Elogi de la modèstia

Tot i que són prou escadusseres, a L’Acció Paral·lela fem de tant en tant alguna excursió per la literatura que es conrea avui dia, que es ven bé i que rep elogis a tort i a dret. La primera marrada de l’any ens ha dut fins a La drecera (Edicions del Periscopi, 2020), l’última novel·la publicada per Miquel Martín i Serra. Apareguda al juny de l’any passat, al setembre ja anava per la cinquena reimpressió.

Aquest relat de dimensions contingudes —es llegeix en dues tardes de lectura reposada— narra el moment just en què un noiet d’un poble empordanès fa el pas de la infantesa a l’adolescència. Els seus pares són masovers i treballen a sou d’una família d’estiuejants benestants que passen les vacances i molts caps de setmana al xalet de l’Empordà, lluny de la gran ciutat. Al llarg de la narració assistirem al dia a dia del noi i veurem com evoluciona la seva relació amb els pares, els amics, els amos del xalet i tot un altre seguit de personatges, algun amb un pes determinant en la història que se’ns explica. De coses en passen poques, perquè així sol ser la vida d’un vailet, però tot el que passa juga un paper en el trànsit del protagonista cap a l’adolescència. Paral·lelament, el món que l’envolta també pateix transformacions: els costums, els modes de vida, el paisatge…

Miquel Martín té a les mans un argument molt senzill i gens nou, per descomptat, però trena bé els fils per construir un relat ben travat i al qual se li poden retreure ben pocs defectes. Els defectes, més aviat, cal atribuir-los als ditirambes, a les lloances desmesurades que s’han escrit sobre aquesta obra i que omplen les xarxes i els pocs espais que encara queden reservats a la crítica literària. Com sol passar en aquests casos, els elogis que hàgim pogut llegir prèviament amb relació al llibre són un mal company de viatge. I amb això no volem dir que La drecera no tingui qualitats dignes d’esment; volem dir que les expectatives creades fan més mal que bé a l’hora d’encarar-ne la lectura.

Hem d’admetre de seguida que tampoc no és just criticar un llibre així només perquè no ha complert amb les expectatives que hi teníem dipositades. Aquest és el nostre problema, com a lectors. Segurament, Miquel Martín no pretenia fer cap bildungsroman, com ha afirmat algú, sinó simplement parlar d’un lloc, d’un temps i de com viu i es veu afectat pel que viu un noi de poble. I és això el que trobem a La drecera. En aquest llibre res no hi grinyola, tot hi està ben articulat, començant per la llengua i pel to, que en general casen perfectament amb la veu narrativa i amb el que se’ns explica.

Ara bé, si res no hi grinyola no és tan sols perquè totes les peces del relat encaixen bé; és també perquè el mecanisme, sòlid, té poques complicacions. En general, quan un comença a llegir intueix aviat per on aniran els trets, i les primeres pàgines confirmen les sospites: la història és prou previsible i el retrat de l’època ens durà per tota mena de llocs comuns: els jocs d’infantesa, les referències a la gastronomia (l’arròs a la cassola de la mare, les postres dels diumenges, la matança del porc), l’escola, el despertar sexual, les amistats, les excursions, el Barça, les contraposicions amos/masovers, camp/ciutat, pagesia/progrés, etc. Hi trobem la professora que creu en les possibilitats del nen i l’esperona, l’amic més gran que fa de conseller i confident, la noia que provoca el primer enamorament…

Malgrat la impressió del déjà-vu, el cert és que tots aquests elements troben el lloc adient en aquest relat modest, gens pretenciós i ben resolt. Estic segur que Miquel Martín ha reexit a fer el que pretenia.

A partir d’aquí, inflar els elogis o subratllar en excés la importància del llibre són accions que, a més de ser contraproduents, diuen molt del moment que vivim literàriament.

Ce monde est horrible

Explica Simone de Beauvoir a les seves memòries que el món a principis dels anys seixanta li semblava una cosa horrible. Ella i Sartre, sovint junts però de vegades també per separat, havien viatjat molt i havien visitat i conegut països que a mitjan segle XX vivien uns moments molt convulsos, sinó revolucionaris, o que si més no es trobaven en plena transformació: Grècia, la Xina, la Unió Soviètica, el Brasil, l’antiga Iugoslàvia, etc. En molts llocs d’Europa, com Alemanya, Itàlia, els països de l’Est o el mateix Estat espanyol, encara s’hi veien el rastre de la guerra i els estralls causats per una primera meitat del segle XX demolidora. Rastres que quedaven al descobert en el paisatge, a les ciutats, en l’urbanisme i les infraestructures, però també en la mateixa societat, en les cares dels homes i les dones que ells trobaven en els seus viatges.

Però les imatges més doloroses, l’experiència més dura, no les van haver d’anar a buscar fora: la França de finals dels cinquanta i principis dels seixanta era un país devastat socialment i políticament, una societat dividida en què cada facció veia en els altres l’enemic a combatre i a aniquilar: dretes i esquerres, burgesia i proletariat… Els enfrontaments eren constantment atiats per una extrema dreta cada cop més forta i omnipresent que tenia lligams amb els cossos policials i amb l’exèrcit, que en aquell marasme campava lliurement. Els rumors d’una possible guerra civil eren constants, fins i tot d’un cop d’estat, mentre De Gaulle es deixava estimar i s’oferia com a solució a tots els mals.

