Baudelaire, Benjamin: de llegats i xarneres

Abans de llegir Els llegats, l’esplèndid assaig de Lluís Calvo aparegut al març, havíem gaudit amb la lectura dels dos volums de Baudelaire publicats també enguany per Flâneur: El pintor de la modernitat i L’spleen de París, tots dos traduïts per David Cuscó i Escudero, i havíem llegit encara les pàgines que Walter Benjamin dedica al poeta francès, un dels autors que més el van interessar. A Els llegats hi hem trobat de nou Walter Benjamin, i així hem tancat un cercle que no és cap cercle ni vols ser tancat de cap manera.

El cas és que el llibre de Lluís Calvo esdevé un magnífic botó de la roda que permet aturar el temps —és a dir, parar-se a pensar—, o si més no el moviment —que diria Vinyoli— constant en què s’ha convertit el nostre dia a dia, un punt des d’on podem observar com giravolten els radis que constitueixen la carcassa del món tal com l’entenem a L’Acció Paral·lela. Cadascun d’aquests radis són imprescindibles perquè la roda avanci i duen gravat el nom de figures com Baudelaire o Benjamin, és a dir, de figures que formen part de la tradició que, seguint Calvo i coincidint-hi plenament, cal conèixer, cal tenir present i cal valorar críticament, sense enlluernar-se per la seva presència perquè toca o queda bé fer-ho. Això mai.

Baudelaire és una figura clau de la tradició i de l’evolució de les lletres occidentals en el camí que va de l’Antic Règim a la contemporaneïtat. És una xarnera que uneix dos mons i que permet obrir la porta cap endavant i cap endarrere, com ho fan les que separen certs menjadors de les cuines on es preparen els grans banquets. Un gran banquet és el que ens espera. Llegit avui, Baudelaire se’ns mostra modern, avançat, pioner, revolucionari, però només si som capaços d’acostar-nos-hi sense la mirada anacrònica que un lector dels anys vint del segle XXI pot estar temptat d’adreçar-li. Vivim en una època complexa, des de la qual qui dona un cop d’ull al passat corre el risc de trobar agosarat allò que no ho és tant i retrògrad allò que no ho és gens. Avui costa llegir textos de fa 150 anys sense que el nostre enteniment i el nostre gust no es vegin enterbolits per la tirada a interpretar-ho tot partint del nostre present. El marasme provocat pel llenguatge —i el pensament— políticament correcte no ens permet a voltes ser capaços —o no permet que alguns siguin capaços— de gaudir del que van escriure autors d’altres èpoques.

Els temps, inevitablement, canvien, i hem d’acceptar que alguns textos escrits pels nostres antecessors i que formen part de la tradició —del cànon, si voleu— no complauran tothom. Admetem-ho. Cal que llegim críticament, no pas des del presentisme de què parla Calvo, sinó des del coneixement, com més complet millor, i des de la capacitat de relligar visions i interpretacions diverses, d’entendre les èpoques passades i comprendre que, si bé avui no escriuríem de segons què segons com, té tot el sentit que en altres moments s’hagin escrit determinades pàgines que no feien res més que copsar l’esperit del segle. No cal dir que aquest exercici sempre exigirà més dosis de benevolència i d’indulgència a una lectora que no pas a un lector, perquè qualsevol dona haurà d’estar disposada a fer més concessions davant les mateixes lectures. Uns i altres farem bé de llegir Baudelaire, de llegir-lo sense pensar que és un tòtem del segle XIX, un llegat intocable i indiscutible, sinó veient-hi un autor que va obrir nous camins i que va produir una obra que ens podrà agradar més o menys, que ens podrà entusiasmar o irritar, però que rarament ens deixarà indiferents.

Walter Benjamin tampoc no és un tòtem inamovible. A la seva obra, de fet, hi podem trobar fils tot just embastats, contradiccions, un oceà de fragments on ens perdrem un i altre cop, potser perquè amb cada lectura que feia el seu pensament anava evolucionant —i també perquè va dur la vida que va dur. Endinsar-se en els seus textos, però, és sempre una experiència il·luminadora. Les pàgines que va dedicar a Baudelaire tenen un interès de primer ordre i permeten acostar-se a l’obra del poeta que va cantar l’spleen amb una visió més neta i acurada. Benjamin sent una atracció irresistible per un món que Baudelaire va descriure com pocs: el París dels passatges i les galeries, la metròpolis que en un moment donat decideix desempallegar-se de l’aspecte medievalitzant i preparar-se per rebre amb els braços oberts la modernitat. París s’eixampla per entrar en una nova època marcada per una certa manera d’entendre el progrés que ha arribat fins als nostres dies, amb tot el que tenia de bo, però també sense esquivar les amenaces que s’intuïen i que s’han vist confirmades en ple segle XXI en forma d’individualisme, de narcisisme, de capitalisme desbocat que ha transformat l’ésser humà en una mera mercaderia.

El dandisme és un sol que es pon; com l’astre que declina, és superb, poc càlid i ple de malenconia. Però, ai!, la marea creixent de la democràcia, que tot ho envaeix i anivella, ofega dia rere dia els últims representants de l’orgull humà i aboca onades d’oblit damunt les petjades d’aquests mirmídons prodigiosos. («El pintor de la vida moderna», Baudelaire, pàg. 91)

Baudelaire va intuir aquests canvis i en va assajar les primeres descripcions, Benjamin va mirar d’explicar-los i de bastir-hi una teoria; nosaltres en vivim les conseqüències i les notem en carn pròpia. I, potser perquè ens ha tocat patir-les, avui som més capaços d’entendre les intuïcions de Baudelaire. Al seu costat seguim les passejades del flâneur, nosaltres mateixos convertits en individus astorats davant del món, a voltes passejadors, a voltes col·leccionistes, consumidors i consumits, compradors de mercaderia i mercaderia venuda a les nostres espatlles. Ens queda el temps i la gestió que en fem cadascun: aprofitem-lo per llegir aquests autors, per llegir-los críticament, per conèixer la tradició, aquest llegat que ha arribat fins a nosaltres, i per decidir què en volem fer. 

En el fons, en siguem conscients o no, també som xarneres, també estem entre dos mons, un que s’acaba i un que comença. Els qui vindran decidiran, sense que hi puguem fer gaire res, si volen o no donar un cop d’ull per veure què hi ha a l’altra banda de la porta. Almenys, que no se la trobin tancada amb clau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.