Els llegats

Després d’haver llegit Els llegats de Lluís Calvo (Arcàdia, 2021) és forta la temptació de transcriure una enfilall de citacions extretes del llibre i deixar que l’obra ens parli amb les seves pròpies paraules. De fragments seleccionats no en falten: aquest assaig ens proporciona a balquena frases lluminoses que voldrem subratllar i difondre perquè molta altra gent les coneguin. Però procedint així no faríem sinó fragmentar un discurs ben travat que denuncia justament, entre moltes altres característiques dels nostres temps, la fragmentació en què han caigut el coneixement, la cultura, el saber.

Com a assaig que pretengui sacsejar el lector i fer-lo pensar sobre el paper de la tradició i l’estat actual no ja de la cultura, sinó de tot un conjunt d’elements que configuren la nostra civilització, només té un problema: hi estàs d’acord amb tot. Esclar que això no és culpa de Calvo, i que vulgui sacsejar el lector ho diem nosaltres; és més probable que la reflexió que duu a terme la faci en primer lloc per a si mateix, per bé que la decisió de donar-li forma de llibre i, finalment, fer-la arribar a l’editor ens permet compartir-la com a lectors, per la qual cosa li estem immensament agraïts. En qualsevol cas, Calvo trena un discurs que, tot i ser clarament benjaminià en el fons, avança ondoyant, que diria Montaigne, deixant anar fils que reprèn repetidament, idees sobre les quals torna, en un vaivé que ens ajuda a anar interioritzant el pensament que travessa l’obra.

Calvo comença preguntant-se què n’hem fet del passat: què en recordem, què ens n’arriba, què n’hem oblidat. És la pregunta que desencadena tota la reflexió i, alhora, l’encamina per la sendera que va desbrossar Walter Benjamin, especialment amb les seves tesis sobre la història (que ara tenim a l’abast gràcies a l’esplèndida edició de Flâneur). Després d’insistir en la necessitat de rescatar de l’oblit els vençuts i els silenciats, i de recordar qui escriu la història, qui defineix els cànons i qui estableix què passa a formar part de la tradició, Calvo s’encara —i ens encara com a lectors— amb una dicotomia que cal vèncer: ni la tradició pot ser un bagatge elitista, incontestable i modificable, a l’abast de ben pocs, ni la nostra civilització pot viure completament d’esquena a tot el que implica aquesta tradició, ignorant-la o menystenint-la, si no volem que el món que coneixem no vagi definitivament pel pedregar.

La tradició no pot basar-se en un sistema jeràrquic i vertical, en què es veneren persones i obres com si fossin incontestables, però tampoc no pot esvair-se en el present més immediat. La tradició tampoc no és un sistema fet a mida, en què un mateix, o bé una comunitat determinada, pot anticipar el discurs públic que ha de restar després de la mort. La tradició és plural. La tradició implica un conjunt de bagatges, de sapiències, d’elements susceptibles de ser transmesos. I per aconseguir aquest substrat és requereix una continuïtat en el temps, una successió d’instants que conformin diferents camins i un conjunt plural de trajectòries. L’important, en aquest cas, és afrontar les clivelles i cauteritzar-les. Reparar els talls. Uni, recosir i recompondre els fragments sense caure en cap pretensió despòtica de totalitat, sinó actuant a través d’il·lusions, de punts d’acoblament, de nexes, de semblances i de parentius. (Pàg. 226)

A partir d’aquí, Calvo dissecciona des del punt de vista cultural i social l’època que vivim. Molts dels problemes que patim arrenquen de les dues grans guerres que van sotraguejar la primera meitat del segle XX, malgrat que alguns autors com Balzac o Oscar Wilde ja havien intuït quin mal patia l’home sorgit de la Revolució Francesa. Per una banda, a causa dels grans desastres del segle passat, s’estén la desconfiança envers les institucions que fins a un cert moment havien mantingut l’autoritat i el prestigi als ulls dels ciutadans; el passat, a més, es converteix en un temps que cal deixar enrere, que convé oblidar. Tot plegat, amb l’ajut inestimable de les noves formes de vida i d’un capitalisme que accentua el caràcter individualista de l’home contemporani, instal·lat en un presentisme que el duu a rebutjar tot allò que impliqui perdre el temps, és a dir, accions com ara mirar enrere o pensar gaire en el futur. Tot el que s’ha esdevingut les darreres dècades ha alimentat el narcisisme, que s’ha estès com una pandèmia aprofitant les noves corretges de transmissió de fets, sabers o vel·leïtats del nostre temps: Internet i les xarxes socials, que compten, no cal dir, amb la força de l’arma definitiva, el telèfon mòbil.

