Som el que no hem llegit

Diu un vell proverbi català que les persones som el que llegim. És impossible estar-hi d’acord al cent per cent; és impossible estar-hi en desacord en la mateixa mesura. Un altre proverbi, aquest mitteleuropeu, diu que les persones som les nostres llacunes literàries. Segurament tampoc és del tot cert… ni del tot mentida. En tot cas, és aquest segon proverbi, no pas el primer, el que va aparèixer gravat a mà en una prestatgeria de la biblioteca que tenien a casa seva una parella d’avis dels quals se n’ha perdut el nom. Tan sols se sap que vivien a ca la Dorila, una vella mansió que habitaven des de feia dècades i de la qual feia anys que a penes sortien. Havien renunciat al món, gest d’altra banda ben comprensible i gens extraordinari, ja que en aquella època el món tenia poca cosa a oferir-los.

La descoberta de la inscripció va ser fortuïta, com solen ser la major part de desobertes. L’home, que malgrat l’edat avançada mostrava una certa temeritat que li venia de l’adolescència, va decidir un bon dia enfilar-se dalt d’una cadira per abastar un volum de W. G. Sebald que havia llegit molts anys enrere. En estirar-lo va perdre momentàniament l’equilibri i va estar a punt de caure. Amb l’estrebada van caure els volums que hi havia al costat del de Sebald. Va ser llavors que va quedar visible la inscripció: mitja frase pujava pel plafó lateral de la llibreria i fins aquell moment havia estat amagada rere el llibre L’enciclopèdia dels morts, d’un tal Danilo Kiš, que ara havia quedat tombat sobre el prestatge. En sentir el terrabastall, una dona prima i vigorosa, amb els cabells curts, ben blancs, es va plantar al llindar de la cambra. L’home li va ensenyar aquell volum: «D’on surt aquest llibre? No l’havia vist mai.» «Ah, així ja l’has trobat», va respondre ella abans de dir-li que fes el favor de baixar. «I has vist això que hi ha escrit aquí?», va continuar ell. Mentre la dona recollia els set o vuit llibres que havien caigut, tots pertanyents a una extensa col·lecció de més de tres mil títols d’una editorial llegendària, l’home va anar a buscar una escala i va poder llegir sencera la inscripció sencera. «Les persones som les nostres llacunes literàries», va repetir en veu alta. La dona no l’havia esperat; havia deixat els llibres sobre una tauleta i havia tornat a la galeria, on s’havia enfonsat en una butaca, amb una manta sobre les cames. Des d’allí contemplava el petit jardí que s’estenia al davant i es repetia: «Per fi l’ha trobat, per fi l’ha trobat», mentre la guanyava una dolça passió de son.

L’home va seure en un butaca que hi havia a la biblioteca i va començar a llegir L’enciclopèdia dels morts. De seguida el van sorprendre les ressonàncies que hi trobada. Tan aviat li semblava estar llegint un relat de Jorge Luis Borges com creia endinsar-se en una passejada de Sebald, o fins i tot introduir-se en un paisatge nocturn que podria haver descrit Maurice Blanchot. En cada relat hi havia una fusió d’erudició, fantasia i realitat que servia per trenar la història i crear una ambientació molt determinada. Tot el que llegia, però, li semblava mantenir una pàtina distintiva; l’autor, després d’haver acumulat un gran pòsit d’experiències i de lectures, devia haver sentit la necessitat de donar-li sortida en forma d’una lenta però inaturable colada de sediments que lliscava davant dels ulls del lector i li modificaven l’ànim com si aquesta colada desprengués, en comptes de gasos, grans quantitats de significació, de sentits, d’ecos.

«Qui era Danilo Kiš?», es va preguntar. Aquest escriptor nascut a Subotica el 1935, un poble del llavors Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, és a dir, la futura —però ja antiga— Iugoslàvia, i mort el 1989 a París, devia tenir els peus ben assentats en una mena de centre del món que se situava en un punt difícil de determinar, però que en tot cas era prou equidistant entre l’Orient i l’Occident, entre l’Àrtic i la Mediterrània. Al vell lector li va semblar que aquella colada de mots sintetitzava materials procedents de tots els punts cardinals que podia indicar la brúixola, però també materials que havien sorgit en èpoques molt diverses, des de l’origen dels temps històrics fins al moment mateix que eren expulsats en forma de regueró de tinta. Reis, apòstols, mags, xarlatans, homes i dones de lletres, filòsofs, pares i fills, persones corrents i no tan corrents…, tota mena d’éssers poblaven aquelles històries, cadascun amb la seva idiosincràcia, cadascun distint dels altres, com ho eren els relats entre si, que malgrat tot apareixien relligats per un mateix fil: la idea que el mal, la mentida i el dolor sempre volen vèncer; a voltes se’n surten, a voltes també. La mort, però, sempre arriba per a tothom.

