Entre la inclassificable i heterogènia comunitat de lectors sovint sorgeix la qüestió de si cal rellegir certes obres. Hi ha lectors que solen rellegir llibres que els han agradat molt; d’altres asseguren que no rellegeixen mai. Cadascun té els seus motius per fer-ho o no. Entre els primers hi sol haver la necessitat de comprovar si el gaudi que van experimentar en una època passada amb la lectura d’un determinant llibre es manté passats els anys; de vegades també tornen a un llibre que no els va acabar de convèncer i que consideren que no van llegir en un moment adequat. Entre els segons sol predominar la idea que hi ha massa llibres bons esperant ser llegits, que la vida és massa curta i no hi ha temps de llegir-ho tot, i per tant per a ells rellegir vol dir deixar de banda massa títols, la possibilitat de grans descobertes.
Tot és lícit, per descomptat, i difícilment els uns convenceran els altres perquè canviïn d’opinió. Però vet aquí que un dia topem amb Proust, l’autor capaç de tallar en sec qualsevol debat sobre la qüestió: el lector d’A la recerca del temps perdut gaudirà molt més quan rellegeixi l’obra que no pas en llegir-la per primera vegada. En la relectura l’obra no l’agafarà desprevingut, sense saber què esperar, a què atenir-se. Ja no es desesperarà davant de la descripció interminable d’algunes escenes que en un primer instant li havia semblat que no acabaven de dur enllor. Ara ja sap que tot té un sentit, que tot hi és perquè hi ha de ser, i podrà aturar-se amb calma en tal passatge o tal fragment, passar de nou per damunt d’una pàgina que acaba de rellegir. Perquè el lector que torna a la Recerca ja no té cap pressa per avançar, per arribar al final; l’obra continua imposant-li respecte amb les seves dimensions, però la manera com s’hi encara no té res a veure: és un lector més experimentat.
Doncs bé, justament rellegint la Recerca m’ha cridat l’atenció una escena que apareix bastant a l’inici d’A l’ombra de les noies en flor, una escena magistral en què entren en joc els elements més característics i brillants de la narrativa proustiana. El narrador, en Marcel —perquè, per molt que es digui que el narrador no té nom, el nom Marcel apareix a La presonera, fos perquè se li va escapar a Proust, fos perquè al final decidís incloure’l—, deu tenir uns catorze o quinze anys i acaba d’assistir per primer cop a una representació de la Berma, actriu que feia temps que es delia per veure en acció. Els pares del noi han convidat a sopar el senyor de Norpois, personatge adinerat i amb una posició destacada en el panorama polític i social gràcies al càrrec d’ambaixador que ha exercit. Quan el noi arriba del teatre, s’estableix una conversa entre ell, el pare i el senyor de Norpois, mentre la mare s’ocupa dels darrers preparatius perquè el sopar, a càrrec d’una atrafegada Françoise, estigui a punt. Un cop estiguin sopant, la mare també s’afegirà a la conversa.
La manera com està muntada i narrada l’escena, com té lloc la conversa, els temes que hi surten, l’actitud que adopta cadascun dels personatges, tot és impecable. La descripció exhibeix una precisió màxima —un dels trets característics de la prosa proustiana—, una meticulositat que permet al lector copsar i distingir els més ínfims matisos en els moviments, en el capteniment, gairebé diries en la veu dels protagonistes. El pare del narrador adopta la postura d’home ferm, que té unes quantes idees sòlides respecte del funcionament del món, de l’educació del seu fill i d’altres qüestions, però que alhora se sotmet absolutament al criteri del convidat que té a casa perquè és un home poderós, superior a ell en estatus i coneixements, fins al punt que, a mesura que avança la conversa, va modificant les seves opinions i conviccions, a priori consolidades i inamovibles, per anar-les modelant segons el que diu el senyor de Norpois.
