El coneixement segons Bishop

Un darrer pensament abans d’acabar l’any. Tot i que al juliol ja vam parlar de Bishop i dels Trenta poemes publicats per Editoral Flâneur, ara que hi hem tornat no ens podem estar de fer un comentari a propòsit dels darrers versos del poema «A les cases dels pescadors». Bishop comença descrivint un barri de cinc cases a tocar d’un moll. A l’hora del crepuscle, un vell cus una xarxa, l’aire ve carregat d’una fortor de bacallà, les escates cobreixen tines i estris en un vespre fred d’hivern. Al mar, l’aigua, gairebé glaçada, puja i baixa lentament. El vell és un antic amic de l’avi de la narradora, que ara recorda altres moments, la presència d’una foca en aquella aigua «freda fosca profunda i absolutament clara, / element insuportable per a tot mortal». És de l’aigua que ens parla Bishop? Sí, esclar. De l’aigua que per un procés meravellós d’osmosi poètica es transforma als darrers versos del poema en allò que a Bishop li ha suggerit la imatge:

Si la tastessis, primer tindria un gust amarg, 
després salobrenc, després segur que et cremaria la llengua. 
És com ens imaginem el coneixement: 
fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, 
obtingut de la freda i dura boca 
del món, nascuda dels pits rocosos 
per sempre, fluint i enretirant-se, i com que 
el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.

Aquest poema, del qual citem els darrers versos, va aparèixer inclòs en el llibre A cold spring, publicat el 1955. A mitjan segle XX Bishop s’imaginava el coneixement com una mena de substància fosca, salada, plana, mòbil, lliure, que hom obtenia del món amb esforç, que naixia de pits rocosos i fluïa en un anar i venir incessant. Com se l’imaginaria avui, en aquests anys vint del segle XXI? Em temo que en els nostres temps el coneixement ja no és fluid, fluent, en el sentit que deia Bishop. A penes és líquid; més aviat s’ha transformat en una substància gasosa, volàtil, poc cohesionada, que surt de qualsevol escletxa i s’escampa ràpidament fins a acabar esvaint-se, dissipant-se, quedant en no res. Aquest substància amb prou feines mereix el nom de coneixement: és mera informació poc contrastada barrejada amb opinió sense criteri, tot posat a l’abast de la majoria de mortals, que l’absorbeixen sense haver de fer cap esforç. I així és que respirem aquesta substància gasosa com l’oxigen que necessitem per viure, i amb la mateixa rapidesa l’expulsem del nostre cos, que queda buit, enllardat amb l’únic pòsit d’unes noves ànsies de consumir i de viure en la inanitat intel·lectual més absoluta.

No tot està perdut: hi ha antídots. Bishop, per exemple, n’és un. I aquests Trenta poemes són una molt bona manera d’entrar en el seu corpus poètic… i aspirar a una altra mena de coneixement. Aspirem-hi, aquest 2022.

Kundera

Fa temps que no se sent a parlar gaire de Milan Kundera. Ho fa la seva edat —92 anys— i el fet que la seva darrera obra publicada dati de 2014. Tampoc abans d’aquell any se’n solia parlar en excés. La seva coneguda aversió a deixar-se entrevistar o a deixar-se veure en públic ja l’havia convertit en una figura reservada, zelosa de la seva privacitat. Són inseparables del record que en tenim el posat sorrut i l’antipatia declarada a tot el que signifiqui fama, reconeixement i exposició als mitjans. Per a Kundera, la feina d’escriptor vol poc soroll i viure allunyat dels focus, i així és com ha concebut la seva vida. Un allunyament que va haver de guanyar-se a pols des del mateix moment que va decidir exiliar-se de la Txecoslovàquia de mitjan anys setanta i instal·lar-se a França, a Rennes. En l’època de la guerra freda, pocs anys després de la Primavera de Praga, un escriptor dissident com ell era massa interessant per als mitjans de comunicació occidentals. Cal no oblidar, a més, que Kundera és un bon exemple d’escriptor inserit en dues literatures diferents alhora, la txeca i la francesa. Són prou ingredients per convertir-se en una figura amb ressò mediàtic.