Quan va haver arribat al final, va anar cap a la galeria. La dona s’havia adormit —quantes hores havien transcorregut?—, però es va desvetllar de seguida en sentir el grinyol de la porta. «Ja estàs?», va preguntar tan bon punt l’home va arribar al seu costat. «Sí…, però per què no me n’havies parlat mai, d’aquest llibre? Com és que m’havia passat per alt fins ara? I qui va gravar aquella inscripció en el moble?» «Ai, fill, si no vas ser tu, jo tampoc. Vine, seu. No ho vulguis saber tot. Seu i parla-me’n, del llibre.» L’home va atansar una cadira i es va instal·lar a prop de la dona. Llavors va començar a parlar. 

«L’enciclòpedia dels morts, no sé si ho recordes, inclou nou relats i un post-scriptum on el mateix autor apunta algunes claus del llibre. La religió i la metafísica són presents a la major part de narracions, uns textos on l’aparença històrica dels fets que s’expliquen sovint es barreja amb elements fantàstics -amb la mort sobrevolant-ho tot. Aquest procediment permet a Kiš crear una atmosfera determinada que embolcalla el lector mentre aquest assisteix a les vicissituds d’uns personatges assetjats a voltes per l’atzar, a voltes per les conseqüències de les seves pròpies decisions, i ben sovint pel mal, aquest component indestriable de l’ànima humana. Un mal que Kiš associa al poder i, per tant, a aquells qui l’exerceixen: els règims totalitaris i els seus líders i servidors són examinats per l’autor amb un bisturí ben posat a punt. Almenys a mi m’ha fet aquest efecte. Un dels relats més destacats és sens dubte el que dona títol al volum. Explica el viatge d’una dona a Suècia per visitar la biblioteca que acull una colossal enciclopèdia on hi ha recopilada la vida sencera de totes les persones que han viscut al món de manera anònima des del principi dels temps. Hi va per trobar informació sobre el seu pare, que acaba de morir fa poc, i al llarg d’una nit llegeix tot el que se’n diu, que de fet és tot: qui va ser, que va fer, què va pensar, què va prendre tal dia en una taverna, quines persones va conèixer, quines va estimar, en quins carrers va viure, quins records va tenir, les circumstàncies que van envoltar una determinada acció… L’acumulació de dades és monumental, absoluta, com si es tractés d’analitzar científicament allò que aquella persona va ser i va fer. Diria que la filla compara aquestes dades amb el record que té del pare per intentar fer-se una idea més precisa de com va ser la seva vida. Però en el llibre hi ha moltes més coses… Mira, te’n llegeixo un fragment:»

Els seus miracles són una mentida. Menteixen perquè el seu Déu és una mentida, el Déu en què creuen. Menteixen sempre i, com que s’han embolicat amb un garbuix tan enorme de mentides, ja no saben ni ells mateixos que estan mentint. Allí on tothom menteix, ningú no menteix. Allí on tot és mentida, res no és mentida. El regne del cel, el regne de la justícia és una mentida. Cadascun dels atributs del seu Déu és una mentida. Que sigui just, mentida. Que estimi la veritat, mentida. Que sigui l’únic, mentida. Que sigui immortal, mentida. I els seus llibres també són una mentida perquè prometen una mentida. Prometen el paradís i el paradís és una mentida perquè és a les seves mans. Ells són els guardians de la porta del paradís, els seus àngels armats amb espases de foc i els seus jutges amb una balança trucada. (Pàg. 16-7)

L’home va continuar el seu comentari sobre la lectura, i així, parlant de l’Enciclopèdia, van deixar que la nit arribés a poc a poc sense encendre cap llum. Com si fossin dins una caverna, van adormir-se l’un al costat de l’altre. Si féssim cas del vell proverbi català, podríem arribar a la conclusió que Danilo Kiš era en bona part el que llegia, almenys quan escrivia, i devia llegir molt Borges, i segurament també Bruno Schulz, i la Bíblia i tantes i tantes altres obres. Nosaltres ara també som una mica Danilo Kiš. I mentrestant continuem cercant quines llacunes literàries ens identifiquen, com ho va fer aquella parella d’avis fins a la fi dels seus dies.