Recolzant-se en els diversos autors que cita, Calvo descriu molt bé el moment actual, analitza els perills a què ens enfrontem i no escatima la crítica cap als posicionaments elitistes i academicistes que, lluny de servir per trobar solucions, no fan res més que tancar possibles vies de sortida. L’auge del totalitarisme s’explica en bona part pel presentisme, l’individualisme i el narcisisme imperants, actituds que difícilment poden dur la nostra societat a res de bo. La fragmentarietat dels coneixements actuals, l’excés abassegador d’informació, la universalització dels canals de difusió de les opinions de cadascú, tot això també passa pel microscopi de Calvo. I de retruc, esclar, la crítica, sempre necessària, però avui exercida de qualsevol manera, amb o sense criteri, convertida en mera opinió no sostinguda en cap coneixement aprofundit.

Els llegats ens parla de tot això i de molt més. I ens fa rumiar encara que, com dèiem més amunt,  estiguem massa d’acord amb el que s’hi diu. Fins i tot ens fa plantejar el paper que ha de tenir —si és que n’ha de tenir cap— un blog com L’Acció Paral·lela. L’exhibicionisme, l’afany de protagonisme, l’exabrupte o l’opinió immediata formen part d’un món en què no podem evitar viure. Són també ingredients de la «sorollada» que tant irrita el narrador d’Els angles morts, novel·la amb què Borja Bagunyà retrata també una bona colla dels mals de la nostra època i que es complementa magníficament bé amb l’assaig de Calvo.

La pregunta que obria la reflexió —«què n’hem fet del passat?»—, i que prenia la forma d’un lament, reapareix al final de tot i es desdobla en una formulació nova: «Què podem fer-ne?», pregunta que bandeja el lament i deixa intuir noves possibilitats, noves opcions, tota la feina que tenim per endavant. Calvo, per tant, defuig el plany i aposta per trobar una sortida a l’atzucac en què sembla que ens hàgim instal·lat.

Davant del postulat que enarbora una tradició única i coherent caldria contraatacar des de la proliferació de veus, tot remembrant els ecos de la dissidència, les ombres soterrades i la llavor dels vençuts. Contra els bustos. Contra les galeries d’estàtues i els museus de cera. Així s’hauria de trenar el lligam amb el passat i refer els nusos, la ballestrinca dels llegats amb què el recercador tempsut atrapa el temps d’antany. Sense representació, i sense unitat, els llegats han de sadollar la nostra fam, la recerca de respostes i la formulació, enterca, de traces i d’interrogants. ¿Què n’hem fet del passat? ¿Què podem fer-ne? La resposta es troba en aquest mateix instant. (Pàg. 238-239)

Un llibre important, aquest. No en tingueu cap dubte.

La inevitabilitat

Tot allò que passa de forma absurda i estúpida perquè ningú no ho ha demanat, perquè no té cap interès, perquè demana l’esforç —i recursos materials i econòmics— d’algú, de diverses persones o de tot un organisme a fi que passi, i que a més es perllonga en el temps, tot allò que es mostra sota el signe de la inevitabilitat més frustrant és una de les característiques dels nostres temps. La inevitabilitat imposa el seu domini en els àmbits més diversos de l’existència i és a la base de la nostra societat: la vida civil, el marc polític i jurídic, la cultura, l’entreteniment, les relacions humanes… S’escola en els gestos i els esdeveniments més insignificants i també en actes i moments carregats de transcendència. Sense cap ànim de ser exhaustius, però amb la voluntat d’exemplificar l’omnipresència —mai innòcua— de la inevitabilitat, a continuació n’esmentem uns quants casos detectats des de fa anys en el nostre dia a dia.