Al llarg dels anys, a L’Acció Paral·lela hem llegit força Kundera, i en general hem de dir que tenim una clara preferència per la seva obra assagística. Un volum com Els testaments traïts, per exemple, mostra segurament una de les millors versions de l’autor, que se sent molt còmode parlant de les seves lectures i de la manera com s’ha anat construint —i a partir d’un cert moment obviant i deixant de banda— la tradició literària. Fins i tot quan es posa el barret de teòric de la literatura, Kundera té sempre un discurs tan interessant com amè i engrescador. És un d’aquells escriptors que contagien en el lector les ganes de llegir i rellegir certes obres, de tornar als grans clàssics, sense oblidar les aportacions que fa en altres camps, especialment la música, sens dubte gràcies al fet d’haver tingut un pare musicòleg.

En canvi, com a narrador és més desigual. Té relats bons, obres que es llegeixen bé i que venen carregades d’idees i d’innovacions, perquè a Kundera li ha agradat sempre jugar amb els gèneres i fusionar-nos, sobretot la narrativa i l’assaig. Però també té algunes obres menys rodones, com ara la que acabem de llegir: El llibre del riure i de l’oblit (Cercle de Lectors, 1989, traducció de Monika Zgustová). Apareguda el 1979 a França —feia quatre anys que Kundera hi havia arribat—, aquesta novel·la va ser escrita encara originàriament en txec; és a partir de 1993 que començarà a escriure narrativa en francès. L’obra està dividida en set parts, la majoria independents les unes de les altres, tot i que presenten situacions i personatges que es complementen per dibuixar un retrat de la Txecoslovàquia posterior a l’ocupació dels tancs russos. Com en les obres primerenques de Kundera, la situació política dels països que estaven sota la tutela soviètica té un pes decisiu en el relat. L’autor hi inclou obertament reflexions sobre els règims totalitaris i la mena de vida que duen els que es troben en aquests països; parla dels somnis d’aquests habitants, del paper de la cultura, de la llibertat —política, sexual, creativa… I ho fa per mitjà d’uns quadres que, com hem dit, es complementen com si fossin unes variacions musicals que reprenen un i altre cop un mateix tema.

A El llibre del riure i de l’oblit Kundera posa en joc estratègies i recursos narratius que més endavant reapareixeran en obres posteriors. El problema és que aquí queden massa al descobert els mecanismes, les intencions, la bastida que vol aguantar —sense aconseguir-ho sempre— l’edifici novel·lístic. No ens sembla una obra rodona ni de les que destacaríem de l’autor txec. El pas del temps tampoc no li ha acabat de fer bé. I, tanmateix, hi trobarem bons passatges, moments de tensió narrativa interessant i, per damunt de tot, reflexions que fan que se’ns posi la pell de gallina en comprovar fins a quin punt les paraules que feia servir Kundera per denunciar els règims totalitaris serveixen a la perfecció per retratar la mena de democràcia en què vivim avui dia.

El 2021 s’acosta al final. Ho fem enmig d’una pandèmia. Ho fem recordant Kundera. Bones festes!

Cert, la constitució garanteix la llibertat d’expressió, però les lleis castiguen qualsevol cosa que pugui ser qualificada de subversió contra l’estat. No es pot saber mai quan l’estat es posarà a cridar que aquesta o aquella paraula el subverteix. (Pàg. 10)

L’assassinat d’Allende va eclipsar ràpidament el record de la invasió russa de Bohèmia, la matança sagnant de Bangladesh va fer oblidar Allende, la guerra del desert del Sinaí va fer callar el plor de Bangladesh, la matança de Cambodja va fer oblidar el Sinaí, etcètera, etcètera, fins a l’oblit complet de tot per tothom. (Pàg. 14)

La grafomania (l’obsessió d’escriure llibres) esdevé fatalment una epidèmia quan el desenvolupament de la societat assumeix tres característiques bàsiques:

1. un alt nivell de benestar general que permet a la gent dedicar-se a una activitat improductiva;
2. una elevada proporció d’atomització de la vida social de la qual es deriva la solitud generalitzada dels individus;
3. la manca radical de grans canvis socials en la vida interna de la nació. (Des d’aquest punt de vista em sembla simptomàtic que a França, on no passa pràcticament res, el percentatge d’escriptors sigui vint vegades més alt que a Israel. Bibí es va expressar amb precisió quan va dir que vist des de fora no havia viscut res. És justament aquella absència de contingut vital, aquest buit, el que li suscita la necessitat d’escriure.)

Però l’efecte reverteix sobre la causa. L’aïllament general causa la grafomania, però la grafomania generalitzada confirma i augmenta alhora l’aïllament general. El descobriment de la impremta va permetre, fa temps, que la humanitat és comuniqués mútuament. A l’època de la grafomania generalitzada el fet d’escriure llibres pren el sentit contrari: cadascú està envoltat per les seves lletres com per un mur de miralls que no deixa filtrar cap veu forana. (Pàg.104-105)

La incontenible proliferació en massa de la grafomania entre els polítics, els taxistes, les parteres, les amants, els assassins, els lladres, les prostitutes, els prefectes, els metges i els pacients em demostra que tots els homes sense excepció porten dins seu un escriptor en potència, de manera que la humanitat podria amb tot el dret irrompre en els carrers i cridar: «Tots nosaltres som escriptors!» I és que cadascun de nosaltres pateix pensant que desapareixerà sense que ningú l’hagi escoltat, desapercebut en un univers indiferent, i per això vol transformar-se a temps en un univers de paraules. Quan un dia (i això serà ben aviat) es desperti l’escriptor en tots els homes, arribarà l’època de la sordesa i de la incomprensió universals. (Pàg. 119)

—Quan es vol liquidar una nació —va dir Hübl— es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, dóna un altre cultura inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant oblida encara més ràpidament.

—I la llengua?

—Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora o de mort natural. (Pàg. 177)

Fill d’Europa

Per què no he llegit fins ara una bona tria de la poesia de Czesław Miłosz, això no ho sé pas. Hi ha una veritat com un temple: ni el lector més àvid, més selectiu i dotat de més hores lliures per dedicar-les a la lectura no podria abastar-ho tot, no podria evitar que li passessin per davant, sense veure’ls, noms d’autors i títols d’obres, que se li escapessin a través de la xarxa parada amb la màxima cura per pescar el bo i millor d’aquest vast oceà que és la Literatura en majúscula. Sempre hi haurà forats per tapar, llacunes per cobrir. Aquesta és la realitat de tot lector. Per sort, passa ben sovint que una determinada lectura n’arrossega una altra, ja sigui arran d’una citació, d’un comentari, d’una casualitat, o de qualsevol de les infinites connexions que els lectors poden establir entre obres i autors diferents. Cal comptar que també juguen un paper en tot això les dèries i els prejudicis de cadascú, un seguit de circumstàncies que fan justament el contrari: allunyar-nos de certs llibres de forma dramàtica, lamentable i a voltes definitiva, ja que és ben possible que determinats títols no tornin a posar-se mai més sota la nostra òrbita.

Vet aquí, però, que la lectura d’un recull d’assajos d’Adam Zagajewski va tornar a situar a l’abast del meu radar l’obra de Miłosz, de qui fins ara tan sols havia llegit l’esplèndid assaig La ment captiva, en la traducció del 2005 de Guillem Calaforra. Sortosament, encara és possible encarregar a la libreria el volum Travessant fronteres (Proa, 2006), una extensa antologia de la seva poesia preparada i traduïda per Xavier Farré. I així és com les darreres setmanes m’he immergit en la poesia d’un dels autors més destacats del segle XX.