(L’enciclopèdia dels morts, Danilo Kiš. Editorial Flâneur, 2021. Traducció de Simona Škrabec.)

Contra la poesia

El març d’aquest any ens va deixar Adam Zagajewski (Lviv, 1945 – Cracòvia, 2021), un dels poetes polonesos més importants dels nostres temps i un assagista també molt destacat. A L’Acció Paral·lela no volíem acabar l’any sense dedicar un apunt a aquest escriptor tan sovint admirat com a voltes bescantat al seu propi país, d’on va haver d’exiliar-se el 1982, perseguit pel règim comunista. Després de passar per París i pels Estats Units, el 2002 va poder tornar a Polònia. Però les crítiques que va rebre no provenien tant del règim —els règims no critiquen, persegueixen—, sinó de tots aquells que veien en ell un intel·lectual excessivament elitista, primmirat a l’hora de parlar de poesia, de literatura, de tot el que té a veure amb la cultura i l’humanisme.

Efectivament, Zagajewski era un intel·lectual exigent, minuciós. I s’hi mostra encara més quan parla de la poesia, gènere que ell despulla i deixa al descobert en els seus assajos. Un d’aquests és «Contra la poesía», inclòs en el llibre En defensa del fervor (Acantilado, 2006, traducció al castellà d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski), un text on recull el guant llançat per Gombrowizc amb el seu famós assaig «Contra els poetes». Zagajewski hi deixar clar d’entrada que Gombrowicz no ataca tota la poesia en general, sinó una determinada manera d’entendre-la, de fer versos; potser, al capdavall, una certa actitud que alguns poetes adopten davant de la creació i tot allò que el fet d’escriure comporta. De fet, Zagajewski es mostra aquí prou crític, especialment quan descriu la mena de versos que segons ell es limiten a fer els poetes de finals del segle XX i d’aquest nostre segle XXI. Al començament es pregunta sobre els arguments que hi ha contra la poesia. Parla dels poetes amateurs, de la inspiració, de la ingenuïtat…, de la poesia dedicada a cantar els sentiments, i rebat sense gaires problemes els arguments dels qui menystenen la poesia al llarg d’un discurs que avança a còpia de preguntes retòriques que ell mateix respon. Però el seu objectiu es concreta de seguida: la poesia que es fa avui. Vegem-ho:

Hoy en día, tal vez el material más utilizado en la poesía sea una especie de ironía disecada por la tristeza. No es fácil, pues, hacer de los poetas mensajeros de la euforia. (…) Tanto en los poemas románticos como en los contemporáneos no faltan ni la melancolía ni la ironía. Las encontramos ya en la poesía antigua; en el exilio, Ovidio no escribió versos alegres. Los románticos lloraron mucho. Los contemporáneos ya no lloran, sino que más bien permanecen en un estado de desesperación fría y elegante, interrumpido de vez en cuando por una carcajada lúgubre. (Pàg. 149)

Segons Zagajewski, el que molesta als enemics de la poesia és que aquesta es limiti a descriure estats d’ànim o a reflexionar sobre ella mateixa i no s’esforci a indagar gens en la condició humana, a jugar un paper més destacat en el món de les idees. Tornen, doncs, les preguntes: «¿Por qué tanta gente inteligente, ilustrada y culta vuelve hoy la espalda a la poesía? (…) Los pensantes, los que buscan respuestas a las preguntas de peso, tienen que dar la espalda a una poesía así: seca, narcisista y hermética.» 

No és així bona part de la poesia que es publica avui dia? Som prou exigents i autocrítics? Diria que Zagajewski l’encerta de ple, i ho fa dient el que pensa sense embuts:

He aquí una propensión a mostrarse indulgente no sólo para con los poetas, sino también para con los novelistas, a tratarlos como se trata a los niños. ¡Has dicho una bobada, pero eres tan mono (qué carita tan linda)! Pero si tratamos la literatura en serio, a veces hay que rechazar alguna creación por muy «ingeniosa» que sea —por exemplo, debemos rebatir la mayor parte de la obra de Mayakovski, a pesar de que difícilmente se le puede negar una gran talento. (Pàg. 152)

Pensem-hi. A casa nostra ha acabat essent pràcticament impossible que aparegui una crítica negativa d’un llibre de poemes, un gest mal vist i condemnat sense pal·liatius. Qui s’hi atreveix sol ser vist com un envejós, un mediocre, un intrús o un llec. Aquesta inviolabilitat no tant de la poesia, sinó dels poetes, haurà de canviar tard o d’hora.

