L’actitud

Imaginem per un moment que has sentit a parlar sovint d’una obra com El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov, però que a penes saps de què va, quina mena de narració és. Doncs bé, si és el cas, deixa de llegir aquestes ratlles, no consultis cap altra ressenya sobre el llibre ni en busquis informació enlloc —et diria que ni tan sols et cal llegir la contraportada del volum— i disposa’t a llegir-lo així, nu de qualsevol referència, desconeixent en quin món t’endinsaràs. De tota manera, si has continuat llegint, no pateixis: no revelarem res de significatiu ni de la trama ni dels personatges; no ens embolicarem a parlar de la dimensió de l’obra, de les diferents lectures o interpretacions que se’n poden fer, una tasca impossible de dur a terme en unes poques ratlles quan el que tens a les mans és una de les grans obres de la literatura universal que ens arriba traduïda per Xènia Dyakonova (Proa, 2021).

Ens centrarem, en canvi, en un parell d’actituds: la que va prendre Bulgàkov a l’hora d’escriure la seva obra capital i la que pren en un moment donat un dels personatges de la narració. Bulgàkov va treballar en aquesta novel·la ja durant els anys vint, i el 1929 en va acabar una primera versió, molt més breu que la que va donar per definitiva. Al llarg dels anys trenta va continuar escrivint-la i reescrivint-la, i no va deixar de fer-ho fins a la seva mort, el 1940. El que és determinant, com dèiem, és la seva actitud: Bulgàkov va dedicar tots aquests anys a escriure El Mestre i Margarita tot i saber que mai no podria veure publicada la novel·la, que mai obtindria el permís per publicar una obra així a l’URSS dels seus temps. Bulgàkov és l’artista que té una obra per fer i que per res del món no renunciarà a voler enllestir-la, a tirar endavant el seu objectiu. El públic, el reconeixement, la possibilitat de viure de la feina que un duu a terme també eren importants per a Bulgàkov, i per força havia de patir molt quan a principi dels anys trenta, després d’alguns èxits inicials, va caure en desgràcia i va veure com li prohibien publicar o estrenar les seves obres de teatre. Res, però, no li va impedir continuar escrivint i treballar en una novel·la que amb els anys, ampliada i modificada constantment, amb un títol diferent de l’inicial, acabaria esdevenint aquesta obra inabastable, fruit d’una imaginació desbordant i un talent immens.

Avui, en els temps que vivim, la figura de l’escriptor que prescindeix del tot dels fruits que podrà collir amb la seva obra se’ns fa gairebé impensable, fruits que —no podent ser pecuniaris si no és en prou comptades ocasions— es limitaran al ressò immediat a les xarxes, a un retorn fàcil i simple en forma de ressenyes laudatòries, de tuits de lloança, en definitiva, de fugaç fanfara falaguera a càrrec d’una cort d’amics i seguidors més o menys nodrida segons el cas, a la qual s’hi afegiran amb sort uns quants lectors anònims. Com que assumim que l’únic que podrem obtenir és aquesta recompensa, no estem diposats a prescindir-ne, i fins sembla que l’exigim abans i tot de posar-nos a escriure. Per descomptat, exceptueu-vos tots els qui vulgueu.

Però a El Mestre i Margarita hi trobem encara una altra actitud que es personalitza en un dels personatges i que complementa la primera: la del poeta que, reconeixent que fins al moment no ha escrit cap vers veritablement bo, decideix deixar d’escriure. I això que es tracta d’algú que ja ha publicat obra seva, que forma part de l’elit intel·lectual i literària, en la qual hi és perfectament acceptat com un poeta jove que té una carrera prometedora per endavant. Però, malgrat això, quan algú li pregunta si creu que els seus poemes són bons, ell, en un esclat de clarividència, comprèn que tot ha estat un error, un miratge, que no només és un poeta dolent, sinó que a més és un ignorant, i reconeixent la seva manca de talent conclou que el millor que pot fer és callar.

Tenim, doncs, l’artista que crea la seva obra sabent que no la veurà publicada en vida, que ningú no la podrà llegir, i l’artista que, tot i poder escriure i publicar, decideix deixar de crear perquè pren consciència de la seva mediocritat. És fàcil imaginar que bé que aniríem si aquestes dues actituds fossin avui vigents i predominants. No és estrany, d’altra banda, que la lectura d’El Mestre i Margarita ens faci qüestionar la nostra pròpia època: una de les característiques que fan universals certes obres és la possibilitat d’emmirallar-s’hi que ofereixen als qui han viscut en èpoques posteriors, de trobar-hi un motlle amb el qual podran intentar acomodar la pròpia imatge per veure si hi encaixa o si no hi té res a veure, i del resultat de l’operació extreure’n conclusions.

Tot això i més ens permet fer aquesta obra atemporal, vigent, abassegadora. Trista i feliç, com ho són moltes faules, molts contes. Hi trobarem reflectides, no cal dir, moltes altres actituds que l’ésser humà adopta al llarg de la seva vida en les situacions més diverses, especialment quan el tempta algun dels set pecats capitals, com l’enveja, la supèrbia, la luxúria, la ira, etc., que campen lliures per les pàgines de la novel·la. Veurem quina actitud pren l’individu davant de l’Estat que li marca el camí, o enmig de la massa de què forma part. Inevitablement, algunes pàgines semblen haver estat escrites pensant en els nostres dies. Per sort, l’humor i la ironia —una ironia que adopta tota mena de matisos— ajuden a disfressar el caire grotesc que pren a voltes la vida i a fer passadores certes escenes que, altrament, farien de mal digerir. Però no cal patir: llegir El Mestre i Margarita és un plaer. Poques vegades una novel·la tan complexa esdevé una lectura tan fluida i gratificant. Poques vegades, també, una narració tan fantàstica i fantasiosa ens fa tocar tant de peus a terra. Tothom qui escriu o voldria fer-ho hauria de passar unes hores amb el Mestre i la Margarita, amb el jove poeta o amb en Woland, tot i el perill, ben real, de perdre el cap… o de decidir no tornar a escriure mai més.

—Els seus carnets? —va repetir la senyora.

—No soc cap tresor —va interrompre la senyora.

—Quina llàstima! —va fer en Koróviev, decebut, i va continuar—: D’acord, si no vol ser un tresor, cosa que hauria estat molt bé, no cal que ho sigui. Bé, doncs: per convèncer-nos que Dostoievski és un escriptor, que potser cal demanar-li el carnet? Agafi qualsevol novel·la seva, llegeixi’n cinc pàgines i veurà, sense carnet ni res, que el que té davant és un escriptor. De fet, m’imagino que de carnet, no en tenia cap! Què et sembla? —va dir en Koróviev, adreçant-se a en Behemot.

—Segur que no! M’hi jugo qualsevol cosa —va respondre el gatot, posant el fogonet sobre la taula, al costat del registre, i eixugant-se la suor del front, tacat de sutge.

—Vostè no és Dostoievski —va dir la senyora, desubicada, a en Koróviev.

—Qui sap, qui sap —va respondre aquest.

—Dostoievski és mort —va dir la senyora, però no se la veia gaire segura.

—Protesto! —va exclamar en Behemot amb passió—. Dostoievski és immortal!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.