Ariles

De vegades, un exemple és millor que mil paraules:

Las clavadistas

Algunas tardes me paro a verlas frente a la piscina. Son dos, y por el parecido se diría que hermanas. Ensayan desde el mástil de cemento, una y otra vez. Ajenas al clima: lo mismo un día radiante que otro con cielo preñado y dramático. La caída perfecta es el rito sagrado de estas criaturas de sangre fría. Monótonos preparativos antes del temblor de unos segundos en los que también yo, a distancia, contengo la respiración. Cuerpos robustos, germánicos, donde la potencia ha domado la gracilidad, si es que alguna vez existió. Músculos de una adolescencia sacrificada demasiado aprisa. Pero las clavadistas no parecen interesadas en su aspecto: son sacerdotisas de una secta, vestales que comunican acciones incompatibles para los no iniciados: surcar el aire, hundirse en el agua. Otra belleza, consagrada a otros dioses. Dos, tres, cuatro horas en lo mismo: preparación, impulso, salto, pirueta, desplome, zambullida, escalerillas… Al caer la tarde salen cargadas con sus mochilas inmensas, el pelo medio mojado (rubias con las marcas reconocibles de muchos años de trato con el cloro), los ojos esquivos, también amarillentos, y esa distancia definitiva del mundo: cierto desconsuelo o tristeza inexpugnable, como niños de circo o animales abandonados.

No espereu una recomanació per Sant Jordi. A L’Acció Paral·lela no sabem ni tan sols en quin dia cau —si d’abril, si de juliol o setembre—, i hem oblidat què s’hi celebra. Sabem que un 23 d’abril va ser enterrat Cervantes i que aquest dia van morir Shakespeare, Josep Pla, Otto Preminger o Borís Ieltsin, i que a Catalunya arriben vaixells de la Maersk carregats de roses ecològiques. No. No farem cap recomanació per a cap dia en concret, sinó per a qualsevol dia de l’any, i, per tant, amb l’avantatge que no prescriu. Qui la vulgui seguir només necessita exhibir una certa dosi de curiositat barrejada amb un mínim gust per la precisió de l’expressió poètica. Curiositat i precisió. Res més. Ariles.

I què és Ariles? Doncs és el títol del darrer volum de poesia que ha publicat Ernesto Hernández Busto (l’Havana, 1969), autor cubà establert a Barcelona des del 1999 i en la trajectòria del qual hi ha estudis fets a Rússia, una emigració a Mèxic i una capacitat per llegir i traduir en llengües ben diverses. El llibre (Godall Edicions, 2021) està organitzat en tres parts —quatre si comptem l’apartat de notes que el tanca—: «Ariles», «La grieta» i «Disfraces». Parlem-ne.

La primera part, «Ariles», que dona nom a tot el conjunt, és una col·lecció de deu proses que són com deu epifanies, segons la idea que Joyce donava a certes il·luminacions, breus textos que reflecteixen un moment molt concret, una imatge qualsevol sobre la qual el poeta ha posat el focus. «Ariles», ens avisa Hernández Busto, és una paraula en desús pròpia d’una regió mexicana i vol dir «somni» o «ensoñación», mot difícil de traduir al català. A mi em sembla que l’epifania joycenana ens permet copsar què són exactament aquestes proses, on la perícia de l’autor llueix amb més força i d’una manera més personal. «Las clavadistas» són un bon exemple de les composicions incloses en aquesta primera part: una capacitat d’observació majúscula, molta precisió, un final perfecte. Són peces d’orfebreria on tot encaixa per expressar una determinada idea o provocar una sensació molt concreta. Per dir allò que el poeta vol dir, o per descriure un instant precís —o el precís instant: no cometéssim l’error de pensar que és el mateix—, un matís, una idea a voltes fugaç.

Recalco aquest «d’una manera més personal» perquè a les altres dues parts, sobretot a la tercera, Hernández Bustos cedeix la seva veu per fer d’eco d’altres autors que ha llegit. El títol de la secció, «Disfraces», ja ho indica prou: el poeta es posa al damunt la disfressa que li permet donar vida als poetes que ha llegit i que l’han influït. També podríem dir que és a l’inrevés: no és ell qui cedeix la veu; són els altres els qui l’hi cedeixen perquè ell pugui compondre els seus poemes imitant els dels altres. Però a mi em sembla que és més exacte —i just— afirmar que és ell qui els cedeix la veu, perquè en l’exercici hi veig una generositat i una honestedat extraordinàries, que queden del tot manifestes a les imprescindibles notes finals que fan d’epíleg; unes notes que no només complementen molts dels poemes, sinó que permeten rellegir-los sota una nova llum. A «Disfraces», doncs, tant podem veure Hernández Busto sota la pell de Catul, com convertit en un poeta sànscrit, en un poeta xinès de l’era Tang —alguns textos són directament versions d’originals de la poesia xinesa clàssica— o fins i tot en un Brodsky del segle XXI.