Per a Zagajewski una poesia que no encari els debats intel·lectuals de la seva època i que no busqui la veritat sobre l’home està destinada a quedar arraconada, a tenir una presència insignificant en el seu temps. No cal dir que l’assaig, magnífic, val la pena llegir-lo sencer. Tant aquest com els altres que estan inclosos a En defensa del fervor. L’autor polonès hi desplega les seves idees entorn de la literatura i l’art partint del comentari que fa d’altres autors i artistes polonesos, entre els quals hi ha el seu admirat Czeslaw Milosz, Simone Weil o Josef Czapski. Les seves reflexions són sempre acerades, concises, però apareixen endolcides pel to tranquil que desprèn la prosa de Zagajewski, fluida i capaç d’arrossegar el lector per tot un entrellat de connexions, a l’estil del millors llibres de Magris.

La poesia de Zagajewski també comparteix aquesta dualitat: és serena i contundent alhora, calmada i incisiva. Vegem-ne un exemple:

Tarde avanzada 

El sol quedó atascado entre ramas de árboles,
el tiempo se detuvo en la vitrina del relojero.
Largas sombras de casas y chimenas
yacían cansadas en la acera.

Enormes cuerpos de iglesias barrocas
casi gemelos de galeones españoles
se detuvieron por un momento en la bahía
aunque no echaron el ancla.

Las golondrinas quedaron inmóviles en los cielos,
los paseantes quedaron atascados, algo inseguros,
como pasajeros de un tren en medio del campo.
Los que se sentaban en butacas de mimbre

sorbían, más lentos que de costumbre, líquidos
violetas; los camareros, tiesos en la carrera,
como una inmóvil película muda. Un gato
rojizo se entumece, alguien lo lleva de la correa.

Y en un delirium tremens de éxtasis
todos miramos sólo hacia una parte:
allí donde crecía lenta la montaña de la noche,
allí donde lento crecía nuestro exterminio.

(Dins d'Antenas, traducció de Xavier Farré)

Zagajewski és un poeta que reflexiona sobre la poesia, un intel·lectual que es pregunta sobre el sentit i la funció de la seva tasca, sobre el paper de les lletres, l’art i la cultura en el món en què li ha tocat viure. Viatja, llegeix, observa, treu les seves pròpies conclusions, i tot plegat acaba apareixent sota la forma dels versos o narrat als assajos, a punt perquè el lector curiós gaudeixi d’una obra molt personal, que planteja moltes preguntes, assaja unes quantes respostes i ve carregada de ressonàncies: hi trobem il·luminacions benjaminianes, elucubracions que podrien pertànyer a un personatge de Musil…, i tot queda perfectament integrat en el discurs.

La cultura de masas actual, a veces divertida y no siempre nociva, se caracteriza por no tener ni la menor idea de qué diablos es la vida espiritual. No sólo es incapaz de crearla, sino que la mina, destruye y corroe. (Pàg. 156-157)

Un bon any per descobrir Zagajewski.

Mentida i vulgaritat

La setmana passada, és a dir, en ple novembre de 2021, vaig tenir l’ocasió de llegir uns quants textos redactats per estudiants de 18 a 20 anys que van a la universitat. Bé, no sé si «redactats» és un mot que escaigui als textos que vaig veure. En tot cas, els van produir nois i noies que estudien i que, a més, participen en iniciatives diverses i que tenen determinades inquietuds. Aquests textos es caracteritzaven per compartir un mateix tret: a penes eren intel·ligibles. Estaven tan mal escrits que era complicat entendre què volien dir. Per descomptat, estaven farcits d’errades d’ortografia: b/v, o/u, absència de guionets, accents mal posats —si és que n’hi havia cap—, però també hi havia confusions lèxiques i errors més greus de gramàtica. Els pronoms febles i els relatius apareixien sense cap criteri, les frases estaven mal lligades… En fi, un despropòsit.

