Som el que no hem llegit

Diu un vell proverbi català que les persones som el que llegim. És impossible estar-hi d’acord al cent per cent; és impossible estar-hi en desacord en la mateixa mesura. Un altre proverbi, aquest mitteleuropeu, diu que les persones som les nostres llacunes literàries. Segurament tampoc és del tot cert… ni del tot mentida. En tot cas, és aquest segon proverbi, no pas el primer, el que va aparèixer gravat a mà en una prestatgeria de la biblioteca que tenien a casa seva una parella d’avis dels quals se n’ha perdut el nom. Tan sols se sap que vivien a ca la Dorila, una vella mansió que habitaven des de feia dècades i de la qual feia anys que a penes sortien. Havien renunciat al món, gest d’altra banda ben comprensible i gens extraordinari, ja que en aquella època el món tenia poca cosa a oferir-los.

La descoberta de la inscripció va ser fortuïta, com solen ser la major part de desobertes. L’home, que malgrat l’edat avançada mostrava una certa temeritat que li venia de l’adolescència, va decidir un bon dia enfilar-se dalt d’una cadira per abastar un volum de W. G. Sebald que havia llegit molts anys enrere. En estirar-lo va perdre momentàniament l’equilibri i va estar a punt de caure. Amb l’estrebada van caure els volums que hi havia al costat del de Sebald. Va ser llavors que va quedar visible la inscripció: mitja frase pujava pel plafó lateral de la llibreria i fins aquell moment havia estat amagada rere el llibre L’enciclopèdia dels morts, d’un tal Danilo Kiš, que ara havia quedat tombat sobre el prestatge. En sentir el terrabastall, una dona prima i vigorosa, amb els cabells curts, ben blancs, es va plantar al llindar de la cambra. L’home li va ensenyar aquell volum: «D’on surt aquest llibre? No l’havia vist mai.» «Ah, així ja l’has trobat», va respondre ella abans de dir-li que fes el favor de baixar. «I has vist això que hi ha escrit aquí?», va continuar ell. Mentre la dona recollia els set o vuit llibres que havien caigut, tots pertanyents a una extensa col·lecció de més de tres mil títols d’una editorial llegendària, l’home va anar a buscar una escala i va poder llegir sencera la inscripció sencera. «Les persones som les nostres llacunes literàries», va repetir en veu alta. La dona no l’havia esperat; havia deixat els llibres sobre una tauleta i havia tornat a la galeria, on s’havia enfonsat en una butaca, amb una manta sobre les cames. Des d’allí contemplava el petit jardí que s’estenia al davant i es repetia: «Per fi l’ha trobat, per fi l’ha trobat», mentre la guanyava una dolça passió de son.

L’home va seure en un butaca que hi havia a la biblioteca i va començar a llegir L’enciclopèdia dels morts. De seguida el van sorprendre les ressonàncies que hi trobada. Tan aviat li semblava estar llegint un relat de Jorge Luis Borges com creia endinsar-se en una passejada de Sebald, o fins i tot introduir-se en un paisatge nocturn que podria haver descrit Maurice Blanchot. En cada relat hi havia una fusió d’erudició, fantasia i realitat que servia per trenar la història i crear una ambientació molt determinada. Tot el que llegia, però, li semblava mantenir una pàtina distintiva; l’autor, després d’haver acumulat un gran pòsit d’experiències i de lectures, devia haver sentit la necessitat de donar-li sortida en forma d’una lenta però inaturable colada de sediments que lliscava davant dels ulls del lector i li modificaven l’ànim com si aquesta colada desprengués, en comptes de gasos, grans quantitats de significació, de sentits, d’ecos.

«Qui era Danilo Kiš?», es va preguntar. Aquest escriptor nascut a Subotica el 1935, un poble del llavors Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, és a dir, la futura —però ja antiga— Iugoslàvia, i mort el 1989 a París, devia tenir els peus ben assentats en una mena de centre del món que se situava en un punt difícil de determinar, però que en tot cas era prou equidistant entre l’Orient i l’Occident, entre l’Àrtic i la Mediterrània. Al vell lector li va semblar que aquella colada de mots sintetitzava materials procedents de tots els punts cardinals que podia indicar la brúixola, però també materials que havien sorgit en èpoques molt diverses, des de l’origen dels temps històrics fins al moment mateix que eren expulsats en forma de regueró de tinta. Reis, apòstols, mags, xarlatans, homes i dones de lletres, filòsofs, pares i fills, persones corrents i no tan corrents…, tota mena d’éssers poblaven aquelles històries, cadascun amb la seva idiosincràcia, cadascun distint dels altres, com ho eren els relats entre si, que malgrat tot apareixien relligats per un mateix fil: la idea que el mal, la mentida i el dolor sempre volen vèncer; a voltes se’n surten, a voltes també. La mort, però, sempre arriba per a tothom.