1. Les entrevistes breus que ràdios i televisions dediquen als esportistes abans o després d’una actuació seva i que ocupen molts minuts dels espais informatius cada dia de l’any. Aquestes entrevistes, o l’extracte breu que se’n acaba difonent, són absurdes, repetitives i estèrils fins a límits insospitats. Els esportistes hi repeteixen frases fetes, paraules que no diuen res, idees que no són idees, tòpics i llocs comuns que ja han estat expressats milers de cops, sense que ningú pugui aportar-hi mai una espurna d’originalitat ni res que les pugui fer interessants. Són declaracions —és el mot exacte que se sol utilitzar per referir-s’hi— que ningú no ha demanat: els oients o espectadors no les necessiten ni les volen sentir; el periodista que aconsegueix el tall de veu és conscient que tota la feina i l’esforç que hagut de fer per obtenir la gravació, una frase que no té cap mena d’interès, és una despesa absurda que la maquinària informativa exigeix per continuar alimentant-se de buidor i d’obvietats, de mediocritat i d’inanitat. I, encara, el periodista que condueix l’informatiu i anuncia les declaracions es veu obligat a fingir una certa excitació pel que estem a punt de sentir. Tot és un despropòsit que es perllonga en el temps i que comença a travessar èpoques sense que ningú no sàpiga com aturar-ho. «Hay que ir partido a partido», «nosotros a lo nuestro», «ha sido una etapa dura». No cal dir que aquest fenomen passa només en l’àmbit de l’esport; mai no fan aquesta mena de preguntes a un poeta després d’un recital, a un escriptor després de la presentació d’un llibre o la participació en un club de lectura, i mai, no cal dir, cada trenta minuts en un informatiu de la ràdio pública.

2. Persones que accepten formar part d’un jurat d’un premi literari tot i saber que hi faran un paperot. Què és el que els impulsa a prendre part en aquesta farsa? Què hi ha de tan poderós que passi per damunt de l’opció de perdre tot el prestigi que poguessin haver guanyat fins aleshores, sobretot quan es tracta d’escriptors que s’han passat anys picant pedra, escrivint la seva pròpia obra? Només hi deu haver una resposta lògica: els diners; els diners i la possibilitat de continuar publicant o de continuar accedint a alguna mena d’aparador, de no caure en l’oblit en què cau la major part d’escriptors. Aquesta és una conducta inevitable que es perpetua des de fa ja una bona colla d’anys sense que se n’arribin a saber les raons veritables, perquè els diners sense prestigi, els diners que emmerden i fan desaparèixer tot el prestigi, els diners a canvi de ser uns empestats de l’àmbit cultural i literari són massa poca cosa, una mera llaminadura que no hauria de servir per temptar gent amb quatre dits de front. Esclar que això cadascú s’ho sap.

3. La proliferació desbocada, absurda i tendent a l’infinit del llenguatge políticament correcte. És inevitable la crema constant de mots i d’expressions, paraules que ens fan nosa i que no té cap sentit que anem substituint per d’altres de noves que tampoc no trigaran a fer-nos nosa, perquè el que ens molesta, esclar, és el que designen, i com que el que designen no desapareixerà mai sempre ens farà nosa tot el que s’hi refereixi. Afegim-hi l’inevitable llenguatge inclusiu que vol visibilitzar les dones i que acaba esdevenint exclusiu, separador i espuri, per culpa de l’ús irracional que se’n fa. És trist veure que no hi ha res a fer, que cada cop va a més, convertit en un postureig inevitable. Costarà fer marxa enrere, no pas per tornar allà on érem, perquè no es tracta d’això, sinó per trobar la manera d’avançar des del sentit comú, el bon criteri i les ganes de contribuir de debò a la causa que es diu voler defensar. L’incessant desdoblament ha arribat per quedar-se en contra de tot el que diguin els que hi entenen una mica, i malgrat tot el dany que provoca i continuarà provocant en el futur. No en va, té la política i l’escola com a màxims paladins.

