L’epopeia de l’home postmodern

Vivim en una època en què la deformitat ha anat esdevenint la norma en la major part d’aspectes de la nostra vida: els usos i costums, les maneres de viure i de relacionar-nos els uns amb els altres, la manera de treballar, les expectatives vitals i laborals, el paper de l’Administració, el paisatge urbà —especialment l’urbà—, la societat, la política, la forma de ser pares i tenir fills a càrrec, la concepció de l’esport i del fet de mantenir-se en forma, etc. Tot s’ha modificat i deformat, com si aquests àmbits de la nostra existència s’haguessin vist abocats a emmirallar-se en un d’aquests miralls de fira que et retornen una imatge grotesca, uns miralls que són capaços de reflectir també el so ambiental de l’època i de retornar-nos-el en forma d’estridència constant, de xerrameca infinita i abstrusa: de sorollada.

Aquesta imatge monstruosa és la que descriu Borja Bagunyà a Els angles morts (Persicopi, 2021), una novel·la que és un cop de puny sobre la taula d’un escriptor que es revela enorme i, alhora, una escopinada als peus del respectable, carregada de totes les substàncies indesitjables que poden secretar el cos i la ment de l’home postmodern. Perquè en aquesta novel·la és justament l’home postmodern qui veiem deambular per la ciutat, per la quotidianitat, enfrontant-se als perills de cada dia: el tracte amb els col·legues i els alumnes a la feina, l’angoixa per una circumstància professional i satisfactòria, el cafè dolent que li serveixen en un bar, la preocupació per una salut dental deficitària, el soroll que envaeix els carrers, tots els racons, el món en general —un soroll instal·lat en tots els àmbits i que pren totes les formes: acústica, visual, olfactiva, verbal…

Però en aquesta ocasió —som al segle XXI— l’home postmodern és una figura complexa que es desdobla en un home i una dona: en Morella i la Sesé, un professor universitari i una ginecòloga. Tenen més de cinquanta anys, camí de la seixantena, i en fa prop de trenta que estan casats. La novel·la també és, doncs, el retrat d’una relació de parella prou llarga, d’un matrimoni sense fills que viu un moment complicat però no pas per cap dels motius que una obra convencional del nostre temps portaria a col·lació: aquí no hi ha infidelitats amb terceres persones que malmetin la relació. No en va, un dels encerts de Bagunyà és que rarament cau en el tòpic i que sap fressar camins propis, basant-se en la seva capacitat d’observació i en una destresa descomunal a l’hora de descriure i cisellar amb una precisió i una exactitud inaudits fets, gestos, relacions, actituds.

I, malgrat tot, sí que hi ha un tercer personatge que entra en acció: l’Olof, nebot d’en Morella, que aterra a Barcelona procedent dels Estats Units, on viu el germà del protagonista. Els èxits laborals i econòmics d’aquest germà fan de contrapunt a la mediocritat i insipidesa d’en Morella, convertit en un veritable antiheroi del nostre temps. Tot just en començar el relat, assistim a la decepció del professor, que veu com una plaça de catedràtic a què aspirava va a parar a les mans d’un altre col·lega, una mena d’arribista que encaixa millor en els nous temps que es respiren a la universitat. Aquest fet permet a Bagunyà fer un retrat despietat de la institució universitària i de l’evolució que ha patit en les darreres dècades tot el sistema educatiu i el món de la investigació. En el segon capítol veurem en acció la Sesé, que assistirà a un part que la marcarà profundament. Són 175 pàgines inicials enlluernadores, en què Bagunyà posa en joc tots els recursos que té a disposició —que són molts, i que encapçala una altíssima intel·ligència narrativa— per presentar-nos els personatges i la seva circumstància —el perfil psicològic dels personatges principals és impecable—, i per parlar-nos de tot el que ens vol parlar.

A partir d’aquí, la intensitat de la narració —alguns diran «l’interès», «el ritme»— experimenta un lleu descens, diria que inevitable, però no pas definitiu. De fet, Bagunyà manté la destresa, la força a l’hora de narrar; i no enganya pas a ningú: qui ha llegit les primeres pàgines sap què pot trobar a continuació: poca acció, molta disquisició, excursos, idees, una massa verbal a voltes espessa, a voltes més fluida —segons el gust del lector—, amb pics de genalitat indiscutible. El que és evident és que l’autor aconsegueix fer un retrat de la nostra època que tothom, d’una manera o altra, es pot fer seu, un retrat marcat per dos elements predominants: la reflexió entorn de la relació entre l’art i la vida i la denúncia de la «sorollada», paraula clau que es repeteix al llarg de l’obra al costat d’una gran multitud de sinònims i expressions semblants («paraulada», «mortadel·la verbal», «xerrameca reverberada», «verborràgia», «sopa acústica», etc.) i que remet a un món en què el silenci —i per tant la calma, la reflexió, el pensament— és combatut per tots els mitjans. 

No cal dir que l’obra mateixa acaba exemplificant la deformitat de què parla i que esmentàvem al començament. Bagunyà n’és conscient. Entre els seus referents literaris hi ha obres monstruoses i deformes com Moby Dick, Els somnàmbuls o Ulisses, esclar. Els angles morts admet la confrontació amb l’obra de Joyce a la recerca de certs paral·lelismes que van més enllà de l’anècdota, tal com ja passava amb una altra gran novel·la, El món de Joan Ferrer, de Cèsar A. Jordana. Així, a Els angles morts també veiem en acció un antiheroi que deambula per la ciutat i que cerca en la figura d’un jove algú que pugui ser, si no el seu fill, almenys el seu deixeble. Ara bé, és cert que en aquest cas en Morella és una síntesi de Bloom i de Stephen alhora, mentre que l’Olof es limita a ser el nebot a qui podria fer de mentor però que exerceix de contrapunt post-postmodern. La Sesé, en canvi, té poc a veure amb la Molly: treballadora fins a l’extenuació, pràcticament asexuada, tan sols comparteix amb l’heroïna joyceana la incapacitat per mantenir l’ordre i la higiene a casa. Si Joyce ens parla de la paràlisi de la metròpoli dublinesa, Bagunyà ens remet a la paràlisi que tenalla Barcelona, una ciutat que no sap ben bé cap on va.

Podríem dur la comparació al terreny formal: Bagunyà també juga amb els estils, també força les convencions del gènere narratiu, violenta la sintaxi, inventa paraules. O a la concepció d’algunes escenes: una de les escenes també passa en un hospital, veiem figures ciclòpies i agegantades, i en Morella assisteix a un enterrament, visita el despatx d’un editor, passeja pel carrer, entaula discussions sobre qüestions artístiques i literàries…, i fins i tot s’angunieja davant la visió de boques obertes plenes de tendrums i restes de menjar, tot i que Bagunyà trasllada aquesta famosa escena joyceana als lavabos de la facultat. Una escena, per cert, exagerada, estrafeta, esguerrada, que contribueix a la deformitat de l’obra.

Però l’excés, com ja ha quedat clar, és a la base d’Els angles morts —qui no suporti els excessos farà bé de triar altres lectures—. L’excés i el talent, esclar, la capacitat, el caràcter d’un narrador nat que ha escrit una obra que, a més de descriure-la, segurament marcarà una època. En llibres així no serveix gaire de res clicar el like o el dislike. Llegint-lo és lícit avorrir-s’hi, és impossible no treure’s el barret.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.