Els poemes de la segona part, «La grieta», són a mig camí de la primera i la tercera part. Per bé que alguns ens mostren l’estil més personal del poeta, el joc metaliterari s’hi manté. De fet, Hernández Busto demostra una capacitat il·limitada per convertir en poema qualsevol material, fins i tot els anuncis classificats d’un diari publicat a l’Havana al final del segle XVIII.

Minuciositat, concreció, recerca d’una poesia ancestral i, alhora, intel·lectualitzada, que fa aflorar el pòsit que han deixat en el poeta les lectures que ha fet, la seva biografia singular, una trajectòria tan sorprenent com el llibre que en resulta. Tot això hi trobarem a Ariles… qualsevol dia de l’any.

Primavera abans d’hora

La lectura de Primavera, tercer llibre de la tetralogia estacional de l’autora escocesa Ali Smith (traducció de Dolors Udina, Raig Verd, 2021) presenta uns quants al·licients: és la nova obra d’una autora de prestigi, molt aclamada, que sol obtenir sempre molt bones crítiques i molt de ressò, i que es caracteritza per ser una narradora vigorosa, que escriu amb una força abassegadora. Efectivament, un cop comences a llegir les primeres pàgines de la novel·la, aquesta expectativa queda confirmada per una arrencada enlluernadora; tenim la percepció d’encarar-nos amb una narració molt àgil i contundent, amb un remolí d’imatges i d’idees que se t’endú per endavant mentre, en paral·lel, la història començar a caminar.

Un història que ens presenta, per començar, un home —un director de cinema— palplantat en una estació de tren del nord d’Escòcia. De seguida sabrem que ha perdut una amiga que era molt especial per a ell, una dona que durant dècades li ha donat suport i en qui ell s’ha pogut recolzar sempre que ho ha necessitat —i professionalment ho ha necessitat molt. El contrast entre les dues figures és meravellós i marca tota la primera part del llibre, al llarg de la qual trobem un altre emparellament fascinant: Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke. A la segona part surten a escena dues altres figures: una vigilant d’un centre d’internament d’estrangers i una nena molt especial, revestida amb atributs de fada. Totes dues històries, esclar, acaben coincidint al final d’aquesta segona part i formen el gruix de la tercera i última secció del llibre.

Sisplau, diu la Paddy. No m’ataquis per saber coses. Soc una espècie en extinció, soc allò que allà fora ja no hi ha ningú que pensi que és rellevant. Llibres. Coneixement. Anys de lectura. Tot això què significa? Que «sé» coses. (Pàg. 49)

Aquest esquelet de l’obra apareix enriquit per uns breus capítols que encapçalen cada part a manera d’obertura i que deixen ben clar, des del primer moment, que Ali Smith té moltes coses a dir-nos i no està disposada a deixar-se res en el tinter. Per això, tot allò que vol dir i que no queda integrat dins del relat ho inclou en aquesta mena d’excursos a banda que funcionen com a proclames ideològiques, pamflets que denuncien l’estat en què es troba el món, el control a què estem sotmesos els ciutadans per mitjà de les xarxes, el desatre ecològic, la hipocresia d’Occident davant dels fenòmens migratoris, el masclisme i la violència contra les dones…

A Primavera es percep una necessitat imperiosa d’expressar idees. Si cal sacrificar res, no seran les idees; en tot cas, serà el ritme o la consistència del relat. La prioritat és una altra. Aquí no hi ha cap intenció d’entretenir-se amb segons què, de preparar gaire el terreny. Smith té ganes de dir coses i pressa per dir-les. I aquesta pressa condiciona el ritme de la narració, que a voltes és sincopat, entretallat, supeditat a una successió de frases generalment molt breus —sovintegen els paràgrafs d’una, dues, tres paraules— i a una sintaxi senzilla, trencada, marcada per una puntuació ferotge, a voltes inexistent, a voltes tallant, esquarteradora, fins al punt que llegint Primavera un té la impressió d’estar mirant una d’aquelles pel·lícules en què la narració salta contínuament cap endavant i cap endarrere i en què la càmera no para mai quieta, sinó que va seguint els personatges a un pam de distància, calcant-ne els moviments, les oscil·lacions, el balanceig.

