Ariles

De vegades, un exemple és millor que mil paraules:

Las clavadistas

Algunas tardes me paro a verlas frente a la piscina. Son dos, y por el parecido se diría que hermanas. Ensayan desde el mástil de cemento, una y otra vez. Ajenas al clima: lo mismo un día radiante que otro con cielo preñado y dramático. La caída perfecta es el rito sagrado de estas criaturas de sangre fría. Monótonos preparativos antes del temblor de unos segundos en los que también yo, a distancia, contengo la respiración. Cuerpos robustos, germánicos, donde la potencia ha domado la gracilidad, si es que alguna vez existió. Músculos de una adolescencia sacrificada demasiado aprisa. Pero las clavadistas no parecen interesadas en su aspecto: son sacerdotisas de una secta, vestales que comunican acciones incompatibles para los no iniciados: surcar el aire, hundirse en el agua. Otra belleza, consagrada a otros dioses. Dos, tres, cuatro horas en lo mismo: preparación, impulso, salto, pirueta, desplome, zambullida, escalerillas… Al caer la tarde salen cargadas con sus mochilas inmensas, el pelo medio mojado (rubias con las marcas reconocibles de muchos años de trato con el cloro), los ojos esquivos, también amarillentos, y esa distancia definitiva del mundo: cierto desconsuelo o tristeza inexpugnable, como niños de circo o animales abandonados.

No espereu una recomanació per Sant Jordi. A L’Acció Paral·lela no sabem ni tan sols en quin dia cau —si d’abril, si de juliol o setembre—, i hem oblidat què s’hi celebra. Sabem que un 23 d’abril va ser enterrat Cervantes i que aquest dia van morir Shakespeare, Josep Pla, Otto Preminger o Borís Ieltsin, i que a Catalunya arriben vaixells de la Maersk carregats de roses ecològiques. No. No farem cap recomanació per a cap dia en concret, sinó per a qualsevol dia de l’any, i, per tant, amb l’avantatge que no prescriu. Qui la vulgui seguir només necessita exhibir una certa dosi de curiositat barrejada amb un mínim gust per la precisió de l’expressió poètica. Curiositat i precisió. Res més. Ariles.

I què és Ariles? Doncs és el títol del darrer volum de poesia que ha publicat Ernesto Hernández Busto (l’Havana, 1969), autor cubà establert a Barcelona des del 1999 i en la trajectòria del qual hi ha estudis fets a Rússia, una emigració a Mèxic i una capacitat per llegir i traduir en llengües ben diverses. El llibre (Godall Edicions, 2021) està organitzat en tres parts —quatre si comptem l’apartat de notes que el tanca—: «Ariles», «La grieta» i «Disfraces». Parlem-ne.

La primera part, «Ariles», que dona nom a tot el conjunt, és una col·lecció de deu proses que són com deu epifanies, segons la idea que Joyce donava a certes il·luminacions, breus textos que reflecteixen un moment molt concret, una imatge qualsevol sobre la qual el poeta ha posat el focus. «Ariles», ens avisa Hernández Busto, és una paraula en desús pròpia d’una regió mexicana i vol dir «somni» o «ensoñación», mot difícil de traduir al català. A mi em sembla que l’epifania joycenana ens permet copsar què són exactament aquestes proses, on la perícia de l’autor llueix amb més força i d’una manera més personal. «Las clavadistas» són un bon exemple de les composicions incloses en aquesta primera part: una capacitat d’observació majúscula, molta precisió, un final perfecte. Són peces d’orfebreria on tot encaixa per expressar una determinada idea o provocar una sensació molt concreta. Per dir allò que el poeta vol dir, o per descriure un instant precís —o el precís instant: no cometéssim l’error de pensar que és el mateix—, un matís, una idea a voltes fugaç.

Recalco aquest «d’una manera més personal» perquè a les altres dues parts, sobretot a la tercera, Hernández Bustos cedeix la seva veu per fer d’eco d’altres autors que ha llegit. El títol de la secció, «Disfraces», ja ho indica prou: el poeta es posa al damunt la disfressa que li permet donar vida als poetes que ha llegit i que l’han influït. També podríem dir que és a l’inrevés: no és ell qui cedeix la veu; són els altres els qui l’hi cedeixen perquè ell pugui compondre els seus poemes imitant els dels altres. Però a mi em sembla que és més exacte —i just— afirmar que és ell qui els cedeix la veu, perquè en l’exercici hi veig una generositat i una honestedat extraordinàries, que queden del tot manifestes a les imprescindibles notes finals que fan d’epíleg; unes notes que no només complementen molts dels poemes, sinó que permeten rellegir-los sota una nova llum. A «Disfraces», doncs, tant podem veure Hernández Busto sota la pell de Catul, com convertit en un poeta sànscrit, en un poeta xinès de l’era Tang —alguns textos són directament versions d’originals de la poesia xinesa clàssica— o fins i tot en un Brodsky del segle XXI.

Els poemes de la segona part, «La grieta», són a mig camí de la primera i la tercera part. Per bé que alguns ens mostren l’estil més personal del poeta, el joc metaliterari s’hi manté. De fet, Hernández Busto demostra una capacitat il·limitada per convertir en poema qualsevol material, fins i tot els anuncis classificats d’un diari publicat a l’Havana al final del segle XVIII.

Minuciositat, concreció, recerca d’una poesia ancestral i, alhora, intel·lectualitzada, que fa aflorar el pòsit que han deixat en el poeta les lectures que ha fet, la seva biografia singular, una trajectòria tan sorprenent com el llibre que en resulta. Tot això hi trobarem a Ariles… qualsevol dia de l’any.