Un balcó al bosc

Un cop el tren va haver deixat enrere els suburbis i els fumerols de Charleville, a l’alferes Grange li va semblar que la lletjor del món es dissipava: s’adonà que ja no hi havia a la vista ni una sola casa. El tren, que resseguia el curs lent del riu, s’havia endinsat primer entre els modestos contraforts de turons coberts de falgueres i d’argelagues. Després, la vall s’havia anat fent més fonda amb cada colze del riu, mentre el terrabastall del tren rebotia enmig de la solitud contra els espadats i un vent cru, prou tallant a la fi d’un vespre de tardor, li esbandia la cara quan treia el cap per la portella. La via canviava de riba capriciosament, travessava el Mosa sobre ponts fets d’un sol empostissat de bigues de ferro, s’endinsava uns moments en un curt túnel a través de l’engorjat d’un meandre. Cada vegada que la vall reapareixia, amb els trèmols espurnejants sota la llum daurada, el congost s’aprofundia entre els dos llenços de bosc, cada vegada el Mosa semblava més lent i més fosc, com si llisqués sobre un llit de fullam descompost. El tren anava buit; hauríeu dit que feia el servei entre aquestes solituds pel sol plaer de córrer cap a la frescor del vespre, entre vessants de boscos engroguits que mossegaven cada cop més amunt el blau puríssim de l’horabaixa d’octubre; al costat del riu, els arbres deixaven espai només per a una estreta llenca de prats, tan pulcra com un camp de gespa anglès. «És un tren que porta al Domini d’Arnheim», va pensar l’alferes, gran lector d’Edgar Poe, i, encenent una cigarreta, va tombar el cap contra el capçal de sarja per seguir amb la mirada, molt per damunt seu, la cresta esborrifada dels espadats, que es perfilaven en tota la seva esplendor contra el sol baix. En la perspectiva de les gorges afluents, les llunyanies frondoses es perdien rere el blau cendrós del fum de cigar; se sentia com la terra aquí s’encrespava sota aquest bosc espès i nuós amb tanta naturalitat com el cap d’un negre. Amb tot, la lletjor no es deixava oblidar completament: de tant en tant, el tren s’aturava a les petites estacions rònegues, del color del mineral de ferro, que s’arrapaven al terraplè situat entre el riu i el penya-segat; contra el blau de guerra dels vidres, ja descolorit, soldats de caqui dormitaven asseguts, cama aquí cama allà, sobre els carretons de correus —tot seguit, la vall verda esdevenia sòrdida per un instant: es passava per davant de cases llòbregues, esgroguïdes, retallades en l’ocre, que semblaven espolsar tot al voltant, sobre la verdor, el polsim de les pedreres de guix—, i quan l’ull desencantat tornava cap al Mosa descobria de tant en tant les petites casamates, acabades d’aixecar, de maó i formigó, pobrement acabades, i, al llarg del ribàs, els reixats de filferro, on una crescuda havia penjat tiges d’herba arrencada: abans fins i tot de la primera canonada, el rovell, el filferro espinós de la guerra, l’olor de terra esventrada, l’abandó propi d’un erm degradaven ja aquest racó encara intacte de la Gàl·lia escabellada.

Quan baixà a l’estació de Moriarmé, l’ombra de l’enorme cinglera ja enfosquia la petita vila; de sobte feia fred; una sirena li engegà a boca de canó el seu bramul i li encastà un segon entre les espatlles un parrac moll, però era una sirena de fàbrica que tan sols va fer lliscar sobre la placeta un ensopit ramat de nord-africans. Va recordar que a les nits de les vacances de vegades parava l’orella a la sirena dels bombers: un toc volia dir foc en una xemeneia; dos tocs, un incendi al poble; tres tocs, foc en una granja llunyana. El tercer toc feia córrer al llarg de les cruïlles inquietes un sospir d’alleujament. «Aquí serà al contrari», va pensar: «un toc per la pau, tres tocs per les bombes; es tracta de saber-ho distingir.» En aquesta guerra tot s’obria pas de manera estranya. Va demanar a l’oficial de l’estació que li indiqués on era el quarter general del regiment. Deambulava ara per un carrer míser i gris que anava a parar al Mosa; l’apressat crepuscle d’octubre el buidava bruscament de vianants civils, però, pertot, de les façanes engroguides traspuava la remor soldadesca: la dringadissa de cascs i de carmanyoles, el xoc de les soles clavetejades contra el terra; a l’oïda, va pensar Grange, els exèrcits moderns ressonen encara amb les armadures de la Guerra dels Cent Anys.