Estudiants. Universitaris. Ho sé: no cal generalitzar, potser he tingut mala sort, hi ha gent bona pel món… I tant. Però també és cert que els nois que van escriure aquells textos no saben expressar el que volen dir, no saben fer-se entendre. Ha arribat un moment en què la llengua, la literatura i les humanitats en general han perdut tant de prestigi, han estat tan maltractades a l’ensenyament —i fora d’aquest àmbit—, han estat tan arraconades per l’imperi de la imatge, la rapidesa, la veritat i la comoditat del mínim esforç, que una gran majoria dels joves s’han convençut que no les necessiten per a res. I així hem arribat a aquests nivells tan atordidors de manca de domini de l’escriptura. Continuant per aquest camí toparem de cop amb un analfabetisme generalitzat.

Aquests joves no s’adonen —potser perquè ningú no els ha ajudat a fer-ho, ni a casa ni a l’escola— que sense un mínim domini de la llengua no hi ha capacitat de pensar, de copsar i desenvolupar idees, i que et converteixes en un lleny sense timó enmig del corrent. Falta poc perquè es produeixi el tall definitiu entre la que serà la darrera generació de lectors i la primera que no posarà els peus en cap llibreria ni estirarà cap llibre de la prestatgeria dels pares o de la biblioteca de sota casa.

Mentrestant, pel que fa a l’educació, fa dècades que ens hem entestat a fer les coses malament, a mal entendre la necessitat d’introduir canvis pedagògics en el sistema, a repetir certs mantres absurds fins més enllà de l’absurd, a desprestigiar la memorització i l’adquisició de coneixements i a posar al davant l’adquisició d’unes suposades habilitats que no són sinó fum, un procediment que ha obligat a abaixar cada cop més el llistó a les avaluacions i a valorar com a suficients quatre nocions de ben poca cosa. En el cas de la llengua, la davallada ha estat clara, neta, indiscutible. Res no fa pensar que no hagi passat el mateix amb d’altres assignatures i disciplines.

És curiós que els pares no siguin més exigents —però, esclar, com poden ser-ho si ja han estat víctimes del mateix sistema educatiu, si ja l’han patit i ja han estat privats de la capacitat d’analitzar i jutjar críticament i amb criteri el que passa al món— i que els polítics, sense excepció, continuïn equivocant-se tant quan arriben als llocs des d’on poden prendre decisions.

En totes aquestes qüestions, cadascú té la seva opinió i ningú, nosaltres encara menys, pot pretendre saber què és el que s’ha de fer i quina és la solució més idònia. El que no es pot discutir és la tossuda realitat: que hi ha universitaris que no saben escriure, no saben expressar-se, i que a més no semblen adonar-se’n. Hem de preguntar-nos com és que han arribat a la universitat amb aquestes mancances i com és que aprovaran una carrera —perquè és evident que molts d’aquests estudiants aprovaran la carrera— sense solucionar aquesta incapacitat per escriure de forma intel·ligible, amb un mínim de concisió i de correcció.

Entre les causes de tot plegat hi ha l’aparició i la proliferació del mòbil, que ha passat a ser una extensió més del nostre cos. Aquesta mateixa setmana, la pedagoga Inger Enkvist avisava en una entrevista a La Vanguardia que l’abús del mòbil degrada la nostra capacitat d’aprendre. Enkvist diu que avui dia els països amb millors resultats en educació són els que restringeixen molt l’ús de les pantalles a les aules, cosa que passa a l’Àsia. També insisteix en la importància de tornar a prestigiar l’esforç i nega que l’educació hagi de ser per força divertida. Enkvist parla des de l’experiència i el sentit comú i, esclar, diu coses que no poden agradar a tothom.

Volem joves que pensin? Volem gent que pensi, preparada per barallar-se amb les idees? Llavors, comencem a canviar la manera com planifiquem els estudis. No oblidem que l’evolució d’aquests darrers anys ha dut una altra conseqüència: la disminució exagerada d’estudiants de filologia, una carrera que sembla anar contra els temps, fins al punt que en aquests moments hi ha un gran dèficit de professors de llengua (i també de liter…, deixem-ho córrer) catalana als centres escolars, i fins i tot als centres de formació d’adults. Així, aquesta signatura la imparteixen en molts casos docents que no són especialistes en la matèria, i per tant el bucle es recargola, el forat s’aprofundeix. Moltes d’aquestes apreciacions venen de lluny i ja en coneixem les causes. Però la constatació del drama per mitjà de exemples reals no deixa de fer mal. 

