A Els angles morts Borja Bagunyà fa un retrat demolidor de la institució universitària i de l’actual concepció que l’Administratació té dels plans d’estudis, de la investigació, de l’ensenyament en general. Aquests dies es parla molt també del baix nivell que tenen aquells qui aspiren a ser mestres, persones que en molts casos no llegeixen o llegeixen molt poc, que tenen un nivell de coneixement de la llengua molt limitat i una cultura general més aviat escassa.
Davant d’aquest panorama sempre hi ha l’optimista que treu importància al suposat problema i que afirma despreocupadament que avui hi ha tants alumnes bons com unes dècades enrere. Deixeu-me posar un exemple que mostra molt bé, em fa l’efecte, on érem i on som. Fa trenta anys, qui volia obtenir el nivell superior de català, aquell D de principis dels noranta, havia de dominar força bé l’ortografia i la gramàtica, tenir un bon cabal lèxic i conèixer els diferents mecanismes per crear o formar mots, saber analitzar sintàcticament oracions complexes, tenir nocions de català antic, dialectologia i història de la llengua, dominar l’alfabet fonètic internacional i tenir nocions de fonètica, saber redactar, saber resumir textos i extreure’n la informació clau, ser capaç de llegir correctament textos en veu alta amb fluïdesa mostrant una bona pronúncia i saber dur a terme una intervenció oral exhibint capacitat, recursos i correcció. A més, si per preparar l’examen assisties a un curs, havies de llegir un llibre i fer-ne una ressenya sense poder recórrer a Internet per pescar-hi informació i tota mena de comentaris d’aquells qui ja l’havien llegit, és a dir, per copiar-hi la ressenya.
Avui, per obtenir el nivell superior, l’actual C2, cal redactar un parell de textos fent poques errades, si pot ser, i saber exposar un tema amb un mínim de destresa.
El canvi en el grau d’exigència és aclaparador. Algú dirà —aquell optimista— que avui hi ha el mateix percentatge d’alumnes brillants que fa trenta anys. Pot ser. El que segur que no hi ha és el mateix percentatge d’aprovats, que s’ha disparat fins a extrems absurds. Alguns dels coneixements que s’exigien als qui volien obtenir el nivell D eren superflus? És probable. Calia posar al dia els programes? De ben segur. El problema és que gairebé tot ha acabat sent superflu; no hi han deixat res, tan sols l’os, l’esquelet: han buidat el certificat de nivell superior de tot contingut que justifiqui aquest adjectiu. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han acabat reblant el clau amb la consigna no escrita que calia augmentar el nombre d’aprovats, que els suspesos no són ni bons ni desitjables.
Fins aquí l’exemple. El que ha passat en el cas del nivell superior de català ha passat en tots els àmbits educatius, formatius i intel·lectuals. El mateix descens vertiginós, la mateixa estimbada, la mateixa decadència programada i justificada pels qui governen —i aplaudida per la majoria dels qui són governats.
No sé si calia que un alumne de nivell D sabés fer transcripció fonètica o conegués el significat de midons; sé que algú que va amb el certificat de nivell C2 sota el braç no té els coneixements ni la preparació que tenia el qui aprovava aquell examen dels anys noranta.
Bon Bloomsday tingueu!
L'Acció Paral·lela 