Un dels gèneres més llaminers que existeixen per a certs lectors és el de l’assaig literari, sobretot quan l’assaig ocupa tot un volum dedicat a il·luminar unes obres i uns autors determinats. És, no cal dir, un gènere que permet moltes variants: des de l’assaig més acadèmic, que se centra a estudiar les obres de què parla, fins a l’assaig més personal, en què l’autor o estudiós barreja l’anàlisi de les obres amb la seva pròpia experiència com a lector o amb altres elements de la seva biografia. En qualsevol cas, en el prestatge que acull aquesta mena de llibres hi podem trobar obres tan diferents —i indispensables, segons els gustos i els interessos de cadascú— com La imagen del mundo, de C. S. Lewis, La orgía perpetua, de Mario Vargas Llosa, La poesia del pensament, de George Steiner, o L’auditori de Görlitz, de Xavier Ferré —aquesta darrera, una perla que mereixeria més atenció i, sobretot, una edició més acurada que la que es pot trobar actualment.
L’assaig, quan és bo, produeix en el lector un efecte immediat: ràpidament se sent impel·lit a llegir o rellegir les obres que s’hi comenten. Tots aquests títols que he esmentat comparteixen aquesta propietat. Doncs bé, des d’aquest mateix any hi podem afegir un nou títol: Un diàleg imaginari, de Lluís Maria Todó (Club Editor, 2021). Aquest és un assaig que pren més aviat la forma i el to d’una narració. Todó ens hi explica com va entrar en contacte amb algunes de les figures més notables de la literatura francesa del segle XIX i principis del XX —Balzac, Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Valéry o Proust, entre altres— i allò que les grans obres d’aquests autors van suposar per a ell. El comentari més extens i aprofundit el dedica a Stendhal, Flaubert i Proust, els tres autors que apareixen a la coberta i que dialoguen seguint el fil del relat que Todó planteja des d’un bon començament. Aquest relat s’enriqueix amb la inclusió de textos diversos que l’autor ha anat acumulant al llarg de dècades de lectura i de docència, és a dir, anotacions i impressions pròpies d’un lector i papers generats com a professor d’estudis literaris a la universitat o fins i tot com a traductor.
En aquest sentit, si una cosa té de bo Un diàleg imaginari és que desprèn una honestedat i una humilitat inusuals, que no sempre trobem en llibres semblants. Todó no pretén en cap moment fer-se passar per un gran intel·lectual ni mostrar-se com algú que té l’última paraula sobre els escriptors que analitza o comenta, sinó que es presenta com a lector, un lector que ha acabat esdevenint professor, traductor i finalment escriptor, i que parla dels autors que més l’han influït, que més li han agradat i sobre els quals té unes quantes coses a dir que, pensa, potser poden interessar a altres lectors. Això és el que aconsegueix: que altres lectors ens interessem pels autors i les obres que comenta i que vulguem llegir o rellegir aquestes obres. I això és ja tot un èxit.
També és honest quan parla de la universitat, de la qual en fa un retrat que sembla sorgit de les pàgines inicials d’Els angles morts, l’esplèndida novel·la de Borja Bagunyà. O quan explicita les seves limitacions com a professor —capaç de descriure una obra amb un adjectiu que no té clar què vol dir— o com a escriptor, àmbits, l’un i l’altre, en què reconeix haver tingut un ressò més aviat discret.
Per construir el seu relat, Todó recorre a l’experiència més personal i utilitza —com hem dit i com ell mateix afirma— papers «vells» i nous que queden perfectament inserits en la narració. El resultat és un volum molt amè, agradable de llegir, farcit d’aportacions valuoses sobre els autors i les obres que s’hi comenten, un text que no només entretindrà el lector, sinó que segurament —hi insistim— li farà sentir la necessitat de llegir aquestes obres. L’assaig va fins i tot més enllà del mer comentari literari. Diu Todó: «Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn d’uns quants temes: la condició d’escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l’acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l’art com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això» (pàg. 12). Un plantejament ambiciós i que és alhora tota una invitació a llegir Un diàleg imaginari.
Però encara hi trobarem més coses. Todó se les empesca per relligar la seva atracció per alguns dels autors i de les obres de què parla —i aquí ens referim sobretot a Proust i a la Recherche— amb el descobriment de la seva homosexualitat, un tema que també travessa tot el volum de dalt a baix. Todó en vol parlar i, doncs, ho fa, independentment que alguns dels passatges que tracten d’aquesta qüestió puguin interessar més o menys certs lectors de l’assaig. El que no deixa de ser curiós és que Todó en més d’una ocasió, en referir-se a algun alumne que va assistir a les seves classes i amb el qual va establir alguna o altra mena de col·laboració, remarqui com n’era de guapo, una afirmació que cap professor faria si parlés d’una alumna, ja que el comentari seria considerat sexista, improcedent i, esclar, absolutament prescindible. Ens movem en altres terrenys.
Al llarg del volum Todó deixa clara una altra cosa: l’animadversió que sent pel moviment independentista i per tot allò que suposi una voluntat de desmarcar-se de l’statu quo sociopolític que té com a marc l’Estat espanyol. L’adjectiu «local» apareix en les diverses frases que dedica a ridiculitzar i criticar qualsevol fet que no es mantingui dins de la bombolla del cosmopolitisme enyorat d’una altra època. La crítica, per descomptat, no només es possible i desitjable, sinó imprescindible en qualsevol àmbit per poder avançar i millorar. El problema és que la crítica miri sempre cap a la mateixa banda i s’oblidi de posar el focus en altres llocs. Aquí cadascú té el seu biaix, evidentment, i el de Todó el duu a valorar d’una determinada manera la darrera època des del punt de vista sociopolític i a posar en el mateix sac problemàtic la creació d’un partit com Ciutadans —vingut al món entre el 2005 i el 2006 a crear problemes on no n’hi havia, sobretot respecte de la llengua catalana amb la intenció ben clara d’arraconar-la encara més— i l’independentisme, impulsat posteriorment de forma majoritària, a partir del 2010, com una resposta als atacs que des de dins i des de fora rebia la llengua, l’economia, en definitiva, el país.
En un dels seus estirabots, Todó cita una frase que Stendhal va deixar escrita en una de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard: «Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa», i a continuació Todó deixa anar això: «Quan m’atabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle.» El problema sempre el tenen els mateixos… I això que, al capdavall, malgrat el que pogués haver deixat escrit Stendhal amb determinades intencions gamberres, ningú no ha discutit ni discutirà mai que sigui un dels grans noms de la literatura francesa. En canvi, les grans revistes literàries franceses quan parlaven de Jaume Cabré en el moment en què Confiteor era una de les obres més venudes a França ho feien presentant-lo com un escriptor espanyol, sense ni arribar a esmentar enlloc que Cabré escriu en català. Però el problema és dels localistes nacionalistes.
Sigui com sigui, Todó no ignora que entre els independentistes també hi ha lectors no essencialistes ni excloents, amb «pluma» o sense, capaços de llegir Stendhal, Flaubert i Proust amb criteri, de fer servir paraules com caldo o, si cal, bolso, i de gaudir amb aquest «diàleg imaginari» carregat de molta literatura comparada, de bones observacions, de crítica afinada i, per què no, de molta diversió. Una lectura magnífica per a qualsevol moment de l’any.
L'Acció Paral·lela 