Qüestió d’estil —direu—, voluntat de l’autora. Probablement. Sumem-hi, doncs, una altra tria estilística de Smith: la barreja de veus, un recurs que Raül Garrigasait destaca en el pròleg que encapçala el volum. Afegim-hi encara la mescla de tons que trobem al llarg del llibre: fragments que semblen extrets d’un conte de fades, d’altres que, com hem dit, s’acosten a la proclama o al discurs polític, llistes d’idees pròpies d’un informe o d’una memòria, passatges de gènere epistolar, piulades de Twitter, etc. Segurament tota aquesta acumulació de materials, aquesta mescla de temes, de tons, de veus, són marca de la casa, una característica pròpia de l’obra de Smith, allò que en definitiva la singularitza.

Hi veig, però, un problema: l’elaboració. Construir una bona novel·la amb materials tan heterogenis demana un gran esforç per fusionar-los bé a fi que l’edifici narratiu no tan sols s’aguanti dret, sinó que també es vegi ben acabat. La impressió que ens provoca la lectura de Primavera no és pas aquesta. Si l’edifici s’aguanta —concedim-ho—, l’obra no ens sembla pas que es vegi ben acabada. Les diferents històries queden lligades d’aquella manera. Podem intentar fer virtut del defecte, si voleu, però el defecte hi continuarà sent. Fa la sensació com si la pressa que l’autora té per dir coses l’hagués empesa a donar per acabat el llibre abans d’hora. Hi insistim: algú ens dirà que Smith escriu així —no hem llegit ara per ara cap altra obra seva—, però nosaltres veiem massa precipitació en aquesta novel·la, com si la primavera hagués arribat abans d’hora. Ja passa sovint que en aquesta estació tot es precipita… Però en literatura la precipitació no és mai bona companya de viatge.

L’actitud

Imaginem per un moment que has sentit a parlar sovint d’una obra com El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov, però que a penes saps de què va, quina mena de narració és. Doncs bé, si és el cas, deixa de llegir aquestes ratlles, no consultis cap altra ressenya sobre el llibre ni en busquis informació enlloc —et diria que ni tan sols et cal llegir la contraportada del volum— i disposa’t a llegir-lo així, nu de qualsevol referència, desconeixent en quin món t’endinsaràs. De tota manera, si has continuat llegint, no pateixis: no revelarem res de significatiu ni de la trama ni dels personatges; no ens embolicarem a parlar de la dimensió de l’obra, de les diferents lectures o interpretacions que se’n poden fer, una tasca impossible de dur a terme en unes poques ratlles quan el que tens a les mans és una de les grans obres de la literatura universal que ens arriba traduïda per Xènia Dyakonova (Proa, 2021).

Ens centrarem, en canvi, en un parell d’actituds: la que va prendre Bulgàkov a l’hora d’escriure la seva obra capital i la que pren en un moment donat un dels personatges de la narració. Bulgàkov va treballar en aquesta novel·la ja durant els anys vint, i el 1929 en va acabar una primera versió, molt més breu que la que va donar per definitiva. Al llarg dels anys trenta va continuar escrivint-la i reescrivint-la, i no va deixar de fer-ho fins a la seva mort, el 1940. El que és determinant, com dèiem, és la seva actitud: Bulgàkov va dedicar tots aquests anys a escriure El Mestre i Margarita tot i saber que mai no podria veure publicada la novel·la, que mai obtindria el permís per publicar una obra així a l’URSS dels seus temps. Bulgàkov és l’artista que té una obra per fer i que per res del món no renunciarà a voler enllestir-la, a tirar endavant el seu objectiu. El públic, el reconeixement, la possibilitat de viure de la feina que un duu a terme també eren importants per a Bulgàkov, i per força havia de patir molt quan a principi dels anys trenta, després d’alguns èxits inicials, va caure en desgràcia i va veure com li prohibien publicar o estrenar les seves obres de teatre. Res, però, no li va impedir continuar escrivint i treballar en una novel·la que amb els anys, ampliada i modificada constantment, amb un títol diferent de l’inicial, acabaria esdevenint aquesta obra inabastable, fruit d’una imaginació desbordant i un talent immens.

