Primavera abans d’hora

La lectura de Primavera, tercer llibre de la tetralogia estacional de l’autora escocesa Ali Smith (traducció de Dolors Udina, Raig Verd, 2021) presenta uns quants al·licients: és la nova obra d’una autora de prestigi, molt aclamada, que sol obtenir sempre molt bones crítiques i molt de ressò, i que es caracteritza per ser una narradora vigorosa, que escriu amb una força abassegadora. Efectivament, un cop comences a llegir les primeres pàgines de la novel·la, aquesta expectativa queda confirmada per una arrencada enlluernadora; tenim la percepció d’encarar-nos amb una narració molt àgil i contundent, amb un remolí d’imatges i d’idees que se t’endú per endavant mentre, en paral·lel, la història començar a caminar.

Un història que ens presenta, per començar, un home —un director de cinema— palplantat en una estació de tren del nord d’Escòcia. De seguida sabrem que ha perdut una amiga que era molt especial per a ell, una dona que durant dècades li ha donat suport i en qui ell s’ha pogut recolzar sempre que ho ha necessitat —i professionalment ho ha necessitat molt. El contrast entre les dues figures és meravellós i marca tota la primera part del llibre, al llarg de la qual trobem un altre emparellament fascinant: Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke. A la segona part surten a escena dues altres figures: una vigilant d’un centre d’internament d’estrangers i una nena molt especial, revestida amb atributs de fada. Totes dues històries, esclar, acaben coincidint al final d’aquesta segona part i formen el gruix de la tercera i última secció del llibre.

Sisplau, diu la Paddy. No m’ataquis per saber coses. Soc una espècie en extinció, soc allò que allà fora ja no hi ha ningú que pensi que és rellevant. Llibres. Coneixement. Anys de lectura. Tot això què significa? Que «sé» coses. (Pàg. 49)

Aquest esquelet de l’obra apareix enriquit per uns breus capítols que encapçalen cada part a manera d’obertura i que deixen ben clar, des del primer moment, que Ali Smith té moltes coses a dir-nos i no està disposada a deixar-se res en el tinter. Per això, tot allò que vol dir i que no queda integrat dins del relat ho inclou en aquesta mena d’excursos a banda que funcionen com a proclames ideològiques, pamflets que denuncien l’estat en què es troba el món, el control a què estem sotmesos els ciutadans per mitjà de les xarxes, el desatre ecològic, la hipocresia d’Occident davant dels fenòmens migratoris, el masclisme i la violència contra les dones…

A Primavera es percep una necessitat imperiosa d’expressar idees. Si cal sacrificar res, no seran les idees; en tot cas, serà el ritme o la consistència del relat. La prioritat és una altra. Aquí no hi ha cap intenció d’entretenir-se amb segons què, de preparar gaire el terreny. Smith té ganes de dir coses i pressa per dir-les. I aquesta pressa condiciona el ritme de la narració, que a voltes és sincopat, entretallat, supeditat a una successió de frases generalment molt breus —sovintegen els paràgrafs d’una, dues, tres paraules— i a una sintaxi senzilla, trencada, marcada per una puntuació ferotge, a voltes inexistent, a voltes tallant, esquarteradora, fins al punt que llegint Primavera un té la impressió d’estar mirant una d’aquelles pel·lícules en què la narració salta contínuament cap endavant i cap endarrere i en què la càmera no para mai quieta, sinó que va seguint els personatges a un pam de distància, calcant-ne els moviments, les oscil·lacions, el balanceig.

Qüestió d’estil —direu—, voluntat de l’autora. Probablement. Sumem-hi, doncs, una altra tria estilística de Smith: la barreja de veus, un recurs que Raül Garrigasait destaca en el pròleg que encapçala el volum. Afegim-hi encara la mescla de tons que trobem al llarg del llibre: fragments que semblen extrets d’un conte de fades, d’altres que, com hem dit, s’acosten a la proclama o al discurs polític, llistes d’idees pròpies d’un informe o d’una memòria, passatges de gènere epistolar, piulades de Twitter, etc. Segurament tota aquesta acumulació de materials, aquesta mescla de temes, de tons, de veus, són marca de la casa, una característica pròpia de l’obra de Smith, allò que en definitiva la singularitza.

Hi veig, però, un problema: l’elaboració. Construir una bona novel·la amb materials tan heterogenis demana un gran esforç per fusionar-los bé a fi que l’edifici narratiu no tan sols s’aguanti dret, sinó que també es vegi ben acabat. La impressió que ens provoca la lectura de Primavera no és pas aquesta. Si l’edifici s’aguanta —concedim-ho—, l’obra no ens sembla pas que es vegi ben acabada. Les diferents històries queden lligades d’aquella manera. Podem intentar fer virtut del defecte, si voleu, però el defecte hi continuarà sent. Fa la sensació com si la pressa que l’autora té per dir coses l’hagués empesa a donar per acabat el llibre abans d’hora. Hi insistim: algú ens dirà que Smith escriu així —no hem llegit ara per ara cap altra obra seva—, però nosaltres veiem massa precipitació en aquesta novel·la, com si la primavera hagués arribat abans d’hora. Ja passa sovint que en aquesta estació tot es precipita… Però en literatura la precipitació no és mai bona companya de viatge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.