La primera impressió que provoquen els versos d’aquest poeta d’origen lituà però de llengua i cultura poloneses —va néixer el 1911 a Šeteniai, quan la ciutat formava part de l’Imperi Rus— és que pesen més i alhora s’eleven més enlaire que molts dels versos que estem acostumats a llegir i, sobretot, que se solen publicar avui dia. «Ja hi som», deu pensar algú, i no pas sense un pèl de raó, «una altra d’aquestes generalitzacions que no van enlloc, un altre d’aquests estirabots de qui no té res més a dir.» És clar que jo podria contestar: «Ves, som en l’àmbit de la poesia; aquí tot és subjectivitat, tot s’hi val, cadascú opina el que vol i tothom té [la seva] raó.» No és ben bé així, cert: ni tot s’hi val, ni tothom té una certa raó, jo menys que ningú. Però els versos de Miłosz s’entossudeixen a suggerir-me aquesta idea: pes i volada. O potser no és una idea, potser és una impressió. El pes vindria de les idees que hi apareixen, del món de què parla, dels temes que travessen la seva obra poètica. Havent estat testimoni de fets clau del segle XX, especialment dels estralls de la Segona Guerra Mundial i dels règims totalitaris, Miłosz utilitza els versos per reflexionar i mirar de transcriure en paraules no només records i vivències, sinó també tota una meditació sobre els fets viscuts i la pròpia condició humana, en tants moments de la història marcada per les contradiccions que comporta ser conscients de l’existència del bé i del mal, de la veritat i la mentida… Una meditació que s’estén inevitablement cap a altres qüestions de pes, com ara la religiositat, la consciència moral o el paper que juga l’art en tot plegat.

La volada la proporciona la manera com Miłosz du a terme aquesta meditació: si per una banda és capaç d’establir un mínim de distància amb els fets, necessària per no convertir els textos en un plany personal i centrat en el «jo que pateix» —com passa en altres casos, com passa tant avui dia—, per l’altra aconsegueix inserir la seva obra en el fil de la tradició literària, fent que esdevingui una baula que connecta l’herència poètica dels qui l’han precedit amb el món contemporani. No li calen, per assolir els seus objectius, cops d’efecte ni imatges ben triadíssimes. Això sí, Miłosz, com bé destaca Xavier Farré al pròleg que ha inclòs a l’antologia, busca i explora formes diverses per anar adequant l’obra a les seves necessitats, cosa que desemboca en la gran diversitat de materials que es poden trobar als seus poemaris: composicions líriques, aforismes, reflexions, textos en prosa, etc.

No cal dir que la vigència d’aquesta obra és absoluta. Una altra cosa és pensar quina recepció pot tenir en els nostres dies. Vivim en uns temps grisos i tristos, a penes dissimulats sota una capa de pintura perquè no semblin tan decadents. Això la poesia de Miłosz encara ho pot resistir. El que no pot resistir és l’infantilisme d’aquesta època, la insostenible insubstancialitat que fa que papes i mames només es preocupin perquè els seus fills i filles no donin cops als tions i les tiones, perquè aquesta violència resulta que no és tolerable. Aquesta violència… La poesia de Miłosz, que no defuig cap ni un dels conflictes que ha sotraguejat l’home, es dreça com un monument literari que esdevé tot un testimoniatge del segle XX i un recordatori de les misèries que s’arrapen amb insistència a la condició humana. Llegint-lo, ineluctablement, ens empetitim, però també rumiem sobre el nostre pas per aquest món. Així doncs, llegim-lo, llegim-ne un poema:

Fill d’Europa

1

Nosaltres, a qui la dolçor del dia ens penetra els pulmons 
I veiem les branques que floreixen al maig, 
Som millors que aquells que periren.

Nosaltres, que fruïm del menjar mastegant-lo
I valorem plenament els jocs de l'amor, 
Som millors que els que enterraren.

Dels forns crematoris, de rere el filferro on xiula el vent de les inacabables tardors, 
De les batalles quan en l'espasme xicla el vent ferit 
Ens hem salvat gràcies a l'enginy i el saber.

Enviant els altres a un lloc més exposat, 
Esperonant-los amb crits per a la batalla, 
Fent-nos enrere en la previsible causa perduda.