4. La denúncia que avui dia es publiquen massa llibres. Aquesta també és una queixa inevitable, repetida, que corre paral·lela a l’afirmació que la desproporció creixent entre el nombre d’escriptors i el nombre de lectors no para d’augmentar. No és evident que això sigui cert, que avui hi hagi més escriptors que lectors, però tampoc es pot descartar que sigui així. La solució és a l’abast de tothom: l’excés de títols publicats s’acabaria si hi hagués una tarifa mínima que haguessin de cobrar els autors. Per exemple, 500 € per endavant per un llibre de poesia, 1.000 € per una novel·la. Si els editors haguessin de pagar aquestes quantitats tant sí com no en el moment que accepten publicar l’obra d’un autor, s’hi mirarien molt més abans de prendre la decisió. I abans que ningú al·legui la primera objecció, ja la rebatem: no, no és cert que només es publicarien llibres d’autors capaços —per nom, per prestigi o per la consideració de mediàtics— de vendre quantitats suficients de llibres per justificar la inversió; sempre hi hauria l’editor que apostaria per obres de qualitat que tindrien dificultats per ser publicades en altres bandes, sempre hi hauria algú disposat a arriscar-se. Ara, la reducció de títols seria un fet. I tots, evidentment, hi sortiríem guanyant.

Avui ho deixem aquí, però hi tornarem: la llista de fets, usos i costums marcats per la inevitabilitat és llarga.

Nivell superior

A Els angles morts Borja Bagunyà fa un retrat demolidor de la institució universitària i de l’actual concepció que l’Administratació té dels plans d’estudis, de la investigació, de l’ensenyament en general. Aquests dies es parla molt també del baix nivell que tenen aquells qui aspiren a ser mestres, persones que en molts casos no llegeixen o llegeixen molt poc, que tenen un nivell de coneixement de la llengua molt limitat i una cultura general més aviat escassa.

Davant d’aquest panorama sempre hi ha l’optimista que treu importància al suposat problema i que afirma despreocupadament que avui hi ha tants alumnes bons com unes dècades enrere. Deixeu-me posar un exemple que mostra molt bé, em fa l’efecte, on érem i on som. Fa trenta anys, qui volia obtenir el nivell superior de català, aquell D de principis dels noranta, havia de dominar força bé l’ortografia i la gramàtica, tenir un bon cabal lèxic i conèixer els diferents mecanismes per crear o formar mots, saber analitzar sintàcticament oracions complexes, tenir nocions de català antic, dialectologia i història de la llengua, dominar l’alfabet fonètic internacional i tenir nocions de fonètica, saber redactar, saber resumir textos i extreure’n la informació clau, ser capaç de llegir correctament textos en veu alta amb fluïdesa mostrant una bona pronúncia i saber dur a terme una intervenció oral exhibint capacitat, recursos i correcció. A més, si per preparar l’examen assisties a un curs, havies de llegir un llibre i fer-ne una ressenya sense poder recórrer a Internet per pescar-hi informació i tota mena de comentaris d’aquells qui ja l’havien llegit, és a dir, per copiar-hi la ressenya.

Avui, per obtenir el nivell superior, l’actual C2, cal redactar un parell de textos fent poques errades, si pot ser, i saber exposar un tema amb un mínim de destresa.

El canvi en el grau d’exigència és aclaparador. Algú dirà —aquell optimista— que avui hi ha el mateix percentatge d’alumnes brillants que fa trenta anys. Pot ser. El que segur que no hi ha és el mateix percentatge d’aprovats, que s’ha disparat fins a extrems absurds. Alguns dels coneixements que s’exigien als qui volien obtenir el nivell D eren superflus? És probable. Calia posar al dia els programes? De ben segur. El problema és que gairebé tot ha acabat sent superflu; no hi han deixat res, tan sols l’os, l’esquelet: han buidat el certificat de nivell superior de tot contingut que justifiqui aquest adjectiu. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han acabat reblant el clau amb la consigna no escrita que calia augmentar el nombre d’aprovats, que els suspesos no són ni bons ni desitjables.

Fins aquí l’exemple. El que ha passat en el cas del nivell superior de català ha passat en tots els àmbits educatius, formatius i intel·lectuals. El mateix descens vertiginós, la mateixa estimbada, la mateixa decadència programada i justificada pels qui governen —i aplaudida per la majoria dels qui són governats.

