Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.