Podent triar entre la pròpia mort i la mort de l'amic 
Vam triar la seva mort, pensant fredament: tant de bo passi.

Vam cloure les portes de les cambres de gas, vam robar pa, 
Sabent que el dia següent seria més dur que l’anterior.

Com correspon a la gent vam conèixer el bé i el mal.
La nostra maliciosa saviesa no te parió a la terra.

Cal reconèixer com a provat que som millors que aquells 
Crèduls, inflamables i dèbils que valoraven poc la seva vida.

2

Respecta les habilitats adquirides, oh fill d'Europa. 
Hereu de les catedrals gòtiques, de les esglésies barroques 
I de les sinagogues on ressonava el plor de la gent humiliada, 
Successor de Descartes i Spinoza, hereu de la paraula «honor», 
Fill pòstum dels Leònides, 
Respecta les habilitats adquirides en l'hora del terror.

Tens la ment entrenada, podent reconèixer a l'instant 
La cara bona i la dolenta de cada cosa. 
Tens la ment escèptica i elegant, que et dóna un plaer 
Desconegut els pobles primitius.

Guiat per aquesta ment, reconeixes a l'acte 
La justícia dels consells que et donem: 
Que la dolçor del dia penetri als pulmons. 
Per a això hi ha sàvies, però estrictes, normes.

3

No es pot parlar del triomf de la força 
Ja que aquesta és l'època en què venç la justícia.

No facis esment de la força, o t'acusaran 
Que d'amagat reconeixes doctrines antigues.

Qui te poder, l’agraeix a la lògica de la història. 
Torna a la lògica de la història el respecte que mereix.

Que els llavis que formulen una hipòtesi no sàpiguen 
Res de les mans que tot just falsifiquen l’experiment.

Que les teves mans que falsifiquen l'experiment no sàpiguen 
Res dels llavis que tot just formulen una hipòtesi.

Sàpigues preveure un incendi amb una precisió infal·lible.
Després crema la casa i s'esdevindrà allò que ha de ser.

4

Fes créixer la planta de la mentida d'una llavor petita de veritat, 
No imitis els que menteixen, tot menyspreant la realitat.

Que la mentida sigui més lògica que els fets, 
Perquè els cansats de voltar hi trobin consol.

Després d'un dia de mentida agrupem-nos en un grup triat, 
Ens picarem les cuixes rient quan algú faci menció dels nostres actes.

Prodigarem lloances anomenant-les comprensió enginyosa 
O alabances anomenant-les gran talent.

Nosaltres, els últims que del cinisme sabem extreure'n alegria.
Els últims que tenim l'enginy no gaire lluny de la desesperació.

Ja neix una generació mortalment seriosa 
Que pren literalment el que preníem nosaltres de per riure.

5

Que les teves paraules no signifiquin pel que signifiquen 
Sinó pel fet que han estat usades en contra d’algú.

De les paraules ambigües fes-ne la teva arma, 
Les paraules clares soterra-les a la foscor de les enciclopèdies.

No jutgis cap paraula, abans que els funcionaris 
No comprovin als fitxers qui la diu.

La veu de la passió és millor que la veu de la comprensió, 
Ja que els mancats de passió no poden canviar la història.

6

No estimis cap país, els països desapareixen fàcilment.
No estimis cap ciutat: fàcilment esdevenen ruïnes.

No conservis records perquè del teu calaix 
S’alçarà un fum verinós per al teu respir.

No tinguis afecte a la gent: la gent fàcilment desapareix 
O és ultratjada i demana el teu ajut.

No miris els llacs del passat: la seva superfície coberta de rovell 
Et mostrarà una cara diferent d'aquella que esperaves.

7

Qui parla de la història està sempre segur, 
En contra d'ell no s'aixecaran els morts per testimoniar.

Els pots atribuir els fets que vulguis, 
La seva resposta sempre serà el silenci.

Del fons de la nit sobresurt la seva cara buida.
Li conferiràs les faccions que et siguin necessàries.