Adam Zagajewski, de qui parlarem ben aviat, diu en un dels seus assajos sobre la situació de la cultura i la literatura a Polònia: «La gran y algo fortuita victoria de la democracia sobre el totalitarismo puede revelarse también como un triunfo de la vulgaridad sobre la mentira; la mentira era la esencia del comunismo, en cambio la democracia no protegerá a nadie de la vulgaridad.» Situats en aquest 2021, ja sabem que la democràcia no ens protegirà de la vulgaritat, però tampoc de la mentida. Permetre que les noves generacions facin un pas enrere i tornin a un estat de semianalfabetisme és la millor manera de garantir que triomfin juntes tant l’una com l’altra. La resta és literatura, que diria la poeta.

(Adam Zagajewski, dins En defensa del fervor, pàg. 214. Acantilado, 2005. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)

El cigne del cant

El lector de La verda és porta tan sols ha de fer una cosa: començar a llegir i deixar-se dur. No ha de fer res més, no ha de patir per res: està en bones mans. Després de les primeres pàgines és probable que dubti per un instant d’estar segur d’on ha anat a parar. Tant se val, endavant. Endavant, sí, sense manies, perquè aquest llibre de Joan Todó, coeditat per Godall Edicions i el Centre Quim Soler, és un esdeveniment literari de primera magnitud. Si aquesta obra havia de ser en principi la biografia de Joaquim Soler i Ferret (1940-1993), un encàrrec per commemorar el vuitantè aniversari del naixement de l’escriptor, el cert és que Todó ha depassat amb escreix les previsions inicials i ha escrit una obra tan audaç i rodona com indefinible, que barreja els gèneres amb una facilitat i una eficàcia fora del comú. En les prop de set-centes pàgines de La verda és porta hi trobarem una novel·la, una biografia, la crònica d’una època, una gran quantitat de recensions literàries i un seguit de tractats amagats entre les pàgines del llibre dedicats a disseccionar tot allò que preocupa Todó i que, aprofitant l’ocasió que li brinda la figura de Soler, no vol deixar de portar a col·lació: el periodisme cultural, el compromís de l’intel·lectual, la recepció de les obres literàries, els premis i les preteses capelletes, la crítica literària i la recepció de les obres, les influències, els corrents, etc.

No us atabaleu: tot hi és perfectament inserit, mesclat, treballat i servit per mitjà de la prosa fluidíssima de Todó. El llibre està dividit en dues parts de llargada desigual: «Realitat» i «Ficció». He de reconèixer que en un primer moment, mentre em trobava al bell mig de la lectura de la primera part del llibre, em vaig impacientar. «Realitat» és un relat que arrenca amb unes paraules introductòries i que a poc a poc ens immergeix en una narració que barreja —ara ja puc dir que magistralment— fets i pensaments de Joaquim Soler i materials preocedents de les seves obres. Todó, després d’haver llegit tot el que va escriure Soler, d’haver recopilat testimonis, parlat amb els qui el van conèixer, furgat en tota mena de materials i arxius, ha sabut destil·lar els elements més característics d’un personatge i d’una obra molt singulars i fer-los servir per construir una novel·la que mimetitza de manera sorprenentment exacta i efectiva la narrativa quimsoleriana. Si el relat de vegades sembla que s’estanca, si la narració segueix camins impossibles i acaba desconcertant el lector, si en definitiva aquesta novel·la combina moments molt bons, escenes hilarants, amb pàgines descoratjadores i quadres absurds que no semblen dur enlloc, és perquè Todó ha sabut posar-se en la pell de Soler d’una forma absolutament convincent.

El sentit d’aquest joc, d’aquesta proposta tan arriscada com sorprenent, el lector l’acabarà trobant quan arribi al final del llibre, quan hagi anat avançant a través de la segona part, «Ficció». No és a l’abast de tothom dur a terme un exercici com aquest: imitar un autor és un repte en què un pot caure fàcilment, si se’n surt, en la paròdia o en la ridiculització del model original; si no se’n surt, en el propi ridícul i el fracàs més estrepitós. No és, esclar, el cas de Todó. Aquest exercici li serveix per arrodonir el contingut que ens oferirà a continuació, per exemplificar determinats aspectes que aniran apareixent a la seva anàlisi, i, encara més, per dotar d’ànima i profunditat el seu estudi sobre Quim Soler. Bé, sobre Quim Soler —la figura i l’obra— i sobre tota una època i tota una generació. El retrat que en fa és portentós. Ho és per la profusió de dades i informacions que dona, per les connexions de tot tipus que estableix, per les anàlisis i valoracions que inclou, per les qüestions que planteja, i perquè tot plegat llisca com si res i esdevé una lectura tan fluida com plaent gràcies a una prosa elaborada, un lèxic amplíssim i unes grans dosis d’intel·ligència i humor. Todó no divaga, és concret, clar, i quan ho creu convenient hi diu la seva, i ho fa amb tanta contundència com elegància.