Però, quin era l’origen d’aquesta situació? La resposta: la guerra d’Algèria. Feia anys que a Algèria la situació era insostenible. La colònia francesa era un polvorí, i les autoritats i l’exèrcit francès, per mantenir el país sota control i el domini en tots els àmbits, actuaven emprant tots els mitjans que se’ls acudien: la persecució dels opositors, la repressió, l’empresonament, la tortura, els afusellaments, les violacions massives, els camps de concentració… De tot això, a França no n’arribava pràcticament res. Si algú denunciava certes pràctiques, les autoritats les negaven i el denunciant era considerat un traïdor. La premsa va patir tant la censura com l’autocensura, i els intel·lectuals que gosaven reclamar una solució per a Algèria, una sortida que passés perquè els algerians hi diguessin la seva, a més de córrer el risc de ser processats, esdevenien l’objectiu de l’extrema dreta, que multiplicava els atemptats i les intimidacions per tot el país.

Aquest període va ser llarg. Sartre i Beauvoir van significar-se i van donar suport a la causa algeriana: promovien i signaven manifestos, protagonitzaven actes i conferències, assistien a manifestacions, i difonien el conflicte internacionalment aprofitant els seus viatges. De tot això en parla Beauvoir al volum La force des choses. Val la pena cedir-li la veu*:

«Algèria guanyaria. Jutjàvem —com Mollet havia fet abans— «imbècil i cruel» la prolongació de les hostilitats, perquè aquesta condemnava a mort i a tota mena de suplicis centenars de milers d’algerians; a França, sacrificava milers de joves, exigia una mistificació sistemàtica de l’opinió, l’escanyament de les llibertats, la perversió de les ideologies, el deteriorament d’un país encebat de mentides fins al punt de perdre el sentit mateix de la veritat, alienat, despolititzat, passiu, madur per a totes les dimissions, i per a la primera dictadura que vingués.» (Pàg. 89)

«Jo soc una intel·lectual, jo dono valor als mots i a la veritat; jo pateixo cada dia, indefinidament repetida, l’agressió de les mentides escopides per totes les boques. Generals i coronels explicaven que ells menaven una guerra generosa i fins i tot revolucionària. Vam veure aquest fenomen digne d’una barraca de fira: un exèrcit que pensava!» (Pàg. 120-121)

«La independència d’Algèria és un fet incontestable. Arribarà en un any o en cinc anys, amb un acord amb França o contra França, després d’un referèndum o per mitjà de la internacionalització del conflicte, això ho ignoro, però és un fet, i el mateix general De Gaulle, portat al poder pels campions de l’Algèria francesa, es veu avui forçat a reconèixer: “Algerians, Algèria és vostra”. Per tant, ho repeteixo, aquesta independència és certa. El que no ho és pas és el futur de la democràcia a França. Perquè la guerra d’Algèria ha corromput aquest país. La disminució progressiva de les llibertats, la desaparició de la via política, la generalització de la tortura, la insurrecció permanent del poder militar contra el poder civil, marquen una evolució que podem qualificar, sense exagerar, de feixista. Davant d’aquesta evolució, l’esquerra és impotent, i ho continuarà sent si no accepta unir els seus esforços a l’única força que lluita avui realment contra l’enemic comú de les llibertats algerianes i les llibertats franceses. I aquesta força és el FLN. (…) D’una banda, els francesos que ajuden el FLN no se senten pas empesos solament per sentiments generosos cap a un poble oprimit ni es posen tampoc al servei d’una causa estrangera; treballen per a ells mateixos, per la seva llibertat i pel seu futur. Treballen per la instauració a França d’una veritable democràcia. D’altra banda, no estan pas sols, sinó que reben un suport cada cop més nombrós, una simpatia activa o passiva que no para d’augmentar. Ells han sigut l’avantguarda d’un moviment que potser ha desvetllat l’esquerra, enfonsada en una prudència miserable.» (Pàg. 359-360: declaració de Sartre davant dels jutges.)

«Aquest món és horrible.» (Pàg. 411)

«Ell [Lanzmann] em va explicar amb ràbia les pallisses de l’Arc de Triomf: els policies esperaven els algerians a les sortides del metro, els immobilitzaven amb els braços enlaire i els colpejaven; va veure amb els seus propis ulls com els trencaven la cara i els obrien el cap; per protegir-se, els algerians es cobrien la cara amb les mans: les hi colpejaven; van trobar cadàvers penjats als arbres del Bois de Boulogne i d’altres, desfigurats i mutilats, al Sena.» (Pàg. 430)

«En aquest estat policial que era actualment França, l’esquerra no tenia gairebé cap possibilitat d’actuar.» (Pàg. 432)

«Ningú no dubtava que la independència no fos a tocar. Hi havia negociacions en curs, tota la premsa en parlava. De Gaulle es trobava forçat a declarar la pau pel FLN, per l’opinió i perquè aquesta guerra feia nosa a la seva política de la ‘grandeur’. Quan va anunciar a Bastia “l’últim quart d’hora”, ens va semblar que per primera vegada aquestes paraules es corresponien amb la realitat. Però abans que Ben Khedda no s’instal·lés a Alger, els feixistes ens farien passar mals moments. Ens havíem d’organitzar.» (Pàg. 434)

«La nit del 31 de desembre, De Gaulle va parlar i jo vaig tancar la ràdio al cap de dos minuts, exasperada per aquell narcisisme neuròtic, per aquell buit grandiloqüent.» (Pàg. 443-444)

«Silencioses, disciplinades, aquelles masses li demostraven [al Govern] que no utilitzaven la llibertat per posar París sota el foc i sota la sang, i que, si la policia no els apallissava, ningú no seria esclafat ni trepitjat. Uns quants militants asseguraven, tot al llarg del recorregut, un servei d’ordre impecable.» (Pàg. 452-453)

Sí, un se’n fa creus de com estaven les coses a França a principis dels seixanta…

*Tots els textos citats han estat traduïts per L’Acció Paral·lela a partir del text francès de La force des choses II, Éditions Gallimard, Collection Folio.