El dia 13 d’abril ens va deixar Vassili Golovànov, sembla que després d’una llarga malaltia. De la seva mort no en tenim gaire notícia; queda velada rere una boirina freda i grisa com la que sol abatre’s damunt l’illa ignota i miserable de Kolgúiev. Però on és Kolgúiev, qui és Golovànov?, us deveu preguntar per poc que sigueu mínimament curiosos. Doncs són, respectivament, la protagonista i l’autor d’una de les millors novel·les que s’han escrit en el que portem de segle XXI: Elogi dels viatges insensats, obra publicada el 2002 i de la qual n’hem llegit la versió en francès d’Hélène Châtelain—malauradament també desapareguda—, que va veure la llum el 2008 i va servir per donar a conèixer Golovànov al gran món.
I encara us deveu preguntar què és el que fa tan especial aquest llibre, si més no per a nosaltres, perquè el cert és que no ens costa gens afirmar que a parer nostre aquesta novel·la completa una tríada magnífica al costat de l’Austerlitz de Sebald i el 2666 de Bolaño. La resposta la trobareu en les línies que segueixen.
Éloge dels voyages insensés narra l’eterna recerca del sentit de la vida. L’autor se la proposa en un moment de profunda crisi personal. Tot just superada la trentena, ja ha viscut una separació respecte de la seva primera dona, professionalment no sap cap a on tirar i el món, després del 1991, ha fet un tomb molt brusc, més encara per a un ciutadà rus. Massa coses per poder pair-les, probablement, i d’aquest excés sorgeixen unes ganes irrefrenables de fugir, de fer-se fonedís. En un món cada cop més habitat, més calgigat, els racons perduts comencen a ser escassos —fins i tot per a un rus…—, llevat que la mirada s’adreci cap al nord, cap a l’Àrtic. És el que decideix fer Golovànov: buscar un punt prou inaccessible del Gran Nord. Algunes lectures que ha fet —els mots són la seva gran passió— li parlen d’una illa situada al mar de Barents. Tenim, doncs, ja tots els ingredients: la recerca del sentit de la vida, les ganes de fugir i un punt marcat damunt el mapa cap on adreçar les passes amb l’objectiu d’explicar aquest viatge insensat a una illa inhòspita.
A la motxilla mental que prepara per a la seva expedició, Golovànov hi duu altres lectures que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que parlen de viatges i d’illes: l’Odissea, l’Eneida, Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Moby Dick…; hi duu els motius que l’impulsen a fugir i a embrancar-se en aquesta aventura; hi duu un somni. Per parlar-nos-en, per parlar del viatge a una illa perduda de l’Àrtic, Golovànov posa en joc amb mestria tota mena de materials, gèneres i disciplines: el relat és alhora quadern de bitàcola, dietari, estudi etnogràfic i sociològic —sobre els nenets, sobres els komis, sobre ell mateix—, inventari de mites i llegendes, assaig sobre poètica… L’encert de Golovànov és aconseguir que totes les peces encaixin en una narració fluida, molt ben travada, farcida de pensaments i d’idees que sempre s’enlairen per sobre de qualsevol expectativa. El resultat és una simfonia narrativa d’una qualitat que és a l’abast de pocs autors i en la qual es combinen els passatges èpics amb els moments més foscos, l’humor amb la malenconia, la desesperació vital amb l’esperit de supervivència.
Car, vois-tu, on fuit toujous les mêmes choses: les espoirs non réalisés, la banqueroute d’un amour malheureux que plus rien ne nourrit, le quotidien que tu as mis toi-même en place en attendant de te construire une prison confortable avec vue sur le mur du voisin, et tout cela payé au prix fort, en temps de vie. On fuit —et c’est ce qu’il y a de plus difficile à expliquer alors que tu viens à peine de finir tes études et que le monde entier t’appartient— on fuit le talent dilapidé. (Pàg. 46)
L’illa de Kolgúiev esdevé un marc geogràfic únic per a l’aventura que es proposa Golovànov i un marc mental habitat pels anhels, les pors, les angoixes, els dubtes i les resolucions de què serem testimonis en llegir aquesta nova odissea de l’home modern. Una odissea que també pot ser entesa com la recerca de l’espai perdut: perdut en el sentit que està fora dels mapes, lluny de les rutes habituals, en un racó de món encara ben inaccessible, però perdut, també, perquè l’home ja hi ha arribat per malmetre’l, destrossar-lo, pol·luir-lo ambientalment i moralment, per convertir-lo en un no-lloc.
Potser per això el somni comença més aviat com un malson: la primera incursió a l’illa té lloc el 1992 i esdevé un fracàs estrepitós. L’autor ha de vèncer d’entrada totes les dificultats que suposa moure’s pels territoris situats al nord-oest dels Urals: la República de Komi i Nenètsia. Primer ha d’anar amb avió fins a Petxora; allà puja a un ferri que fa el recorregut pel riu fins a Narian-Mar, on un helicòpter el durà fins a Kolgúiev. Un itinerari per ciutats i pobles mal comunicats, sense intal·lacions destinades a turistes, oblidats per les autoritats i on a principis dels anys noranta a penes hi han arribat els nous aires del postcomunisme. A Bugrino, únic nucli de població de l’illa, l’espectacle que se li ofereix a Golovànov és de desolació i sordidesa; la ferralla i les deixalles cobreixen la platja i els accessos al poble, els estralls que fa l’alcohol són visibles arreu. L’única escapatòria és allunyar-se de Bugrino i endinsar-se cap a la tundra, cap a l’interior de l’illa, on campen els rens i bufa el vent. Però això no ho podrà fer fins a la segona visita a l’illa, el 1994.
Kolgúiev, el vell somni, esdevé el simbol perfecte de la deshumanització de la nostra època contemporània, un lloc salvatge convertit en no-lloc per l’acció de la civilització humana, que no pot fer res més que provocar desastres allà on decideix deixar la seva petja. I tanmateix, quan Golovànov penetra cap a l’interior, entre maresmes i fangars, sota una incessant pluja fina, comença una nova aventura que justifica i engrandeix el viatge, que el converteix en epopeia: l’epopeia de convertir aquesta fugida en relat, l’aventura d’escriure —al capdavall, la raó de tot plegat.
Vassili Golovànov va morir el passat 13 d’abril de 2021 sense poder venir a Catalunya a presentar la traducció al català d’aquesta obra majestuosa. Bé, la part positiva de tot plegat és que ara cap editorial no es veurà apressada a treure la traducció en una data determinada. Qui decideixi posar aquesta novel·la a disposició dels lectors catalans tindrà tot el temps del món i la seguretat d’incloure en el seu catàleg una obra insensatament bona, un títol imprescindible del segle XXI.
L'Acció Paral·lela 