Llegint escrivint en la penombra

Julien Gracq és una classe d’escriptor del qual se’n comença a perdre la mena. Nascut el 1910 i desaparegut el 2007, Gracq és un personatge del segle XX que avui se sentiria com peix fora de l’aigua en aquest món dels nostres dies. Solitari, taciturn, poc amant del soroll, les palestres i el vertigen, no sabria com moure’s entre les xarxes ni com vendre figura i obra, i acabaria amagant-se, més del que ja feia, a la seva habitació amb vistes al Loira, d’on tan sols en sortiria per fer alguna passejada matinal pels camins que voregen el gran riu o algun dels rierols que hi van a parar. No en va, a la seva època va rebutjar el premi Goncourt, que li va ser concedit per l’obra La ribera de les Sirtes (1951), un gest amb el qual volia preservar la seva llibertat per crear i exercir la crítica, i de passada defugir prendre part en cap espectacle mediàtic. Ell preferia allunyar-se dels focus i concentrar-se en la seva obra narrativa i també de crítica literària (el 1950 el seu assaig La Littérature à l’estomac havia provocat uns quants èczemes en el panorama literari francès).

Malgrat preservar-se allunyat de l’atenció del públic i els mitjans, dedicat plenament a escriure, la producció novel·lística de Gracq no és pas extensíssima: quatre novel·les i alguns llibres de relats. La resta de la seva obra la formen els volums de crítica literària, una obra de teatre, quaderns d’impressions sobre lectures i viatges i altres textos. Pòstumament, el 2014, va aparèixer la novel·la Les Terres du couchant, una obra que havia començat a escriure el 1953 i que, després de diverses interrupcions, va acabar deixant inacabada —sortosament, podem dir avui, perquè la novel·la insistia en temes i situacions que ja havia tractat en les obres anteriors sense que aquesta aportés gaire re de nou. En canvi, va centrar-se a escriure la seva darrera gran novel·la, Un balcon en forêt, que apareixeria publicada el 1958, un dels llibres fonamentals de l’escriptor.

Doncs bé, aquest 2021 ha aparegut un nou títol pòstum: Noeuds de vie, sempre a Éditions José Corti (Gracq, després que Gallimard rebutgés el seu primer llibre, va ser ben rebut per Corti i ja no va voler mai que cap llibre seu aparegués en cap altra editorial ni en cap edició de butxaca). Noeuds de vie és un recull de textos breus entre els quals hi ha descripcions de rutes i llocs, apunts sobre fets i moments, comentaris de lectures i impressions diverses sobre la literatura i la creació artística. Són textos escrits en èpoques diferents, però bàsicament a finals dels setanta, els vuitanta i fins i tot els noranta. Hi veiem les reflexions d’un home d’edat molt avançada que mostra la seva incredulitat i el seu astorament davant els canvis que pateix el món. En alguns aflora encara la finor poètica amb què Gracq era capaç de descriure un paisatge i vestir-lo amb les idees que li despertava una determinada visió. En d’altres retrobem l’agudesa del bon lector i del crític astut i afuat.

El llibre també inclou passatges prescindibles, fragments repetitius, mals que pateixen tantes obres pòstumes que els autors no han pogut revisar. Ho vam veure amb Les Terres du couchant. Ho hem vist recentment amb un llibre de Thomas Bernhard. El debat, irresoluble, es manté viu: mai no ens posarem d’acord a decidir si cal o no publicar les obres a les quals els autors no van poden donar el vistiplau. Massa exemples demostren que sí que cal, amb Kafka al capdavant; massa exemples demostren que potser no, que l’únic que hi ha darrere de certes publicacions és l’avarícia d’un editor. Ara bé, com també dèiem a propòsit de Bernhard, per a nosaltres una mica de Gracq sovint ja conté prou mateiral per al gaudi. I el Gracq que trobem a Noeuds de vie és un home gran, reclòs a casa, un pèl renegaire, amb ganes encara de provocar el lector, de fer-lo emprenyar per veure si així reacciona i comprèn que no ha de deixar-se endur pel corrent —que tranquils, per cert, quasi estancats, són els corrents de què ens sol parlar als seus llibres. Aquest Gracq és ben capaç d’enlluernar-nos amb la seva lucidesa, amb l’acuïtat d’unes idees que ens faran rumiar, breus apunts que prenen la forma de l’aforisme o fins i tot de l’epifania joyceana i amb els quals no cal que estiguem al cent per cent d’acord. I segurament no hi estarem en un primer moment, però la saviesa d’aquest escriptor pot inocular-nos dubtes que potser ja no ens veurem amb cor d’esvair. Per això el llegim. Per això el continuarem llegint. Vegem-ne algun exemple.

