Divendres 16 de juliol. El pati de la Casa de la Paraula és ple —les entrades fa una setmana que es van exhaurir—, fa una nit perfecta, ni massa càlida ni massa fresca. El silenci tan sols és destorbat pels quarts que, puntualment, anuncia el campanar modest que s’alça sobre la plaça Farners. En un escenari buit, sense attrezzo, sense micròfon, amb la il·luminació justa, al costat d’una cadira on s’amunteguen fulls, llibrets i plecs relligats d’una o altra manera, Enric Casasses comença a dir un poema de Joan Sebastià Pons, un text bell que el públic agraeix entusiasmat. Tot seguit, el poeta recita unes quantes peces pròpies que, tal com avisa, són un preàmbul a l’espectacle que avui oferirà, Marramaus.
A partir d’aquí, una hora llarga de recital en què Casasses treu a la llum de la nit d’estiu les seves lectures, les idees que li han inspirat els autors que ha llegit, els artistes i músics que ha admirat, els fets històrics que ha viscut, material que converteix en versos nous, en paràfrasis, en apunts crítics, en acudits, en boutades…
Al començament de l’actuació, els aplaudiments, breus, se succeeixen després de cada composició. A poc a poc, però, es van espaiant —no es pot aplaudir després de cada poema de dues línies si n’hi ha un enfilall—, fins que gairebé desapareixen. Tan sols tornen quan Casasses exalta els ànims amb alguna referència a l’1 d’Octubre —l’acte forma part del cicle Paraules Nocturnes, organitzat des de fa anys per Òmnium i l’Ajuntament— o quan diu algun acudit ben trobat.
Tots els poemes o textos recitats són brevíssims, sense excepció. En la major part de casos, l’interès rau en l’explicació prèvia del mateix Casasses, que sap generar una certa expectativa i dotar de context la peça que dirà a continuació. El problema és que l’expectativa massa sovint no es veu sadollada pel minúscul poema que clou cada secció del recital. Perquè, esclar, entre peça i peça hi ha el remenament de fulls, l’etern passar pàgines de Casasses a la recerca del poema que no troba, un gest que a l’auditori primer li provoca un somriure, després una ganyota d’impaciència i finalment el convenciment que tot plegat és massa improvisat i poc preparat. Hi ha bones idees, per descomptat, s’intueix tot el saber que hi ha al darrere, i algun incondicional dirà que Casasses destil·la tant el seu coneixement que al final aconsegueix dir en dos versos el que un altre autor diria en dues pàgines. D’altres hi veiem un pèl de grafomania i textos massa instantanis, poc treballats.
Casasses, per molts motius, avui sembla tenir carta blanca quan puja a l’escenari. Sembla que tot li hagi de ser aplaudit: els buits, les esperes, els acudits dolents. Però passa que no tothom ho veu així. D’algú que té el seu bagatge i el seu prestigi, que està dotat d’una presència i d’una veu que anuncien grans moments, i que ha escrit tot el que ha escrit, el públic n’espera molt més que un recull de sortides, troballes i facècies. I, sobretot, espera que el tractin amb respecte, que no el considerin d’entrada massa llec o massa incapaç de degustar segons quines menges. A aquest públic, les engrunes i sobralles no l’alimenten prou, encara que siguin d’en Casasses. Tímids, molt tímids, els aplaudiments finals.
L'Acció Paral·lela 