Orgullós del poder sobre la gent desapareguda fa molt de temps 
Canvia el passat per a la teva pròpia, millor semblança.

8

El riure que provoca el respecte a la veritat 
És un riure amb què riuen els enemics del poble.

S'ha acabat el segle de la sàtira. A partir d'ara no ens mofarem 
De monarques ineptes amb paraules enginyoses.

Severs com correspon als constructors de la causa 
Ens permetrem solament agudeses falagueres.

Amb els llavis tancats, obedients a la comprensió 
Passem cautament a l'era del foc alliberat.

			Nova York, 1946
			(La llum del dia, 1953)

L’ànima

Havíem llegit La llegenda del sant bevedor fa uns deu anys, i ara hi hem tornat aprofitant l’ocasió que ens brinda l’Editorial Flâneur, que aquesta tardor ha tret al carrer una nova traducció, aquesta a càrrec de Pilar Estelrich, del darrer relat que va escriure Joseph Roth abans de morir.

En una època en que tot sembla tendir a la complicació, a l’excés i a l’exageració, un llibret com La llegenda del sant bevedor és un glop de senzillesa i brevetat que ve molt de gust. El relat narra la peripècia d’un vagabund que viu sota els ponts de París i que tot d’una és envestit per un home que li ofereix una generosa almoina de dos-cents francs. Andreas, que és el nom del vagabund, primer es mostra reticent a acceptar els diners perquè és un «home d’honor» i sap que no els podrà tornar, i si no els ha de poder tornar tampoc no els ha d’acceptar. El benefactor li respon que no els hi ha pas de tornar, que en tot cas, si mai es troba en la situació de poder tornar-los, els ha d’oferir a la petita santa Thérèse de la capella de Sainte Marie de Batignolles. A partir d’aquí assistim a totes les aventures i trobades amb què topa el vagabund fins al desenllaç final. En el seu vagareig diari per la ciutat, retroba la seva exdona, algun antic amic, personatges diversos, i l’atzar o les circumstàncies li proporcionen l’ocasió de tenir de nou diners a la butxaca, que sempre acaben fonent-se per una o altra raó, sovint relacionades amb les visites a les innombrables tavernes on sol anar a parar. Perquè Andreas és un bevedor confés.

Si la història és senzilla, la manera com ens l’explica Roth la fa encara més diàfana. L’autor no recorre a cap artifici engavanyador; narra els volts d’aquest rodamon per la gran ciutat per mitjà d’una prosa fluida —que en la versió d’Estelrich ens arriba a més molt polida—, deslliurada de tot el que pugui ser considerat sobrer. El lector, però, sap intuir que rere aquesta senzillesa no s’amaga la simplicitat. Aquest beverri erra pel món com un exiliat, sense un lloc fix on viure, sense recursos econòmics estables, lliurat als embats de l’atzar i perseguit per fets i gent que constitueixen el seu passat. La seva vida depèn d’aquestes casualitats que apareixen a la vida de qualsevol persona però que són especialment recurrents quan el dia a dia no segueix una pauta determinada ni recolza en la seguretat que dona una adreça, una feina, una família concretes. No només l’atzar condiciona la vida d’aquest rodamon, d’aquest exiliat de la societat; també la condicionen les pròpies decisions —i més encara, les indecisions—, i una addicció que li marca ben sovint la ruta a seguir, una addicció que ara l’allunya dels seus propòsits, ara l’acosta de nou a un cert abisme.

No patiu, però: Roth defuig tot dramatisme. Ell explica els fets amb la seguretat d’algú que sap de què parla —si diàfana és la història, límpid és també el lligam d’aquesta amb la pròpia aventura vital de Roth—. A tot estirar estén sobre la narració una pàtina d’entranyabilitat que penetra en el lector a mesura que llegeix, mentre transcorren les dues hores de lectura plàcida que demana La llegenda del sant bevedor. Una d’aquelles ocasions en què queda ben clar que menys és més, que una petita dosi de bona literatura dona per molt. Tant com l’ànima de Flâneur.