La corba de les nostres relacions afectives amb un llibre reprodueix, si l’estirem i l’aplanem, la corba ordinària de les relacions amoroses, i les dues acaben confluint en el mateix punt terminal de manera apoteòsica: Tendre de Desig, a continuació Tendre d’Estimació, i per acabar Tendre d’Abstenció. De vegades em sembla que la música s’escapa d’aquesta erosió. (Pàg. 86-87)

Rellegir una novel·la. Importa poc al capdavall saber per endavant cap on condueix la intriga, i per quins camins. Si la novel·la té qualitat, és en la navegació en què ella m’embarca, i no en els ports i les contrades que visita, on hi ha el viatge: el text d’una ficció és fort de dalt a baix, i autosuficient. Es tracta tan sols que la potència del moviment sigui prou forta per anul·lar tota idea de destinació. (Pàg. 100)

«El que no ha estat mai dit ‘així’ no ha estat mai dit»: aquest és l’axioma secret al qual es refereix sense discussió el veritable home de lletres. (Pàg.136) 

Per què no confessem que la poesia més encisadora, la més segura del seu poder, no sacseja l’ànim dels seus amants… sinó un cop molt de tant en tant? (Pàg. 96)

Poesia pura: seria l’estat mental pel qual tots els substantius sense excepció es trobarien units per l’indicatiu present del verb «ser» (ex.: Carles V és un rellotge) i del verb «fer» (ex.: L’electricitat fa una becaina). Amb una definció com aquesta n’hi ha ben bé prou per establir el valor poètic absolut del somni respecte a la vida «real». Queda per resoldre una qüestió greu, que és «la» qüestió per excel·lència en matèria de poesia pràctica: per què l’esperit reconeix immediatament com a «poètiques» i legitima només un petit nombre de desviacions fetes per sobre de les fronteres lògiques, mentre que en rebutja la majoria perquè creu que no tenen cap valor? Per què «Estiu, roca d’aire pur» és poètic i «La meva ànima és un infant vestit de gala» és apoètic? (Pàg. 97-98)

La poesia no té definició, només té símptomes, com una causa que es resol del tot en els efectes. Objecte de pur diagnòstic. I com més purament clínic sigui el diagnòstic, millor serà, més segur. (Pàg. 144)

Com es pot confiar que el flux novel·lesc continuarà d’una forma natural d’una sessió de treball a una altra, si a cada represa l’operació d’empalmar el raïl nou a l’últim que havíem col·locat ens provoca els pitjors maldecaps per ajustar-lo bé. (Pàg. 143)

Un text escrit conforme a la llengua, que podia vantar-se fins fa ben poc de «desafiar encara el pas dels segles» sense fer el ridícul d’una forma gaire accentuada, s’assegura avui, atès que el suport lingüístic sobre el qual es recolza es corromp a ulls veients, a tot estirar una esperança de vida de trenta a quaranta anys, i després de mi (i fins i tot abans de mi) el diluvi deu ser en 1975 la perspectiva sense il·lusió de cada escriptor —com a mínim de cada escriptor no traduïble. (Pàg. 137)

Contemplo el turó de Mesnil, el meandre del Loira, la muralla verda dels pollancres de l’illa, darrera la qual s’alcen i es desborden amb lentitud els cúmuls cotonosos d’aquesta primera tarda d’octubre. No m’arriba cap snesació de calma, ni tampoc el sentiment tranquil·litzador d’una certa permanència, sinó més aviat el malestar neguitós que ens venç davant una mola d’arbres destinats a la tala, d’una construcció familiar que està a punt de ser enderrocada; la Terra ha perdut solidesa, base, aquest turó avui pot ser arrasat a voluntat, podem deixar sec aquest riu, desfer aquests núvols. S’acosta el moment en què l’home no tindrà seriosament al davant ningú més que ell mateix, un món refet del tot per la seva mà segons la seva idea, i jo dubto que en aquell moment pugui reposar per gaudir de la seva obra, i jutjar que aquesta obra era bona. (Pàg. 46-47)

Gracq és un bon autor —per a nosaltres, un molt bon autor—, un escriptor amb una obra singular, molt notable, potser no tant per dir que és un dels noms cabdals del segle XX. Però aquí no som gaire amants dels rànquings, i en fem prou de saber que alguns dels llibres de Gracq són una aportació majúscula a la literatura universal, tant des del punt de vista de la creació com de la crítica. Qui hagi llegit els seus llibres més reeixits de crítica i narrativa pot estalviar-se la lectura de Noeuds de vie. Esclar que és ben probable que siguin aquests lectors els qui no puguin estar-se de donar un cop d’ull a aquesta obra pòstuma. En aquest cas, com diria el gran, citadíssim i poc llegit Oscar Wilde, la millor manera de defugir les temptacions és caure-hi. Però això ja ho sabeu.

