 1958 desenvolupa llargament les seves idees en l’assaig L’Alittérature contemporaine, on continua parlant d’aquesta classe de literatura «purificada de tot allò que és simulació, mentida, pretensions, inflació verbal».

A què fa referència Mauriac? El crític francès pensa en la mena de narrativa que en aquella segona meitat dels anys cinquanta conreen els escriptors pertanyents al moviment del noveau roman: Robbe-Grillet, Sarraute, Butor i companyia, autors que tenen com a referents figures com Huysmans, Joyce, Proust o Kafka. Mauriac, a la literatura llastada pels defectes esmentats hi contraposa una manera d’escriure que partint de la veritat busqui l’autenticitat i la precisió verbal, si pot ser recorrent a l’economia de recursos. No es tracta d’imitar els grans referents, sinó d’endinsar-se en els camins poc fressats que aquests havien obert en el camp de la narrativa, tal com havia intentat abans Samuel Beckett. També Valéry és un antecedent a tenir en compte per a ells gràcies a l’exercici que es proposa amb el seu Monsieur Teste.

És innegable que en l’òrbita del nouveau roman van aparèixer un bon grapat d’obres destacades, com La modification (Butor) o La jalousie (Robbe-Grillet), que posen en joc alguns dels principis del moviment. És curiós que a les seves memòries Simone de Beauvoir, sempre atenta a tot allò nou que es produeix, no en parli pràcticament gens, d’aquestes obres. A penes fa un comentari d’esquitllentes al terme alittérature, sense mostrar-hi gaire interès. Però, ben mirat, no és curiós, és lògic: la seva narrativa, de concepció gens experimental, s’allunya del que feien Sarraute, Butor, etc. Tant Beauvoir com Sartre es movien literàriament per terrenys molt diferents dels que trepitjaven els nouveauromanistes, i en la França convulsa de finals dels cinquanta, sacsejada per la guerra d’Algèria i conflictes de tota mena, esvalotada per l’extrema dreta i gairebé abocada a una guerra civil, amb l’ombra de De Gaulle inflant-se amb cada disturbi, els intel·lectuals, cadascun des de la seva trinxera, dosificaven tant com sabien els elogis als adversaris. I gairebé tothom era un adversari.

Llegit avui, el terme aliteratura continua essent suggeridor. És forta la temptació de robar-li el mot a Mauriac per referir-nos a certs autors que van escriure en dècades posteriors com Thomas Bernhard, W. G. Sebald o Ilse Aichinger, noms que ens remeten a una narrativa molt particular i distintiva, que defuig tot encasellament i, sobretot, els camins fressats. Però en els nostres temps, tant o més convulsos socialment i políticament que els de la França de finals dels cinquanta però, per descomptat, molt més aterridors des del punt de vista cultural o intel·lectual, hi ha encara una altra temptació: la d’entendre aquesta absència de «facilitats» de què parlava Mauriac com una mera absència de qualitat literària. La de considerar, doncs, que l’aliteratura abasta tot aquell conjunt d’obres que no només no estan alliberades d’aquelles facilitats, sinó que justament s’hi recolzen i n’abusen fins a aconseguir enfarfegar el lector mínimament exigent. ¿Què són, si no, aquelles novel·les que ho donen tot mastegat al lector, que el condueixen per un camí absolutament ben marcat, farcit de roderes, ratlles, avisos i recordatoris perquè no es perdi mentre llegeix, a fi que no se li escapi cap punt primordial de la trama i senti la necessitat de passar de capítol, de continuar avançant fins al final?

Sí, la temptació és forta. Per evitar aquesta confusió potser hauríem d’atrevir-nos a crear un altre mot i a parlar de eliteratura… D’acord, no cal; encara ens hi faríem mal. El que cal ja ho sap cadascú. No s’hi valen receptes ni consells. Tan sols recordar que, com ja estat dit tantes vegades, quan al davant se’ns presenten dos camins seguir el menys fressat sol fer la diferència. I aquesta és una tria que hem de fer sovint quan ens plantem davant d’una taula plena de volums en una llibreria. De concessions, ben poques.

La gran simfonia

«Passar, parlar», dèiem l’altre dia a propòsit de Jaccottet, de Gracq, de poetes i narradors que han caminat per paisatges molt concrets i que ens han explicat què hi han vist, què els han suggerit els llocs per on han passat, quines descobertes hi han fet. Sospitem prou que de vegades el passeig ha estat del tot premeditat, o fins i tot que no ha estat sinó una excusa per parlar-nos de tot allò que l’autor volia dir-nos.

Doncs bé, en aquella llista d’escriptors no hi podia faltar W. G. Sebald, que amb Els anells de Saturn se’ns revela com un excursionista particular i un narrador excepcional. Això ja ho sabíem, esclar. Des de l’any 2018 hem pogut llegir i rellegir tant com hem volgut Austerlitz, la seva obra cabdal, gràcies a l’Editorial Flâneur i a l’Anna Soler Horta, que en va fer la traducció al català. Ara, traductora i editors s’han tornat a aliar per oferir-nos aquest nou esplèndid volum en què Sebald descriu la seva «peregrinació» per un racó força deshabitat de la costa est anglesa. Una peregrinació que no és només per llocs físics, sinó també per diferents moments històrics, i amb la qual Sebald ens permet acompanyar-lo en la seva descoberta de tota una sèrie de fets, d’obres, de personatges, d’indrets que configuren un retaule formidable, que no deixa de ser esglaiador, de la nostra civilització.