I aquest és justament el tracte que espera rebre l’ambaixador: ser respectat pels amfitrions i poder contestar a les seves preguntes amb la condició que la seva generositat —si no magnanimitat— en les respostes serà recompensada amb un acatament i un assentiment incondicionals que, no cal dir, reforçaran la seva posició. En un moment de la conversa, per exemple, el pare del jove li adreça una consulta sobre unes inversions a fi de gestionar un capital que en Marcel ha rebut com a herència de part de la tieta Léonie. El senyor de Norpois li dona, doncs, el consell esperat. El fragment no té pèrdua:
El meu pare, que havia de gestionar aquesta fortuna fins que jo no fos major d’edat, va consultar el senyor de Norpois sobre un cert nombre d’inversions. Li va aconsellar títols de rendiment feble que jutjava particularment sòlids, sobretot els Consolidats anglesos i el 4% rus. «Amb aquests valors de primeríssim ordre —va dir el senyor de Norpois—, la renda no és gaire elevada, però almenys tindrà la seguretat que el capital no disminuirà mai.» A part d’això, el meu pare li va explicar en línies generals què havia comprat. El senyor de Norpois va fer un imperceptible somriure de felicitació: com tots els capitalistes, considerava que la fortuna era una cosa envejable, però trobava més delicat de fer-ne el compliment amb un simple signe d’intel·ligència amb prou feines confessat, a propòsit de la que es posseïa; d’altra banda, com que ell mateix era colossalment ric, trobava de bon gust fer veure que jutjava que les rendes menors d’altri eren considerables, no sense deixar de dedicar un pensament joiós i confortable a la superioritat de les seves. (Pàg. 36-37)
La conversa continua, i el pare treu d’un calaix uns títols per ensenyar-los a l’ambaixador. El fill, en veure’ls, no pot evitar fixar-se en l’aspecte estètic d’aquests documents mercantils:
Em va encantar veure’ls; estaven embellits amb fletxes de catedrals i figures al·legòriques com algunes velles publicacions romàntiques que havia fullejat alguna vegada. Tot allò que és d’una mateixa època s’assembla; els artistes que il·lustren els poemes d’una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. (Pàg. 37-38)
Proust no es cansa d’establir relacions entre objectes, gestos i idees que semblen molt allunyats entre si, i ho fa per mitjà del pensament i la percepció de cada personatge i sobretot, esclar, del narrador, que no fa altra cosa al llarg de tot el relat. El pare, llavors, demana al noi que mostri al senyor de Norpois un poema en prosa que havia escrit temps enrere a Combray. Mentre l’ambaixador el llegeix, la mare treu el cap a la sala per anunciar que ja poden sopar:
La meva mare, plena de respecte per les ocupacions del meu pare, va venir a preguntar tímidament si ja podia demanar que se servís el sopar. Tenia por d’interrompre una conversa en la qual no s’hauria de ficar. I, en efecte, en tot moment el meu pare recordava al marquès alguna mesura útil a la qual havien decidit donar suport per a la propera reunió de la Comissió, i ho feia amb el to particular que tenen plegats en un ambient diferent —i semblant en això a dos col·legials— dos col·legues a qui els hàbits creen records comuns als quals no tenen accés els altres i que s’excusen de tractar-los davant seu. (Pàg. 38)
El pare sembla buscar una certa complicitat amb l’ambaixador, però de fet mostra una absoluta submissió respecte d’algú que és superior a ell; la mare se sotmet al pare davant del convidat; el fill se sotmet a tots tres. Cadascun regna, però, en els seus dominis, que són més amplis o més reduïts segons la posició que ocupen al món. L’ambaixador regna, mentre hi és present, en aquella casa, però se sotmet davant dels monarques i mandataris que té per damunt seu. El pare regna dins el clos familiar, sobretot quan fa d’amfitrió, però en la intimitat només ho fa amb el beneplàcit de la mare, que li cedeix el terreny que el pare necessita segons les convencions i els costums del moment. La mare, en canvi, exerceix el seu domini sobre el funcionament quotidià de la casa i és l’encarregada de fer que tot l’engranatge que manté en marxa el clos familiar mantingui un moviment estable, constant, sense fallades.
Tanmateix, chez Proust les coses no són mai tan senzilles com poden semblar en mirar d’analitzar-les i apuntar-les en un full en blanc. Tot el joc de dominis i submissions queda matisat, si no contradit i escarnit, un cop el senyor de Norpois s’acomiada de la casa. Aleshores, pare i mare comenten algun detall del que ha dit l’ambaixador i somriuen recordant alguna frase que els ha semblat naïf, pròpia d’algú que ja repapieja o es vanta massa obertament i ridícula de si mateix. En absència del marquès, el pare recupera tot l’aplom, la mare s’alça com una figura més important que no semblava i el matrimoni exhibeix una connivència gairebé absoluta.
El fill, mentrestant, regna sobre les seves fantasies i els seus records, en l’àmbit dels desitjos i les esperances, les il·lusions i les decepcions, que sempre depenen de les decisions arbitràries dels seus pares i de les persones més grans que entren i surten de la seva vida, i també, esclar, dels embats de l’atzar i de les circumstàncies. Finalment, el senyor de Norpois no troba gens aconseguit el poema en prosa del jove aspirant a escriptor, i aquest fet, aquesta nova decepció, és determinant perquè la recerca del motiu literari, de la pròpia capacitat per esdevenir escriptor, continuï inalterable, i amb la recerca, esclar, el riu de mots que tenim al davant. Per això en Marcel no té més remei que continuar somiant, recordant, narrant. Què més podríem haver desitjat?
(Els fragments són extrets de la traducció de Josep Maria Pinto publicada per l’editorial Viena.)
L'Acció Paral·lela 