(Fragments traduïts per Roger Vilà Padró)

Els seus premis

Ens cal molt deixar enrere la mania de lloar exageradament, fervorosament, qualsevol llibre que ens hagi agradat bastant. Això ja ho sabem, però continuem fent-ho, i és un hàbit terrible que no aporta res de bo i que només pot tenir conseqüències molt negatives per a tothom: els lloadors, els lloats i el públic acrític que contempla, més babau que embabaiat, els elogis que li passen pel davant. Hem de saber resistir a aquesta necessitat d’exagerar els mèrits d’un llibre, provocada per la creença que així algú ens escoltarà, la necessitat d’amplificar l’elogi per veure si engalipem algú altre perquè també llegeixi l’obra que ens ha semblat tan bona. N’hi haurà prou amb un comentari més contingut, més serè, i sobretot mínimament argumentat. I un altre sobretot: que no es basi en l’entusiasme que ens provoquen unes quantes pàgines, sinó en l’efecte que ens produeix l’obra un cop l’hem llegida sencera.

Aquest paràgraf, esclar, encara que sembli el contrari, no va adreçat a ningú que no siguem nosaltres mateixos. Cadascú fa i farà el que voldrà, continuarà exclamant-se i cantant meravelles de qualsevol cosa. Nosaltres, els de L’Acció Paral·lela, no podem fer sinó aplicar-nos el nostre propi remei i mostrar un pèl de contenció.

I estem de sort, perquè ara mateix ens hi ajuda l’últim Bernhard que hem llegit: Els meus premis (El Gall Editor, 2014), traducció de Clara Formosa Plans). Bernhard és indiscutiblement un dels escriptors importants de la segona meitat del segle XX, una veu singularíssima i punyent, autor d’una bona colla d’obres que justifiquen el prestigi que ha acabat assolint i el fervor amb què el llegeixen els seus seguidors, entre els quals ens hi comptem. Doncs bé, al costat dels títols més destacats de la seva bibliografia, Els meus premis no pot ser considerada res més que una obra menor, gairebé circumstancial, i fins i tot podríem dir que prescindible. Algú ens rebatrà això afirmant que una obra menor de Bernhard pot tenir molt més interès que bona part dels títols publicats a la mateixa època per altres autors o que la majoria de llibres que es publiquen avui. Hi estaríem d’acord. Una cosa no treu l’altra.

El cas és que Els meus premis és una d’aquelles obres publicades pòstumament, que l’autor no ha pogut revisar i que serveixen per fer bullir l’olla (l’olla de les editorials, dels drets, etc.). I, tanmateix, hem de reconèixer que és una lectura molt plaent, un divertimento per a una tarda llarga o un parell de curtes. El volum recull vuit narracions en què Bernhard relata com va viure l’acte de lliurament de vuit diferents premis literaris, i també quatre dels discursos que va pronunciar, tots d’una llargària sorprenetment escarida. Aquests relats li serveixen per tornar a parlar de l’estat de la cultura, per retratar un cop més els seus contemporanis i per insistir en els temes que apareixen al llarg de les seves novel·les: la seva dificultat per relacionar-se amb les persones, la societat austríaca, la manca de prestigi de la cultura, el paper dels estats… Les situacions que descriu, a voltes kafkianes, sovint humiliants per al guardonat que ha de recollir el premi, gairebé sempre esperpèntiques, són narrades amb les dosis habituals de causticitat i ironia, i amb un punt de comicitat que eleva el resultat final i fa que algun dels relats arribi a semblar prou entranyable, un adjectiu rarament aplicable a l’obra de Berhnard.

Així doncs, qui vulgui passar una bona estona de lectura amb un llibre fàcil, amè i ben entretingut, trobarà en Els meus premis una bona opció. Això sí, li caldrà passar per alt alguns defectes de l’edició, tal com ja és habitual en aquests primers Bernhards que va publicar El Gall Editor: ens referim a algunes errades de llengua i a la puntació caòtica d’alguns fragments, un problema que no s’hauria de justificar al·legant que l’original, mai revisat per l’autor, també el patia.