Avui, en els temps que vivim, la figura de l’escriptor que prescindeix del tot dels fruits que podrà collir amb la seva obra se’ns fa gairebé impensable, fruits que —no podent ser pecuniaris si no és en prou comptades ocasions— es limitaran al ressò immediat a les xarxes, a un retorn fàcil i simple en forma de ressenyes laudatòries, de tuits de lloança, en definitiva, de fugaç fanfara falaguera a càrrec d’una cort d’amics i seguidors més o menys nodrida segons el cas, a la qual s’hi afegiran amb sort uns quants lectors anònims. Com que assumim que l’únic que podrem obtenir és aquesta recompensa, no estem diposats a prescindir-ne, i fins sembla que l’exigim abans i tot de posar-nos a escriure. Per descomptat, exceptueu-vos tots els qui vulgueu.

Però a El Mestre i Margarita hi trobem encara una altra actitud que es personalitza en un dels personatges i que complementa la primera: la del poeta que, reconeixent que fins al moment no ha escrit cap vers veritablement bo, decideix deixar d’escriure. I això que es tracta d’algú que ja ha publicat obra seva, que forma part de l’elit intel·lectual i literària, en la qual hi és perfectament acceptat com un poeta jove que té una carrera prometedora per endavant. Però, malgrat això, quan algú li pregunta si creu que els seus poemes són bons, ell, en un esclat de clarividència, comprèn que tot ha estat un error, un miratge, que no només és un poeta dolent, sinó que a més és un ignorant, i reconeixent la seva manca de talent conclou que el millor que pot fer és callar.

Tenim, doncs, l’artista que crea la seva obra sabent que no la veurà publicada en vida, que ningú no la podrà llegir, i l’artista que, tot i poder escriure i publicar, decideix deixar de crear perquè pren consciència de la seva mediocritat. És fàcil imaginar que bé que aniríem si aquestes dues actituds fossin avui vigents i predominants. No és estrany, d’altra banda, que la lectura d’El Mestre i Margarita ens faci qüestionar la nostra pròpia època: una de les característiques que fan universals certes obres és la possibilitat d’emmirallar-s’hi que ofereixen als qui han viscut en èpoques posteriors, de trobar-hi un motlle amb el qual podran intentar acomodar la pròpia imatge per veure si hi encaixa o si no hi té res a veure, i del resultat de l’operació extreure’n conclusions.

Tot això i més ens permet fer aquesta obra atemporal, vigent, abassegadora. Trista i feliç, com ho són moltes faules, molts contes. Hi trobarem reflectides, no cal dir, moltes altres actituds que l’ésser humà adopta al llarg de la seva vida en les situacions més diverses, especialment quan el tempta algun dels set pecats capitals, com l’enveja, la supèrbia, la luxúria, la ira, etc., que campen lliures per les pàgines de la novel·la. Veurem quina actitud pren l’individu davant de l’Estat que li marca el camí, o enmig de la massa de què forma part. Inevitablement, algunes pàgines semblen haver estat escrites pensant en els nostres dies. Per sort, l’humor i la ironia —una ironia que adopta tota mena de matisos— ajuden a disfressar el caire grotesc que pren a voltes la vida i a fer passadores certes escenes que, altrament, farien de mal digerir. Però no cal patir: llegir El Mestre i Margarita és un plaer. Poques vegades una novel·la tan complexa esdevé una lectura tan fluida i gratificant. Poques vegades, també, una narració tan fantàstica i fantasiosa ens fa tocar tant de peus a terra. Tothom qui escriu o voldria fer-ho hauria de passar unes hores amb el Mestre i la Margarita, amb el jove poeta o amb en Woland, tot i el perill, ben real, de perdre el cap… o de decidir no tornar a escriure mai més.

—Els seus carnets? —va repetir la senyora.

—No soc cap tresor —va interrompre la senyora.

—Quina llàstima! —va fer en Koróviev, decebut, i va continuar—: D’acord, si no vol ser un tresor, cosa que hauria estat molt bé, no cal que ho sigui. Bé, doncs: per convèncer-nos que Dostoievski és un escriptor, que potser cal demanar-li el carnet? Agafi qualsevol novel·la seva, llegeixi’n cinc pàgines i veurà, sense carnet ni res, que el que té davant és un escriptor. De fet, m’imagino que de carnet, no en tenia cap! Què et sembla? —va dir en Koróviev, adreçant-se a en Behemot.

—Segur que no! M’hi jugo qualsevol cosa —va respondre el gatot, posant el fogonet sobre la taula, al costat del registre, i eixugant-se la suor del front, tacat de sutge.

—Vostè no és Dostoievski —va dir la senyora, desubicada, a en Koróviev.

—Qui sap, qui sap —va respondre aquest.

—Dostoievski és mort —va dir la senyora, però no se la veia gaire segura.

—Protesto! —va exclamar en Behemot amb passió—. Dostoievski és immortal!