La vida que es menja la vida

En aquest llegir que és anar passant la vida, de tant en tant topem amb llibres que fan de l’absència de literatura una lliçó de literatura. En aquest blog ja hem parlat de l’aliteratura, un concepte encunyat l’any 1956 per l’escriptor Claude Mauriac per referir-se a obres en què la literatura apareix «alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». En aquell apunt n’esmentàvem uns quants exemples. Doncs bé, ara n’hi podem afegir un altre: L’hora de l’estrella, la novel·la que va publicar l’escriptora brasilera —d’origen judeoucraïnès— Clarice Lispector el 1977, poc abans de morir.

A L’hora de l’estrella (traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor, 2020), Lispector narra la vida de Macabéa, una humil mecanògrafa. De fet, el narrador és Rodrigo S. M., personatge a qui Lispector cedeix la veu perquè ens expliqui les vicissituds d’aquesta noia procedent de la regió del Sertão —nom que inevitablement ens remet a una de les grans novel·les del segle XX, l’obra magna de João Guimarães Rosa— i que no sap ben bé què hi ha vingut a fer, al món. Per sort per a ella, no té ni tan sols la capacitat de fer-se una pregunta com aquesta. El narrador, però, ja ens avisa: «Qui s’interroga és incomplet.» Macabéa no va triar venir al món; tampoc no va triar que els seus pares morissin molt aviat i que la pugés una tia que no li tenia gaire afecte. Potser per això ella es limita a viure i a acceptar els fets que s’esdevenen, a viure en el present sense imaginar què deu ser el futur, o com pot ser, en el cas que n’hi hagi. I és aquest present el que Rodrigo S. M. s’inventa i ens explica, sense recórrer a la literatura, sense condiments, de la manera més senzilla i austera de què és capaç. «Vivim exclusivament en el present perquè sempre i eternament és el dia d’avui i el dia de demà serà un avui, l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment» (pàg. 24).

I malgrat tot Macabéa arriba a preguntar-se un sol cop: «Qui soc jo?» La seva és una vida miserable als ulls de gairebé tothom menys d’ella mateixa. «Quan es despertava ja no sabia qui era. Només després pensava amb satisfacció: soc mecanògrafa i verge, i m’agrada la coca-cola. Només aleshores es vestia de si mateixa, i es passava la resta del dia representant amb obediència el paper de ser» (pàg. 50). Just després d’una frase com aquesta, el narrador es qüestiona sobre la manera d’escriure la història: «L’enriquiria, aquest relat, si fes servir uns quants termes tècnics d’allò més enrevessats? Justa la fusta: aquesta història no té gens de tècnica, ni d’estil, és feta a la babalà. Jo tampoc no tacaria per res del món, amb paraules brillants i falses, una vida senzilla com la de mecanògrafa.»

No en va, el narrador confessa estar cansat de la literatura. I a pesar d’això, a mesura que se succeeixen les pàgines ens anem assabentant de l’origen de Macabéa, de la vida que fa, de les relacions —poques— que estableix amb altres persones; la veiem festejant amb un noi també procedent del Sertão, i acabem sabent que té els pulmons malalts. També pateix dels pulmons la Chloé de L’escuma dels dies, l’obra de Boris Vian que a voltes ve al cap en llegir L’hora de l’estrella, potser per la tristesa que plana en l’ambient, per la inevitabilitat dels fets que han d’arribar, per bé que Lispector despulla el seu relat d’artifici fins a límits insospitats i sorprenentment efectius. Un dels seus objectius com a autora és allunyar de l’obra tota ombra de sentimentalisme, i ho aconsegueix amb escreix, fins al punt que  la figura de Macabéa ens fa pensar també en una altra heroïna castigada pel fat, per aquesta acció no triada d’haver vingut al món, com és la Bess McNeill de Breaking the waves, una de les pel·lícules clau de Lars von Trier.

«I aleshores —aleshores el sobtat esgarip ranerós d’una gavina, de sobte l’àguila voraç que aixeca la tendra ovella cap a ben amunt, el suau gat que trinxa una rata bruta qualsevol: la vida es menja a la vida» (pàg. 123).

Per la manera com està plantejada l’obra, per la manera de ser escrita, diria que aquesta novel·la pot ser considerada el testament literari de Lispector; algunes pàgines semblen extretes d’una poètica, són un document que explicita com concebia l’acte d’escriure aquesta autora indefinible i sorprenent: jugar a no saber escriure quan se’n sap tan del cert. Literatura sense concessions, aliteratura de primer ordre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.