Quan va haver arribat al final, va anar cap a la galeria. La dona s’havia adormit —quantes hores havien transcorregut?—, però es va desvetllar de seguida en sentir el grinyol de la porta. «Ja estàs?», va preguntar tan bon punt l’home va arribar al seu costat. «Sí…, però per què no me n’havies parlat mai, d’aquest llibre? Com és que m’havia passat per alt fins ara? I qui va gravar aquella inscripció en el moble?» «Ai, fill, si no vas ser tu, jo tampoc. Vine, seu. No ho vulguis saber tot. Seu i parla-me’n, del llibre.» L’home va atansar una cadira i es va instal·lar a prop de la dona. Llavors va començar a parlar. 

«L’enciclòpedia dels morts, no sé si ho recordes, inclou nou relats i un post-scriptum on el mateix autor apunta algunes claus del llibre. La religió i la metafísica són presents a la major part de narracions, uns textos on l’aparença històrica dels fets que s’expliquen sovint es barreja amb elements fantàstics -amb la mort sobrevolant-ho tot. Aquest procediment permet a Kiš crear una atmosfera determinada que embolcalla el lector mentre aquest assisteix a les vicissituds d’uns personatges assetjats a voltes per l’atzar, a voltes per les conseqüències de les seves pròpies decisions, i ben sovint pel mal, aquest component indestriable de l’ànima humana. Un mal que Kiš associa al poder i, per tant, a aquells qui l’exerceixen: els règims totalitaris i els seus líders i servidors són examinats per l’autor amb un bisturí ben posat a punt. Almenys a mi m’ha fet aquest efecte. Un dels relats més destacats és sens dubte el que dona títol al volum. Explica el viatge d’una dona a Suècia per visitar la biblioteca que acull una colossal enciclopèdia on hi ha recopilada la vida sencera de totes les persones que han viscut al món de manera anònima des del principi dels temps. Hi va per trobar informació sobre el seu pare, que acaba de morir fa poc, i al llarg d’una nit llegeix tot el que se’n diu, que de fet és tot: qui va ser, que va fer, què va pensar, què va prendre tal dia en una taverna, quines persones va conèixer, quines va estimar, en quins carrers va viure, quins records va tenir, les circumstàncies que van envoltar una determinada acció… L’acumulació de dades és monumental, absoluta, com si es tractés d’analitzar científicament allò que aquella persona va ser i va fer. Diria que la filla compara aquestes dades amb el record que té del pare per intentar fer-se una idea més precisa de com va ser la seva vida. Però en el llibre hi ha moltes més coses… Mira, te’n llegeixo un fragment:»

Els seus miracles són una mentida. Menteixen perquè el seu Déu és una mentida, el Déu en què creuen. Menteixen sempre i, com que s’han embolicat amb un garbuix tan enorme de mentides, ja no saben ni ells mateixos que estan mentint. Allí on tothom menteix, ningú no menteix. Allí on tot és mentida, res no és mentida. El regne del cel, el regne de la justícia és una mentida. Cadascun dels atributs del seu Déu és una mentida. Que sigui just, mentida. Que estimi la veritat, mentida. Que sigui l’únic, mentida. Que sigui immortal, mentida. I els seus llibres també són una mentida perquè prometen una mentida. Prometen el paradís i el paradís és una mentida perquè és a les seves mans. Ells són els guardians de la porta del paradís, els seus àngels armats amb espases de foc i els seus jutges amb una balança trucada. (Pàg. 16-7)

L’home va continuar el seu comentari sobre la lectura, i així, parlant de l’Enciclopèdia, van deixar que la nit arribés a poc a poc sense encendre cap llum. Com si fossin dins una caverna, van adormir-se l’un al costat de l’altre. Si féssim cas del vell proverbi català, podríem arribar a la conclusió que Danilo Kiš era en bona part el que llegia, almenys quan escrivia, i devia llegir molt Borges, i segurament també Bruno Schulz, i la Bíblia i tantes i tantes altres obres. Nosaltres ara també som una mica Danilo Kiš. I mentrestant continuem cercant quines llacunes literàries ens identifiquen, com ho va fer aquella parella d’avis fins a la fi dels seus dies.

(L’enciclopèdia dels morts, Danilo Kiš. Editorial Flâneur, 2021. Traducció de Simona Škrabec.)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.