No sé si calia que un alumne de nivell D sabés fer transcripció fonètica o conegués el significat de  midons; sé que algú que va amb el certificat de nivell C2 sota el braç no té els coneixements ni la preparació que tenia el qui aprovava aquell examen dels anys noranta.

Bon Bloomsday tingueu!

La vida que es menja la vida

En aquest llegir que és anar passant la vida, de tant en tant topem amb llibres que fan de l’absència de literatura una lliçó de literatura. En aquest blog ja hem parlat de l’aliteratura, un concepte encunyat l’any 1956 per l’escriptor Claude Mauriac per referir-se a obres en què la literatura apareix «alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». En aquell apunt n’esmentàvem uns quants exemples. Doncs bé, ara n’hi podem afegir un altre: L’hora de l’estrella, la novel·la que va publicar l’escriptora brasilera —d’origen judeoucraïnès— Clarice Lispector el 1977, poc abans de morir.

A L’hora de l’estrella (traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor, 2020), Lispector narra la vida de Macabéa, una humil mecanògrafa. De fet, el narrador és Rodrigo S. M., personatge a qui Lispector cedeix la veu perquè ens expliqui les vicissituds d’aquesta noia procedent de la regió del Sertão —nom que inevitablement ens remet a una de les grans novel·les del segle XX, l’obra magna de João Guimarães Rosa— i que no sap ben bé què hi ha vingut a fer, al món. Per sort per a ella, no té ni tan sols la capacitat de fer-se una pregunta com aquesta. El narrador, però, ja ens avisa: «Qui s’interroga és incomplet.» Macabéa no va triar venir al món; tampoc no va triar que els seus pares morissin molt aviat i que la pugés una tia que no li tenia gaire afecte. Potser per això ella es limita a viure i a acceptar els fets que s’esdevenen, a viure en el present sense imaginar què deu ser el futur, o com pot ser, en el cas que n’hi hagi. I és aquest present el que Rodrigo S. M. s’inventa i ens explica, sense recórrer a la literatura, sense condiments, de la manera més senzilla i austera de què és capaç. «Vivim exclusivament en el present perquè sempre i eternament és el dia d’avui i el dia de demà serà un avui, l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment» (pàg. 24).

I malgrat tot Macabéa arriba a preguntar-se un sol cop: «Qui soc jo?» La seva és una vida miserable als ulls de gairebé tothom menys d’ella mateixa. «Quan es despertava ja no sabia qui era. Només després pensava amb satisfacció: soc mecanògrafa i verge, i m’agrada la coca-cola. Només aleshores es vestia de si mateixa, i es passava la resta del dia representant amb obediència el paper de ser» (pàg. 50). Just després d’una frase com aquesta, el narrador es qüestiona sobre la manera d’escriure la història: «L’enriquiria, aquest relat, si fes servir uns quants termes tècnics d’allò més enrevessats? Justa la fusta: aquesta història no té gens de tècnica, ni d’estil, és feta a la babalà. Jo tampoc no tacaria per res del món, amb paraules brillants i falses, una vida senzilla com la de mecanògrafa.»

No en va, el narrador confessa estar cansat de la literatura. I a pesar d’això, a mesura que se succeeixen les pàgines ens anem assabentant de l’origen de Macabéa, de la vida que fa, de les relacions —poques— que estableix amb altres persones; la veiem festejant amb un noi també procedent del Sertão, i acabem sabent que té els pulmons malalts. També pateix dels pulmons la Chloé de L’escuma dels dies, l’obra de Boris Vian que a voltes ve al cap en llegir L’hora de l’estrella, potser per la tristesa que plana en l’ambient, per la inevitabilitat dels fets que han d’arribar, per bé que Lispector despulla el seu relat d’artifici fins a límits insospitats i sorprenentment efectius. Un dels seus objectius com a autora és allunyar de l’obra tota ombra de sentimentalisme, i ho aconsegueix amb escreix, fins al punt que  la figura de Macabéa ens fa pensar també en una altra heroïna castigada pel fat, per aquesta acció no triada d’haver vingut al món, com és la Bess McNeill de Breaking the waves, una de les pel·lícules clau de Lars von Trier.