(…) l’obra de Soler es fonamenta en un estil únic, ben singular, en la capacitat per construir frases on cada paraula, cada gir, són una sorpesa, una invenció inesperada, un joc de paraules (sovint baratíssims, ell mateix ho admet), una rima, un cultisme, un estrangerisme, una provocació perpètua als mestretites, tans als nyerros com als cadells. (Pàg. 283)

Això ens duu inevitablement a plantejar-nos una qüestió clau. Perquè el dubte que plana damunt la lectura de La verda és porta és si finalment cal llegir o no els llibres de Quim Soler. Todó navega sempre —ferm al timó, això sí— entre dues aigües: la constatació que som davant d’una obra que a voltes expulsa el lector amb la seva càrrega d’experimentalisme i la necessitat de no carregar-se del tot aquesta obra que analitza justament arran d’un encàrrec editorial que parteix del mateix Centre Quim Soler. Però val a dir que Todó surt victoriós de l’embat, victoriós i il·lès. Certament, en rares ocasions trobes un llibre que parli d’un autor i en comenti i analitzi les obres amb tanta precisió i tanta honestedat i que el resultat sigui a priori tan «contraproduent» (entre moltes cometes, sí): és a dir, que el lector acabi convencent-se que no cal llegir aquestes obres. Ben mirat, però, no és pas aquesta la conclusió a què arriba el lector. Todó fa sorgir el dubte, però deixa prou oberta la resposta i inocula prou dosis de curiositat en qui llegeix el seu Soler, aquest escriptor irrepetible —per bé que Todó s’entesti a desmostrar el contrari a «Realitat»—, autor d’unes novel·les tan fora dels nostres temps i, tanmateix, tan pròpies d’una determinada època que ja forma part de la història de la nostra literatura.

Todó, doncs, ha fet bé la seva feina, i l’ha feta mullant-se, dient què en pensa de l’obra quimsoleriana. Per poder opinar s’ha armat amb arguments, ha definit com concep la crítica o la recepció de les obres literàries, ha parlat sobre la manera com en cada època gaudim d’un tipus o altre d’obres, i tot això perquè no volia ni podia limitar-se a alçar el polze cap amunt o cap avall, perquè no s’ha limitat a dir sí o no, fet que l’ha obligat a bascular entre opinions que no són contradictòries però sí molt diverses: no volia fer una esmena a la totalitat de l’obra de l’autor de qui parla i s’esforça a salvar-ne aspectes, segons què, segons com, subratllant-ne els defectes amb una precisió de cirurgià. De fet, l’anàlisi és demolidora, sense embuts, i el dubte que concedeix Todó és una manera de passar la responsabilitat al lector, de dir-li que si llegeix (algunes de) les obres de Soler ja sabrà fer-se’n la seva pròpia opinió. Mai no diu: «No us el cal llegir». Si hagués hagut d’arribar a aquesta conclusió potser no hauria dut a terme la tasca ingent de llegir i revisar tota l’obra quimsoleriana.

Ja ho he dit: el llibre se centra en Quim Soler però no s’acaba amb ell. Es podria comentar des de molts altres punts de vista, se’n pot treure molt de suc, moltes lliçons. Al lector no li passarà per alt que molts dels debats que tenim avui sobre la situació del país, la política, la societat, la cultura, la llengua, moltes de les queixes, les preocupacions i els temors que arrosseguem venen de ben lluny i no han quedat mai resolts. Comprovar-ho referma la sensació que vivim un moment delicat, potser traumàtic, la impressió que obres com la que ens ha servit Todó no són sinó el cant del cigne de la nostra literatura. Tant se val. Arribarà el que hagi d’arribar. Mentrestant, que ningú no gosi afirmar que avui no es fa bona literatura. Aquí en teniu una prova definitiva.