L’ excursió té lloc al comtat de Suffolk i comença l’agost del 1992, tal com se’ns indica a la primera frase del llibre. La data és rellevant perquè quan llegim Sebald, nascut l’any 1944, tendim a oblidar que va produir la seva obra narrativa a finals dels vuitanta i, bàsicament, durant els anys noranta del segle passat, i que Austerlitz va aparèixer publicada el 2001, just abans de la seva mort prematura. I tendim a oblidar-ho perquè la sensació que ens envaeix en llegir-lo és que som davant d’un clàssic, davant d’un autor tan singular, tan irrepetible i tan bo que no ens sembla que pugui pertànyer a la nostra època. Per això no ens deixa de sorprendre que Els anells de Saturn aparegués per primera vegada en alemany el 1995, o que Austerlitz sigui una obra del nostre segle.

El relat, doncs, arrenca l’agost de 1992, però, abans que sapiguem res dels llocs que visitarà el narrador, aquest ens assabenta que un any més tard va caure malalt i va haver de ser hospitalitzat; havia quedat pràcticament immobilitzat, un fet que el duu a parlar-nos de Michael Parkinson, un personatge que també solia fer excursions a peu motivades per les seves recerques, i de la professora Janine Dakyns, bona amiga del primer i gran especialista en Flaubert. Tots dos havien mort en poc temps de diferència, però seguint el fil de les seves recerques Sebald va a parar a Thomas Browne, un metge i escriptor del segle XVII, i d’aquest a Rembrandt, Descartes, Borges… Comença així el perible per èpoques, llocs, obres, que Sebald enfila dins la narració amb el seu estil únic, insòlitament fluid. Al lector li fa sempre la sensació que està immers dins un relat, que li estan explicant una història, un conte, per bé que les dades, la informació, la quantitat de coneixement que acompanyen aquest relat i li donen cos siguin immenses. El to, crepuscular, també ve marcat perfectament des d’aquestes primeres pàgines: malalties, decessos, decadència són mots i estats que van apareixent mentre la narració avança. Que sapiguem, a Saturn no hi ha pas indicis de vida.

Com la cua d’un vestit, les ombres nocturnes s’arrosseguen per l’esfera terrestre, i continua Browne, com que gairebé totes les criatures, meridià rere meridià, s’ajacen després de la posta de sol, si acompanyéssim el sol ponent podríem veure el món que habitem ple tothora de cossos ajaguts, com si els hagués segat i collit la dalla de Saturn —un cementiri interminable per a una humanitat epilèptica. (Pàg. 87)

En el segon dels deu capítols en que està dividida l’obra tornem a l’agost del 1992 i, ara sí, ens assabentem que el narrador es dirigeix a Lowestoft procedent de Norwich. Des de la modesta i vinguda a menys localitat de Lowestoft anirà resseguint la costa en direcció sud. Acompanyarem Sebald en les seves marrades per carreteres i corriols, prats i jardins, platges i maresmes, camp a través, i en les visites que fa a monuments i ruïnes, antigues mansions i edificacions que tenen un passat que sovint ens serà també narrat: sabrem qui hi va viure i prosperar, qui va patir la decadència i va morir entre aquelles parets; quins lligams s’hi establien amb el món exterior. Coneixerem la història de famílies i llinatges, l’auge de grans fortunes i l’ensulsiada posterior.

A voltes Sebald també visitarà algun amic que viu a la zona. Amb uns i altres, el passeig per aquell racó de la costa est d’Anglaterra es convertirà en un passeig per l’art i la literatura, per la història —per descomptat, pels grans desastres de la civilització humana, que inevitablement passen per les grans guerres del segle XX, l’Holocaust, els Balcans, però també pel convuls i desconegut segle XIX xinès, pels estralls que la colonització va fer a l’Àfrica, pels Estats Units, etc.—, en definitiva, per la condició humana en tota la seva dimensió.

La vida, escriu a la seva atractiva tia Marguerite Poradowska, que acaba d’enviudar i resideix a Brussel·les, és una tragicomèdia —beaucoup des rêves, un rare éclair de bonheur, un peu de colère, puis le desillusionnement, des années de souffrance et la fin— en què, per bé o per mal, cadascú ha de fer el seu paper. (Pàg. 128)

Al llarg d’aquest passeig, del recorregut que ens proposa Sebald, assistim a moments d’una intensitat altíssima, en què el lector es pot sentir commocionat pel que s’explica. Hi ha pàgines on la descripció del paisatge —sempre dramàtic— guanya protagonisme; en d’altres ho fan les històries personals que desfilen davant els nostres ulls. No tot el llibre, però, manté la mateixa intensitat. Un té la sensació que des de la pàgina inicial hi ha un in crescendo que no s’atura durant dues terceres parts de la novel·la. A partir de llavors ve una baixada suau fins al final, aquell desinflament que trobem també en algunes grans simfonies —ara em ve al cap la quarta simfonia de Xostakóvitx—, just abans del final, una distensió, si més no il·lusòria, que ens ajuda a fer-nos càrrec del que acabem d’escoltar o, en el cas que ens ocupa, del que acabem de llegir.

Tots els mecanismes que Sebald posa en joc a Els anells de Saturn els afinarà definitivament en la seva obra mestra, Austerlitz. El nivell, però, ja és estel·lar.