La setmana passada, és a dir, en ple novembre de 2021, vaig tenir l’ocasió de llegir uns quants textos redactats per estudiants de 18 a 20 anys que van a la universitat. Bé, no sé si «redactats» és un mot que escaigui als textos que vaig veure. En tot cas, els van produir nois i noies que estudien i que, a més, participen en iniciatives diverses i que tenen determinades inquietuds. Aquests textos es caracteritzaven per compartir un mateix tret: a penes eren intel·ligibles. Estaven tan mal escrits que era complicat entendre què volien dir. Per descomptat, estaven farcits d’errades d’ortografia: b/v, o/u, absència de guionets, accents mal posats —si és que n’hi havia cap—, però també hi havia confusions lèxiques i errors més greus de gramàtica. Els pronoms febles i els relatius apareixien sense cap criteri, les frases estaven mal lligades… En fi, un despropòsit.
Estudiants. Universitaris. Ho sé: no cal generalitzar, potser he tingut mala sort, hi ha gent bona pel món… I tant. Però també és cert que els nois que van escriure aquells textos no saben expressar el que volen dir, no saben fer-se entendre. Ha arribat un moment en què la llengua, la literatura i les humanitats en general han perdut tant de prestigi, han estat tan maltractades a l’ensenyament —i fora d’aquest àmbit—, han estat tan arraconades per l’imperi de la imatge, la rapidesa, la veritat i la comoditat del mínim esforç, que una gran majoria dels joves s’han convençut que no les necessiten per a res. I així hem arribat a aquests nivells tan atordidors de manca de domini de l’escriptura. Continuant per aquest camí toparem de cop amb un analfabetisme generalitzat.
Aquests joves no s’adonen —potser perquè ningú no els ha ajudat a fer-ho, ni a casa ni a l’escola— que sense un mínim domini de la llengua no hi ha capacitat de pensar, de copsar i desenvolupar idees, i que et converteixes en un lleny sense timó enmig del corrent. Falta poc perquè es produeixi el tall definitiu entre la que serà la darrera generació de lectors i la primera que no posarà els peus en cap llibreria ni estirarà cap llibre de la prestatgeria dels pares o de la biblioteca de sota casa.
Mentrestant, pel que fa a l’educació, fa dècades que ens hem entestat a fer les coses malament, a mal entendre la necessitat d’introduir canvis pedagògics en el sistema, a repetir certs mantres absurds fins més enllà de l’absurd, a desprestigiar la memorització i l’adquisició de coneixements i a posar al davant l’adquisició d’unes suposades habilitats que no són sinó fum, un procediment que ha obligat a abaixar cada cop més el llistó a les avaluacions i a valorar com a suficients quatre nocions de ben poca cosa. En el cas de la llengua, la davallada ha estat clara, neta, indiscutible. Res no fa pensar que no hagi passat el mateix amb d’altres assignatures i disciplines.
És curiós que els pares no siguin més exigents —però, esclar, com poden ser-ho si ja han estat víctimes del mateix sistema educatiu, si ja l’han patit i ja han estat privats de la capacitat d’analitzar i jutjar críticament i amb criteri el que passa al món— i que els polítics, sense excepció, continuïn equivocant-se tant quan arriben als llocs des d’on poden prendre decisions.
En totes aquestes qüestions, cadascú té la seva opinió i ningú, nosaltres encara menys, pot pretendre saber què és el que s’ha de fer i quina és la solució més idònia. El que no es pot discutir és la tossuda realitat: que hi ha universitaris que no saben escriure, no saben expressar-se, i que a més no semblen adonar-se’n. Hem de preguntar-nos com és que han arribat a la universitat amb aquestes mancances i com és que aprovaran una carrera —perquè és evident que molts d’aquests estudiants aprovaran la carrera— sense solucionar aquesta incapacitat per escriure de forma intel·ligible, amb un mínim de concisió i de correcció.
Entre les causes de tot plegat hi ha l’aparició i la proliferació del mòbil, que ha passat a ser una extensió més del nostre cos. Aquesta mateixa setmana, la pedagoga Inger Enkvist avisava en una entrevista a La Vanguardia que l’abús del mòbil degrada la nostra capacitat d’aprendre. Enkvist diu que avui dia els països amb millors resultats en educació són els que restringeixen molt l’ús de les pantalles a les aules, cosa que passa a l’Àsia. També insisteix en la importància de tornar a prestigiar l’esforç i nega que l’educació hagi de ser per força divertida. Enkvist parla des de l’experiència i el sentit comú i, esclar, diu coses que no poden agradar a tothom.
Volem joves que pensin? Volem gent que pensi, preparada per barallar-se amb les idees? Llavors, comencem a canviar la manera com planifiquem els estudis. No oblidem que l’evolució d’aquests darrers anys ha dut una altra conseqüència: la disminució exagerada d’estudiants de filologia, una carrera que sembla anar contra els temps, fins al punt que en aquests moments hi ha un gran dèficit de professors de llengua (i també de liter…, deixem-ho córrer) catalana als centres escolars, i fins i tot als centres de formació d’adults. Així, aquesta signatura la imparteixen en molts casos docents que no són especialistes en la matèria, i per tant el bucle es recargola, el forat s’aprofundeix. Moltes d’aquestes apreciacions venen de lluny i ja en coneixem les causes. Però la constatació del drama per mitjà de exemples reals no deixa de fer mal.
Adam Zagajewski, de qui parlarem ben aviat, diu en un dels seus assajos sobre la situació de la cultura i la literatura a Polònia: «La gran y algo fortuita victoria de la democracia sobre el totalitarismo puede revelarse también como un triunfo de la vulgaridad sobre la mentira; la mentira era la esencia del comunismo, en cambio la democracia no protegerá a nadie de la vulgaridad.» Situats en aquest 2021, ja sabem que la democràcia no ens protegirà de la vulgaritat, però tampoc de la mentida. Permetre que les noves generacions facin un pas enrere i tornin a un estat de semianalfabetisme és la millor manera de garantir que triomfin juntes tant l’una com l’altra. La resta és literatura, que diria la poeta.
(Adam Zagajewski, dins En defensa del fervor, pàg. 214. Acantilado, 2005. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
L'Acció Paral·lela 