La mínima unitat de sentit (poètic)

Ja fa temps que una part de la poesia que s’escriu avui dia està condicionada, conscientment o no, pels mitjans de difusió. Una part molt petita, si voleu, però no pas negligible. Les xarxes, amb Facebook, Instagram i Twitter al capdavant, fa prou anys que existeixen i tenen prou pes i presència per exercir aquesta influència sobre la manera com alguns escriuen els seus versos. En tots aquests casos, esclar, la brevetat és llei (com ja hem remarcat en un altre apunt del blog). Però la brevetat no és per si sola cap problema ni cap defecte. Des de Safo s’han escrit poemes breus, i al llarg dels segles se n’han produït de molt bons. Hi ha tota una tradició de poesia breu que arriba fins als nostres dies i que inclou espècies tan diverses com els monòstics, els haikus, etc., peces que sovint són brillants i que aconsegueixen conjuminar un sentit ben concret i condensat i una gran bellesa. El que no és pas senzill és destriar el gra de la palla. Com més breu és el poema, més àrdua és la tasca de consensuar la manera d’apreciar-lo.

Les xarxes, però, també han modificat la manera de difondre poemes nous i vells: avui s’opta ben sovint per piular versos aïllats d’una poema o per piular algun poema breu separat de l’obra en què estava integrat. Hi ha casos extrems, com les famoses postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes —algú sap per què moltes semblen eslògans extrets de manuals d’autoajuda?— , que inclouen tant fragments de versos com mitges frases sorgides d’obres de narrativa, unes poques paraules que aspiren a tenir ja alguna mena de sentit o a provocar una determinada sensació en el lector. Un es pregunta si no podríem dur aquest exercici fins a l’extrem i acabar piulant una sola paraula d’un poema, o encara millor, un únic fonema, que és la unitat mínima dotada de sentit. Siguem agosarats! (Si us sembla impossible, penseu per un moment en alguns dels poemes de Perejaume inclosos a Obreda: segur que d’algun en podríem destil·lar un únic fonema que ens permetés identificar-lo i… assaborir-lo.)

El resultat d’aquesta pràctica és que molta de la poesia que s’ha escrit i publicat els darrers anys, però també la que va ser escrita anteriorment, és susceptible de ser estrafeta i ridiculitzada. Com que tot queda descontextualitzat —el vers respecte del poema, el poema respecte de l’obra—, pot passar que acabem llegint versos que no sembla que vagin enlloc, que facin més aviat l’efecte de ser meres ocurrències, espurnes d’enginy, res que tingui gaire a veure amb la veritable poesia. Aquí hi tindrà molt a veure el gust del piulador, l’encert o el desencert en la tria del fragment difós, àmbits relliscosos on és fàcil arribar a la conclusió que tants caps, tants barrets.

Com sempre, el millor és portar a col·lació alguns exemples del que vull dir. Vet aquí unes quantes postals de l’ILC. Llegides així, com a text sense context, què ens suggereixen?

Si no sabés retenir paraules / el meu ofici seria el de traficant / d’instants (Joan Elies Adell, Un mateix cel, 2000) 

La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit (Jesús Maria Tibau, Sota la pell hi ha carn encara, 2017)

Els oceans de la nit respiren i respiren (Lluís Solà, A les coves de la llum, 2010)

De vegades es piula un sol poema, però sencer, que ja és alguna cosa… Ara, si és dolent, és dolent, encara que sigui del gran J. V. Foix, com aquest:

L’exercici d’aïllar versos de forma poc encertada és tan desaconsellable com fàcil de fer. Si escric: “Guixa amb blanc les pissarres”, algú pot pensar: “Ves, com les vols guixar, si no?” Potser un lector molt bon coneixedor de l’obra vinyoliana recordarà el vers, extret del poema “Cant partit”, que tampoc no és un dels millors que va escriure Vinyoli. En qualsevol cas, un vers sol és trair vers i poema.

Però, com deia abans, siguem agosarats. Tornem, doncs, a Perejaume i intentem citar d’algun poema seu un únic fonema. Per exemple, del poema «El vent en els poemes» citaríem: [v]

Seria, esclar, una [v] que allargaríem uns segons per reproduir el sentit del text, d’aquests versos:

Oh absoluta escaiença!

El llebeig com una cançó cenyidora sonant pertot.

I els oïstes parant l’orella a aquell cordill tremolós

amb què el vent, ell mateix, es rubrica.

D’un altre poema d’Obreda podríem citar: [ɔ]

Es tracta, esclar, del poema «Les os d’Olot» —de les quals triaríem la darrera, que també hauríem d’allargar uns instants. Ara, no es ho posarà tan fàcil un poema magnífic com «Sac de gemecs», del qual ens costarà escollir un fonema que el representi. Fa així:

El lloc morrut, el bec del pic,

la terra que es pronuncia,

les tintes enasprades de la terra

que es pronuncia, que es reinfla,

la bretxa bufarella,

la collada de Tosses

amb la cornamussal al coll,

l’enserralada cornamusa,

el pic com un bec d’au

que s’obre, que es bada pel mig,

aquesta és la fascinació de muntanyes

com el Pedraforca o els Encantats:

la imatge d’un pic que va a dir-se.

No ho intentem. Quedem-nos amb el poema. Amb tot el poema. Farem santament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.