la carn, el marbre,
l’implacable present.
la pell i els ossos,
la màscara, el turment.
l’epitafi,
la làpida,
el pergamí,
el testament.
Fragment del poema “El rei leprós”, de Jordi Mas (Brida, 2019, Godall Edicions)
A la princesa li cauen tots els anells.
Assenyalava amb l’índex l’horitzó i, de cop sobte, tremolà la joia. M’estic aprimant, aprovava ella, ja no furto més xocolata negra del rebost. Succeïa el mateix a la resta de dits. Com un prodigi perdien gruix i llargària; tot d’una els dits de les mans eren deu menovells.
Silenciosament retrocedien les falanges a palau.
Vingueren de tots els vèrtexs del món metges, investigadors, científics i professors. No s’escatimaren els recursos, no es posaren pegues ni entrebancs a buidar l’erari públic; a la princesa se li desfeien els carpians!!
Començà a aparèixer en societat amb guants. Els súbdits, amansits com corders, ho celebraren com una nova tendència, en ple agost. Com bé havien après, la imaginació sempre al poder. Els de seda lliscaven ràpidament, els de llana la feien suar. Li cosien elàstics als punyets i els hi subjectaven als canyells, però ben aviat s’adonaren que penjaven com espantalls.
Així cada jorn, tancada a la cambra, la princesa comprovava la desfeta. Els seus dits, com pollets expectants i famolencs al niu, sobresortien ja a penes per damunt els artells. Noble i hereva, més aviat lletjota, plorava desconsoladament. Seria la riota a totes les corts d’Europa. Qui la voldria festejar? Com lluiria els robins del prometatge? Com alçaria la mà per saludar la plebs, sempre impacient i ansiosa per veure-la desfilar?
Pobra princesa minvant, pobre cos corcat!! Pobre destí inexorable, quin assumpte més enutjós!
L'Acció Paral·lela 