«I aleshores —aleshores el sobtat esgarip ranerós d’una gavina, de sobte l’àguila voraç que aixeca la tendra ovella cap a ben amunt, el suau gat que trinxa una rata bruta qualsevol: la vida es menja a la vida» (pàg. 123).

Per la manera com està plantejada l’obra, per la manera de ser escrita, diria que aquesta novel·la pot ser considerada el testament literari de Lispector; algunes pàgines semblen extretes d’una poètica, són un document que explicita com concebia l’acte d’escriure aquesta autora indefinible i sorprenent: jugar a no saber escriure quan se’n sap tan del cert. Literatura sense concessions, aliteratura de primer ordre.

L’epopeia de l’home postmodern

Vivim en una època en què la deformitat ha anat esdevenint la norma en la major part d’aspectes de la nostra vida: els usos i costums, les maneres de viure i de relacionar-nos els uns amb els altres, la manera de treballar, les expectatives vitals i laborals, el paper de l’Administració, el paisatge urbà —especialment l’urbà—, la societat, la política, la forma de ser pares i tenir fills a càrrec, la concepció de l’esport i del fet de mantenir-se en forma, etc. Tot s’ha modificat i deformat, com si aquests àmbits de la nostra existència s’haguessin vist abocats a emmirallar-se en un d’aquests miralls de fira que et retornen una imatge grotesca, uns miralls que són capaços de reflectir també el so ambiental de l’època i de retornar-nos-el en forma d’estridència constant, de xerrameca infinita i abstrusa: de sorollada.

Aquesta imatge monstruosa és la que descriu Borja Bagunyà a Els angles morts (Persicopi, 2021), una novel·la que és un cop de puny sobre la taula d’un escriptor que es revela enorme i, alhora, una escopinada als peus del respectable, carregada de totes les substàncies indesitjables que poden secretar el cos i la ment de l’home postmodern. Perquè en aquesta novel·la és justament l’home postmodern qui veiem deambular per la ciutat, per la quotidianitat, enfrontant-se als perills de cada dia: el tracte amb els col·legues i els alumnes a la feina, l’angoixa per una circumstància professional i satisfactòria, el cafè dolent que li serveixen en un bar, la preocupació per una salut dental deficitària, el soroll que envaeix els carrers, tots els racons, el món en general —un soroll instal·lat en tots els àmbits i que pren totes les formes: acústica, visual, olfactiva, verbal…

Però en aquesta ocasió —som al segle XXI— l’home postmodern és una figura complexa que es desdobla en un home i una dona: en Morella i la Sesé, un professor universitari i una ginecòloga. Tenen més de cinquanta anys, camí de la seixantena, i en fa prop de trenta que estan casats. La novel·la també és, doncs, el retrat d’una relació de parella prou llarga, d’un matrimoni sense fills que viu un moment complicat però no pas per cap dels motius que una obra convencional del nostre temps portaria a col·lació: aquí no hi ha infidelitats amb terceres persones que malmetin la relació. No en va, un dels encerts de Bagunyà és que rarament cau en el tòpic i que sap fressar camins propis, basant-se en la seva capacitat d’observació i en una destresa descomunal a l’hora de descriure i cisellar amb una precisió i una exactitud inaudits fets, gestos, relacions, actituds.

I, malgrat tot, sí que hi ha un tercer personatge que entra en acció: l’Olof, nebot d’en Morella, que aterra a Barcelona procedent dels Estats Units, on viu el germà del protagonista. Els èxits laborals i econòmics d’aquest germà fan de contrapunt a la mediocritat i insipidesa d’en Morella, convertit en un veritable antiheroi del nostre temps. Tot just en començar el relat, assistim a la decepció del professor, que veu com una plaça de catedràtic a què aspirava va a parar a les mans d’un altre col·lega, una mena d’arribista que encaixa millor en els nous temps que es respiren a la universitat. Aquest fet permet a Bagunyà fer un retrat despietat de la institució universitària i de l’evolució que ha patit en les darreres dècades tot el sistema educatiu i el món de la investigació. En el segon capítol veurem en acció la Sesé, que assistirà a un part que la marcarà profundament. Són 175 pàgines inicials enlluernadores, en què Bagunyà posa en joc tots els recursos que té a disposició —que són molts, i que encapçala una altíssima intel·ligència narrativa— per presentar-nos els personatges i la seva circumstància —el perfil psicològic dels personatges principals és impecable—, i per parlar-nos de tot el que ens vol parlar.