El Quarter General del Regiment era un pavelló de pedra molera que vorejava el Mosa, suburbial i trist, separat del moll per una reixa i una platabanda famèlica, malmesa ja pel trepig dels militars, on les motocicletes es recolzaven contra el tronc nu dels lilàs: com el forat massa estret d’un rusc, dos mesos d’acantonament havien desgastat fins a l’os, a l’altura d’un home, el trespol, els sòcols i els murs del passadís. Grange va esperar una bona estona en una habitació polsegosa on una màquina d’escriure espetegava en la penombra dels porticons mig ajustats; de tant en tant, sense alçar el cap, el furrier aixafava una burilla a la punta de la taula de dibuix: el pavelló devia haver allotjat un enginyer de foneria. Rere l’escletxa dels porticons, la muralla d’arbres semblava estar enganxada a la finestra fins al sostre, per sobre del Mosa, ara ben ombrívol tot al llarg del marge de cagaferro; alguns crits d’infants arribaven a estones des del carrer, esmorteïts per l’aire pesat de la guerra, insignificants com l’esgüell dels conills. Quan va fer petar els talons al despatx encara força clar del coronel, a Grange el va colpir la mirada dels ulls gris marí i la boca sense llavis sota el raspall dur del bigoti: el coronel s’assemblava a Moltke. Hi havia un impuls de vida brusc i punyent en aquella mirada; llavors, tot d’un plegat un tel velava els ulls i aquests es replegaven sota el pes de la parpella; l’expressió es tenyia de fatiga, però d’una fatiga astuta, estalviadora: darrere d’aquesta immobilitat de falcó encaputxat, es podia pressentir l’urpa llesta.

Grange va lliurar l’ordre de missió del seu destí; el coronel verificà l’horari del viatge. Hi havia davant seu uns quants fulls que rebregà distretament amb el dit. Grange va sentir que aquella paperassa el concernia; devia haver-hi un expedient sobre ell a la seguretat militar.

—El destino a la casa fortificada d’Hautes Falizes —digué el coronel al cap d’un moment, amb el to neutre del servei; tot i així, la frase deixava entreveure una intenció secreta per tal com els ulls se li empetitiren durament un instant—. Hi pujarà demà al matí amb el capità Vignaud. Per avui, estarà sota la dependència de la companyia cuirassada.

La idea de sopar a la companyia cuirassada no entusiasmava gaire Grange; embarcat en aquesta guerra que feia via discretament, com si estigués en un punt mort, no pensava pas fer mala cara a la feina que pogués sorgir, però tampoc no hi participava; instintivament, sempre que podia tirava pel seu costat i mantenia les distàncies. Quan va haver fet carregar la seva maleta a la camioneta que l’havia de dur a les Falizes, va demanar uns ous amb pernil en un pobre cafè obrer del carrer Baix on ja tancaven els porticons; més tard, a través de carrers que aviat quedarien barrats, en què ressonaven els passos de les patrulles, va fer cap a la seva habitació.

La cambra era una mansarda força estreta les finestres de la qual donaven al Mosa; en el racó oposat al llit de ferro hi havia fruites posades a assecar, esteses sobre fulls vells de diari que entapissaven una calaixera guerxa: la fortor obsessiva i ensucrada de les pomes infal·libles era tan agressiva que va sentir basques. Va obrir les finestres de bat a bat i es va asseure en un bagul, completament pansit. Els llençols, les flassades, feien olor de pomes podrides com si fos en un vell trull; va arrossegar el llit cap a una finestra oberta. La flama de l’espelma vacil·là amb el suau corrent d’aire que venia del riu; entre els cairats del sostre s’entreveien les pesades lloses d’esquist del Mosa, d’un estrany color malva. Es va desvestir en un estat d’ànim ombriu; aquell llogarró de foneries, aquells carrerons del color del carbó, el coronel, les pomes, tot en aquesta presa de contacte amb la vida de l’acantonament li desagradava. «Una casa fortificada», pensava, «què deu ser?» Va furgar en els seus records ja llunyans sobre el reglament per a l’ús de les fortificacions de campanya. No, decididament no hi va trobar res. Devia tenir a veure més aviat amb el codi de justícia militar; trobava en l’expressió alguna cosa poc tranquil·litzadora, que feia pensar alhora en un centre penitenciari i en la Force, que també era una presó. Quan va haver bufat l’espelma, tot va canviar. Ajagut de costat, la seva mirada s’enfonsava en el Mosa; la lluna s’havia alçat per sobre del penya-segat. Se sentia només la remor somorta de l’aigua que lliscava per damunt la cresta d’una resclosa submergida, i els esgarips de les òlibes enfilades, ben a prop, als arbres de l’altra riba. La petita vila s’havia dissolt amb els seus fumerols; la flaire dels grans boscos lliscava pels espadats amb la boira i la cobria fins al fons dels carrerons de fàbriques; no hi havia res més que la nit estelada i, al voltant, llegües i llegües de bosc. L’encís de la tarda retornava. Grange va pensar que la meitat de la seva vida li seria restituïda: a la guerra, la nit és habitada «al ras», va imaginar, i pensava confusament en estretes carreteres blanques sota la lluna, entre els bassals negres de pomers arrodonits, en campaments dins de boscos plens de bèsties i de sorpreses. S’adormí amb la mà que li penjava del llit sobre el Mosa com des de la borda d’una barca: l’endemà era ja ben lluny.

(Un balcon en forêt, Julien Gracq. Traducció de Roger Vilà Padró)

2 thoughts on “Un balcó al bosc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.