La inevitabilitat

Tot allò que passa de forma absurda i estúpida perquè ningú no ho ha demanat, perquè no té cap interès, perquè demana l’esforç —i recursos materials i econòmics— d’algú, de diverses persones o de tot un organisme a fi que passi, i que a més es perllonga en el temps, tot allò que es mostra sota el signe de la inevitabilitat més frustrant és una de les característiques dels nostres temps. La inevitabilitat imposa el seu domini en els àmbits més diversos de l’existència i és a la base de la nostra societat: la vida civil, el marc polític i jurídic, la cultura, l’entreteniment, les relacions humanes… S’escola en els gestos i els esdeveniments més insignificants i també en actes i moments carregats de transcendència. Sense cap ànim de ser exhaustius, però amb la voluntat d’exemplificar l’omnipresència —mai innòcua— de la inevitabilitat, a continuació n’esmentem uns quants casos detectats des de fa anys en el nostre dia a dia.

1. Les entrevistes breus que ràdios i televisions dediquen als esportistes abans o després d’una actuació seva i que ocupen molts minuts dels espais informatius cada dia de l’any. Aquestes entrevistes, o l’extracte breu que se’n acaba difonent, són absurdes, repetitives i estèrils fins a límits insospitats. Els esportistes hi repeteixen frases fetes, paraules que no diuen res, idees que no són idees, tòpics i llocs comuns que ja han estat expressats milers de cops, sense que ningú pugui aportar-hi mai una espurna d’originalitat ni res que les pugui fer interessants. Són declaracions —és el mot exacte que se sol utilitzar per referir-s’hi— que ningú no ha demanat: els oients o espectadors no les necessiten ni les volen sentir; el periodista que aconsegueix el tall de veu és conscient que tota la feina i l’esforç que hagut de fer per obtenir la gravació, una frase que no té cap mena d’interès, és una despesa absurda que la maquinària informativa exigeix per continuar alimentant-se de buidor i d’obvietats, de mediocritat i d’inanitat. I, encara, el periodista que condueix l’informatiu i anuncia les declaracions es veu obligat a fingir una certa excitació pel que estem a punt de sentir. Tot és un despropòsit que es perllonga en el temps i que comença a travessar èpoques sense que ningú no sàpiga com aturar-ho. «Hay que ir partido a partido», «nosotros a lo nuestro», «ha sido una etapa dura». No cal dir que aquest fenomen passa només en l’àmbit de l’esport; mai no fan aquesta mena de preguntes a un poeta després d’un recital, a un escriptor després de la presentació d’un llibre o la participació en un club de lectura, i mai, no cal dir, cada trenta minuts en un informatiu de la ràdio pública.

2. Persones que accepten formar part d’un jurat d’un premi literari tot i saber que hi faran un paperot. Què és el que els impulsa a prendre part en aquesta farsa? Què hi ha de tan poderós que passi per damunt de l’opció de perdre tot el prestigi que poguessin haver guanyat fins aleshores, sobretot quan es tracta d’escriptors que s’han passat anys picant pedra, escrivint la seva pròpia obra? Només hi deu haver una resposta lògica: els diners; els diners i la possibilitat de continuar publicant o de continuar accedint a alguna mena d’aparador, de no caure en l’oblit en què cau la major part d’escriptors. Aquesta és una conducta inevitable que es perpetua des de fa ja una bona colla d’anys sense que se n’arribin a saber les raons veritables, perquè els diners sense prestigi, els diners que emmerden i fan desaparèixer tot el prestigi, els diners a canvi de ser uns empestats de l’àmbit cultural i literari són massa poca cosa, una mera llaminadura que no hauria de servir per temptar gent amb quatre dits de front. Esclar que això cadascú s’ho sap.

3. La proliferació desbocada, absurda i tendent a l’infinit del llenguatge políticament correcte. És inevitable la crema constant de mots i d’expressions, paraules que ens fan nosa i que no té cap sentit que anem substituint per d’altres de noves que tampoc no trigaran a fer-nos nosa, perquè el que ens molesta, esclar, és el que designen, i com que el que designen no desapareixerà mai sempre ens farà nosa tot el que s’hi refereixi. Afegim-hi l’inevitable llenguatge inclusiu que vol visibilitzar les dones i que acaba esdevenint exclusiu, separador i espuri, per culpa de l’ús irracional que se’n fa. És trist veure que no hi ha res a fer, que cada cop va a més, convertit en un postureig inevitable. Costarà fer marxa enrere, no pas per tornar allà on érem, perquè no es tracta d’això, sinó per trobar la manera d’avançar des del sentit comú, el bon criteri i les ganes de contribuir de debò a la causa que es diu voler defensar. L’incessant desdoblament ha arribat per quedar-se en contra de tot el que diguin els que hi entenen una mica, i malgrat tot el dany que provoca i continuarà provocant en el futur. No en va, té la política i l’escola com a màxims paladins.

4. La denúncia que avui dia es publiquen massa llibres. Aquesta també és una queixa inevitable, repetida, que corre paral·lela a l’afirmació que la desproporció creixent entre el nombre d’escriptors i el nombre de lectors no para d’augmentar. No és evident que això sigui cert, que avui hi hagi més escriptors que lectors, però tampoc es pot descartar que sigui així. La solució és a l’abast de tothom: l’excés de títols publicats s’acabaria si hi hagués una tarifa mínima que haguessin de cobrar els autors. Per exemple, 500 € per endavant per un llibre de poesia, 1.000 € per una novel·la. Si els editors haguessin de pagar aquestes quantitats tant sí com no en el moment que accepten publicar l’obra d’un autor, s’hi mirarien molt més abans de prendre la decisió. I abans que ningú al·legui la primera objecció, ja la rebatem: no, no és cert que només es publicarien llibres d’autors capaços —per nom, per prestigi o per la consideració de mediàtics— de vendre quantitats suficients de llibres per justificar la inversió; sempre hi hauria l’editor que apostaria per obres de qualitat que tindrien dificultats per ser publicades en altres bandes, sempre hi hauria algú disposat a arriscar-se. Ara, la reducció de títols seria un fet. I tots, evidentment, hi sortiríem guanyant.

Avui ho deixem aquí, però hi tornarem: la llista de fets, usos i costums marcats per la inevitabilitat és llarga.

One thought on “La inevitabilitat

  1. Gràcies, penso exactament el mateix, però vosaltres ho heu escrit molt millor.
    El mal s’expandeix perquè a tothom li deu anar bé. Què podem fer?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.