A partir d’aquí, la intensitat de la narració —alguns diran «l’interès», «el ritme»— experimenta un lleu descens, diria que inevitable, però no pas definitiu. De fet, Bagunyà manté la destresa, la força a l’hora de narrar; i no enganya pas a ningú: qui ha llegit les primeres pàgines sap què pot trobar a continuació: poca acció, molta disquisició, excursos, idees, una massa verbal a voltes espessa, a voltes més fluida —segons el gust del lector—, amb pics de genalitat indiscutible. El que és evident és que l’autor aconsegueix fer un retrat de la nostra època que tothom, d’una manera o altra, es pot fer seu, un retrat marcat per dos elements predominants: la reflexió entorn de la relació entre l’art i la vida i la denúncia de la «sorollada», paraula clau que es repeteix al llarg de l’obra al costat d’una gran multitud de sinònims i expressions semblants («paraulada», «mortadel·la verbal», «xerrameca reverberada», «verborràgia», «sopa acústica», etc.) i que remet a un món en què el silenci —i per tant la calma, la reflexió, el pensament— és combatut per tots els mitjans. 

No cal dir que l’obra mateixa acaba exemplificant la deformitat de què parla i que esmentàvem al començament. Bagunyà n’és conscient. Entre els seus referents literaris hi ha obres monstruoses i deformes com Moby Dick, Els somnàmbuls o Ulisses, esclar. Els angles morts admet la confrontació amb l’obra de Joyce a la recerca de certs paral·lelismes que van més enllà de l’anècdota, tal com ja passava amb una altra gran novel·la, El món de Joan Ferrer, de Cèsar A. Jordana. Així, a Els angles morts també veiem en acció un antiheroi que deambula per la ciutat i que cerca en la figura d’un jove algú que pugui ser, si no el seu fill, almenys el seu deixeble. Ara bé, és cert que en aquest cas en Morella és una síntesi de Bloom i de Stephen alhora, mentre que l’Olof es limita a ser el nebot a qui podria fer de mentor però que exerceix de contrapunt post-postmodern. La Sesé, en canvi, té poc a veure amb la Molly: treballadora fins a l’extenuació, pràcticament asexuada, tan sols comparteix amb l’heroïna joyceana la incapacitat per mantenir l’ordre i la higiene a casa. Si Joyce ens parla de la paràlisi de la metròpoli dublinesa, Bagunyà ens remet a la paràlisi que tenalla Barcelona, una ciutat que no sap ben bé cap on va.

Podríem dur la comparació al terreny formal: Bagunyà també juga amb els estils, també força les convencions del gènere narratiu, violenta la sintaxi, inventa paraules. O a la concepció d’algunes escenes: una de les escenes també passa en un hospital, veiem figures ciclòpies i agegantades, i en Morella assisteix a un enterrament, visita el despatx d’un editor, passeja pel carrer, entaula discussions sobre qüestions artístiques i literàries…, i fins i tot s’angunieja davant la visió de boques obertes plenes de tendrums i restes de menjar, tot i que Bagunyà trasllada aquesta famosa escena joyceana als lavabos de la facultat. Una escena, per cert, exagerada, estrafeta, esguerrada, que contribueix a la deformitat de l’obra.

Però l’excés, com ja ha quedat clar, és a la base d’Els angles morts —qui no suporti els excessos farà bé de triar altres lectures—. L’excés i el talent, esclar, la capacitat, el caràcter d’un narrador nat que ha escrit una obra que, a més de descriure-la, segurament marcarà una època. En llibres així no serveix gaire de res clicar el like o el dislike. Llegint-lo és lícit avorrir-s’hi, és impossible no treure’s el barret.