Les ones

Hi ha obres que s’entesten a recordar-nos que la literatura no és escriure una paraula rere una altra paraula, sinó una determinada paraula rere una altra determinada paraula. Aquesta obvietat queda perfectament exemplificada amb Les ones, novel·la que Virginia Woolf va publicar el 1931 i que hem llegit en la contundent versió de Maria Antònia Oliver (La Temerària, 2016).

Cap dels llibres que hem llegit de Woolf no deixa indiferent el lector. Tots el fan rumiar, a vegades perquè se sent del tot identificat amb alguna idea que hi troba, potser perquè comparteix els dubtes que té algun dels personatges que els habiten; a vegades perquè se li fa molt evident l’elevada exigència del text i ha de multiplicar l’esforç que ha de fer per no defallir i continuar la lectura. Sovint per tot alhora, com passa amb Les ones, considerada una de les obres clau de l’autora i també una de les més importants del segle XX.

(Si a hores d’ara ja heu decidit llegir Les ones, deixeu estar aquest apunt i aneu a buscar el llibre: no us cal saber res més. Si esteu indecisos, feu el que us plagui.)

Les ones és, efectivament, un exemple immillorable del talent i la capacitat de Woolf, una demostració de força i d’ambició literària que l’autora duu a terme en plena maduresa. En direm novel·la, per bé que el lirisme que la travessa de punta a punta ha portat certs crítics a considerar-la una mena de poema en prosa. L’obra està composta a partir dels soliloquis de sis personatges —Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis— que es van succeint i alternant, i a través dels quals, a mesura que avança el relat, el lector es fa una idea —parcial, això sí— de com evolucionen les seves vides des de la infantesa fins a la vellesa. Hi ha un setè personatge, Percival, del qual només tenim notícia per mitjà de la veu dels altres sis. 

Entremig, nou fragments descriptius escrits en tercera persona separen en blocs diversos la tirallonga de monòlegs, de manera que cada bloc correspon a una època de la vida dels personatges. Aquests fragments corresponen alhora a diferents parts del dia i arrenquen en el moment en què el sol és a punt de sortir per l’horitzó, mentre les ones trenquen suaument contra la costa: «Quan arribaven a la costa, cada barra s’elevava, s’amuntegava, es trencava i estenia un vel tènue d’aigua blanca per la sorra. L’ona s’aturava, i després reculava de bell nou, com la respiració d’un dorment, que alena sense adonar-se’n» (pàg. 7). Aquest vel que s’estén damunt la sorra bé pot ser cada fet, cada instant viscut pels protagonistes, tot allò que succeeix cada dia de les seves vides, i els anhels, els desitjos, els pensaments.

«La vida és agradable. La vida és bella. Viure, en si, ja és satisfactori. Agafeu un home corrent amb bona salut. Li agrada menjar i dormir. Li agrada respirar l’aire fresc i caminar a pas ràpid per l’Strand. O al camp, on un gall canta enfilat a una tanca i un poltre galopa per un prat. Sempre hi ha alguna cosa a fer a continuació. Dimarts segueix dilluns i dimecres a dimarts. Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la». (Pàg. 228)

Woolf copsa i evoca esplèndidament el moment en què una persona d’una certa edat mira enrere i fa recompte, no tant de tots els fets concrets que ha viscut, sinó del conjunt d’esdeveniments, de situacions, de coneixences i de decisions que fan que la vida de cada individu hagi pres un o altre rumb, s’hagi convertit en una o altra cosa, i li hagin acabat provocant la sensació d’èxit o de fracàs, de plenitud o de buidor, d’acompliment o de decepció. Al cap i a la fi, Woolf aconsegueix transmetre la impressió mateixa del que vol dir ser viu, ser-ho conscientment, amb tot el que aquesta consciència, si és massa plena, comporta de bo i de dolorós.

«Déu meu, que n’és d’absolutament fastigosa la vida!» (Pàg. 256)

Per arribar a aquesta —o a qualsevol altra— conclusió, però, el lector ha de anar penetrant en el corrent de mots que li proposa aquesta novel·la experimental, gens complaent, sense que en un primer moment sàpiga cap on el vol arrossegar l’onatge. L’existència dels protagonistes, sacsejada pels diferents embats que la vida destina a cadascun, s’entremescla i es confon en els soliloquis fins a acabar oferint-nos una única existència, o, per expressar-ho amb més precisió, una única impressió del que és sentir-se viu. El lector té al davant els mots, les peces del trencaclosques, per compondre la seva propia visió del llibre i del que Woolf hi vol dir.

Cap al final de l’obra, un dels personatges exclama: «I ara, quina situació s’havia d’esfumar? Ensopiment i destí. I què hi havia per explorar? Les fulles i el bosc no amagaven res. Si s’enlairava un ocell, jo ja no en faria cap poema, repetiria el que havia dit abans» (pàg. 235). No és el cas de Woolf; ella sí que escriu el poema, potser perquè viu per escriure’l —i ho continuarà fent fins al dia que l’ona se l’endugui definitivament. 

Pels aspectes formals, per la idea que recorre el llibre, pel resultat final, Les ones és en tots els sentits una obra culminant.

Advertisement